Els artistes neixen amb el do d’embellir allò que a nosaltres, els mortals, ens sembla que només és una part de la mundanitat. Un acte tan natural com respirar, Anna Irina Russell (1993) l’ha reconfigurat per dotar-lo de la bellesa que es mereix.
Concebuda específicament per al Museu Can Mario i comissariada per blanc arias, Neix en l’aire la primera flor és una exposició dedicada a la respiració. Russell explora i reflexiona sobre aquesta acció imperceptible i constant i, amb la seva obra, l’homenatja. Són tants els matisos que amaga el gest d’inflar i desinflar els pulmons. Un gest que l’artista assegura que donem per fet, sense saber tractar-lo amb la deferència que es mereix. Parlant amb Russell, que ha centrat gran part del seu treball en els llenguatges no verbals i les formes de comunicació animal, ens referència els peixos globus. “Aquests animals s’inflen per comunicar-se, i així, porten el seu cos al límit”. De fet, ella mateixa queda embadalida amb tot el procés biològic. “Que l’aire d’una altra persona entri dins nostre i torni a sortir és un acte mega radical i íntim, encara que no ho veiem”.
Entenent la respiració no només com una condició biològica, sinó també amb la seva dimensió política i poètica, ha estructurat una exposició en tres parts que comença i acaba amb la presència lumínica de dos fars que dialoguen mitjançant un ritme altern d’enceses i apagades. Per endinsar-se com cal, la premissa que recalca blanca arias és que la mostra està “pensada com un pulmó que s’eixampla i viu amb cada entrada d’aire des/conegut”.
El primer bloc és Inspirar, el primer gest necessari. Així doncs, l’espectador trobarà estructures inflables que respiren expandint-se i contraient-se. Cossos més tous que difereixen de l’escultura de ferros i pedra. Russell treballa amb materials que, tal com diu, “permeten establir un diàleg i un joc: no penso una idea i una forma i la intento reproduir, sinó que totes les formes venen d’escoltar la matèria”. Aquesta tria també la retorna a la seva mare, que treballava confeccionat trajus de circ i teatre a comediants. De petita, va passar moltes hores en aquell taller, envoltada de dones que com la seva mare, treballaven darrere de tot de la jerarquia de l’espectacle. Gestos i formes de fer que, reconeix, li han quedat a la memòria muscular i van apareixent-li. “Treballo amb teles perquè m’és familiar, m’és proper i m’agrada”. De fet, la dimensió corporal és central en el seu treball. Els materials estan treballats des de l’abast del seu propi cos, i això dona protagonisme al procés. Russell abraça el que treballa. Destaca la peça Com unes ganes de respirar molt, formada per dues estructures que respiren en una sincronia lleugerament descompassada. Això li permet introduir preguntes com: ¿qui pot respirar avui? ¿En quines condicions?
El segon bloc és Espirar. Aquest verb implica compartir una mateixa atmosfera i, per tant, el gest de respirar és en si un intercanvi que ens fa viure eternament connectats. Davant aquesta premissa blanca arias recalca: “El jo entra en l’altre, tal com l’altre entra al jo. Així el contacte i la convivència amb la diferència es revelen com a plenament ontològics, indeslligables de la pròpia vida”. Aquí el públic forma a passar part de la mostra d’una forma més implícita. Els visitants respiren el mateix aire que les escultures, i aquesta dimensió relacional introdueix una lectura queer i ecofeminista que demostra que la interdependència no és una debilitat.
Per acabar, la part més imaginativa. Aspirar significa voler assolir, apuntar més alt, projectar cap al futur. Aquí les peces ja apareixen plegades, desinflades i, també hi trobem una sèrie de dibuixos que Russell ha elaborat sobre paper vegetal i amb grafit al ritme de la respiració, i que evidencia una gran sintonia entre el fet de respirar i el procés creatiu de l’artista. Tant ella com la comissaria conviden al públic a “somiar tou” en temps difícils.
I, al final de tot, l’espectador toparà amb una de les parts més especials. Un sospir és l’espai que Russell ha dedicat als dibuixos de la seva àvia, Joana Torres. “En els últims cinc anys de la seva vida va començar a fer aquests dibuixos, d’una forma molt repetitiva. Ella va començar a perdre la capacitat de comunicar-se verbalment. Abans ella dibuixava intentant imitar la realitat, i aquí s’havia desprès del judici moral, del que està bé o no. I a mi aquests dibuixos em vinculen a molts dels plecs i les textures”.
Treballant tan profundament en la respiració, li preguntem, abans de concloure, què és el que a ella li permet respirar millor: “La xarxa d’amigues i d’amants. La xarxa de suport. És molt important i està molt vinculat a l’obra que faig”.
