Clàudia Patllé
Tot el dia rebem imatges: el paisatge canviant de la finestra del tren, l’últim correu que t’ha enviat el teu cap, l’ocell que vola ras d’una branca. Tot passa a una velocitat que, de tan ràpida, és imperceptible. Però, ¿algú ens ha ensenyat mai a mirar? Quan tanquem els nostres ulls saturats, ¿què passa?
“Ens trobem a l’interior d’un ull”, així és com cal viure l’exposició de Lúa Coderch, guardonada amb el Premi ARCO Antoni Vila Casas 2025. Al bell mig del recorregut habitual de l'exposició instal·lada a Can Framis, l’obra de Coderch s’alça com un oasi de parada obligatòria. Titulada Assenyala un punt (fora del perímetre de la secció d’un arbre per indicar que ve del futur) i condensada dins un espai de parets vermelles, Coderch fa visible tot el que veiem quan no veiem res. L’exposició es vertebra al voltant de la mirada, i de com pot renéixer. Tal com indica Bernat Puigdollers, director d’art de la Fundació Vila Casas: “No se’ns acudeix millor metàfora que aquesta exposició per explicar què voldríem que fos aquesta nova sala: un espai possibilitador de futurs”.
“Al començament és fosc, l’ull està tancat”. Ideada per ser vista des de fora, S.T [l’ull està tancat] és la peça que inaugura Assenyala un punt. Una gran cortina simbolitza el tancament de parpella i així dona pas a tot el que succeeix quan el nostre ull es tanca. Només protegint-nos d’enfora (tan física com figurativament) podem endinsar-nos en el món que s’obre quan ja no mirem.
I és a partir de llavors que implosiona tota l’exploració de la mirada cap endins que idea l’artista. La segona parada és Branca, un vídeo digital de cinc minuts i mig. Dins d’un escenari bucòlic digital, van encadenant-se reflexions com ara: “Persistir encara en l’exercici de la imaginació”, “Imaginar per reclamar el que és miraculós”. I una que ressona de manera especial: “No hi ha acció sense fantasia”. La mateixa artista reconeix que: "És difícil no sentir desorientació i desassossec davant la deriva que està prenent el món (...) Necessitem imaginar mons que encara siguin habitables, que siguin més amables i més justos que els que coneixem".
Branca posa paraules a l’imaginari. És una mà amable que ajuda a propulsar el salt cap al món d’Assenyala un punt. Un pont que ens permet d’espiar amb què fantasieja l’autora quan també ella clou les parpelles, i que ens col·loca també a nosaltres en aquests llimbs entre la realitat i la imaginació
Una altra de les instal·lacions és S.T [entòptica], una gran peça tèxtil il·lustra el que veiem quan no veiem res. Quan acloquem els ulls és fosc, però hi comencen a aparèixer lentament, gairebé imperceptibles, uns filaments, unes espurnes. Està basada en les investigacions que el doctor James Jago va dur a terme el 1864, quan estudiava les percepcions visuals que s'originen quan la parpella es tancava.
1ns= 1 ds conté l’impacte petrificat d’un llamp. “Aquesta peça declara quelcom que en termes físics és una aberració, però que té sentit en termes fenomenològics: l’equivalència d’un llamp amb la formació d’una idea". Un llamp impacta a la terra d'una manera tan radical com una idea que travessa el cervell. Captiva en un recipient de vidre, aquesta és una de les diverses tècniques artístiques que es troben. Audiovisual, escultura, acció... Assenyala un punt és rica en formes i expressions
Cicatriu-secció tanca l’exposició i està composta de dues imatges. El tronc tallat d’un arbre de la infantesa de l’artista i una cicatriu que té ella mateixa al cos. Una imatge que porta a una altra recíprocament. Una mirada que ha sabut veure més enllà d’un arbre podat, més enllà d’una cicatriu. Una mirada que ha après imaginar. I una acció real, la seva, que dona la mà a la fantasia.
