“El fons marí és un espai essencial per l’equilibri de la vida, però alhora ens queda molt lluny i és difícil experimentar-lo.” Aquesta és la premissa amb la qual l’artista Anna Pascó va encetar l’exposició Tota pedra és una muntanya en potència, que es podrà visitar a l’Espai Isern fins al dissabte 6 de juny. Aquest projecte ha estat el guanyador de la 2a Biennal d’Arts Visuals Ricard Camí, un reconeixement que té com a objectiu estimular la creació artística vers projectes amb valors socials, que contribuir a la projecció de les artistes visuals.
El títol remet als mecanismes lents d’acumulació i transformació que configuren tant la geologia com la vida: la sedimentació, la respiració, l’activitat microscòpica dels organismes o la deposició contínua de partícules. A través de fotografia científica, olor, sediment i escultura, les obres mostren com aquests gestos mínims construeixen paisatges materials i ecològics a llarg termini, revelant que allò aparentment insignificant conté el potencial de formes massives futures. En aquest context, l’exposició reflexiona sobre l’impacte de l’activitat humana —com la mineria marina i el canvi climàtic— en ecosistemes profunds fràgils i encara poc coneguts.
L’exposició parteix de la proposta que “el fons marí no és només un lloc, sinó una manera de relacionar-nos amb la matèria, amb el temps i amb tot el que no veiem”. De fet, combina elements visuals, sonors i materials interactius per a representar, a través de l’art, tant la diversitat del fons marí com les connexions invisibles entre tecnologia i naturalesa. Les tres obres que componen la mostra estan creades a partir de tècniques diferents perquè el públic tingui la possibilitat de crear un imaginari al voltant d’un paisatge que ens és massa desconegut. Per aconseguir-ho, Pascó ens explica com trenca amb el rol d’espectador contemplatiu. Les tres creacions que hi ha exposades conviden a interactuar-hi des de diferents vessants.
La primera, So uoo-op that sinks in, combina imatge científica i poema performatiu per explorar els gestos mínims que sostenen processos vitals del planeta. Tant la càmera com l’estructura poètica operen “a cegues” —al fons marí i en la sonoritat del llenguatge— per revelar empremtes materials, sonores i cromàtiques. Els poemes, inspirats en el vers al·literatiu de l’anglès antic i el baix saxó, es perceben corporalment en ser recitats, reforçant el paral·lel amb la fotografia com a captura sobtada del que està en trànsit. Les imatges provenen de registres realitzats amb la SPI-Camera durant una campanya a la zona HAUSGAR-TEN de l’oceà Àrtic, fins a 5.500 metres de profunditat, en col·laboració amb el Grup d’Ecologia i Tecnologia de les Profunditats Marines de l’AWI. El sistema s’insereix en el sediment i fotografia sense transmissió visual directa, convertint cada imatge en el resultat d’un descens incert. Les captures mostren rastres de bioturbació —galeries, llorigueres i variacions cromàtiques— produïts per organismes bentònics que oxigenen el sediment i faciliten l’emmagatzematge de carboni, un procés clau en la regulació climàtica dels fons marins.
Where Breathing Becomes You (perfum, xarxa, vidre, sistema fotovoltaic de bombeig) presenta un perfum desenvolupat en col·laboració amb Givaudan a partir de sediments extrets de la fossa Molloy, a 5.500 metres de profunditat. El perfum no es conté ni es fixa en un recipient: es dispersa lentament per l’espai, reproduint el comportament suspès de les partícules en les aigües profundes. Respirar és una resposta vital ininterrompible: tot i que se’n pot alterar el ritme, el cos reclama l’alè quan s’intenta aturar. En aquest gest automàtic, l’olfacte estableix un contacte directe amb una matèria geològica remota. Les notes terroses, salines i orgàniques introdueixen al cos humà un fragment efímer del fons oceànic, generant una relació porosa entre interior i exterior, cos i entorn.
I en tercer lloc, To Hold As Letting (sediment i metacrilat), reuneix dues escultures realitzades amb sediments marins profunds recollits entre 2.000 i 5.500 metres. El fons oceànic actua com a punt de trobada de partícules fluvials, desèrtiques, industrials i còsmiques, configurant paisatges invisibles que sostenen cicles vitals lents i fràgils. “To Hold” consisteix en esferes realitzades amb la tècnica japonesa del dorodango, pensades per ser sostingudes amb les mans, activant un gest de cura i consciència corporal sobre el pes i l’origen remot del material. “As Letting” és una placa mòbil de 100 × 100 cm, recoberta amb una capa extremadament fina de sediment marí, gairebé pols mineral en suspensió, oberta a la deposició contínua de noves traces ambientals i humanes, transformant-se progressivament amb el pas del temps.
Que l’assistent pugui tocar, inhalar o llegir ajuda a sortir de la lògica tradicional de les exposicions. Això com a públic a vegades ens és difícil, però l’artista insisteix en el fet que no cal venir amb cap mena de predisposició. “Igual que anem a sales de concerts i no preguntem res i ens deixem endur, és una mica el mateix”. Explica que quan van inaugurar l'exposició el públic “valorava, s’emocionava i entenia el privilegi d’estar tocant el tipus de peces que tocaven”.
És una mostra estretament lligada al món de la investigació. “Jo no faig science communication, sinó que intento estar a prop de gent que es pregunta les mateixes coses que m’estic preguntant jo”. L’art ha estat la via amb què l’artista ha pogut fixar-se en l’entorn marí i entendre com ens afecta i com l’afectem nosaltres amb el nostre mode de vida. Aquest pensament és el que dona nom a l’exhibició, Tota pedra és una muntanya en potència. “M'interessa la continuïtat d’escala que hi ha entre el que és microscòpic i el que és geològic. No hi ha una ruptura entre aquests nivells”. Així doncs, atrevim-nos a imaginar aquest mar que l’Anna ens proposa per entendre com el més petit dels nostres actes pot ressonar en l’oceà immens.
