Esther Boix (Llers, 1927 - Anglès, 2014) va ser una mena d'anomalia en l'escena de l'art català que a la postguerra va haver de recuperar la modernitat derrotada el 1939. Si més no, va ser una anomalia per a la crítica de l'època, que per elogiar-la deia que no pintava com una dona. L’"amazona solitària", la va definir Sebastià Gasch en una entrevista a Destino a propòsit de la beca que el 1953 li havia concedit l'Institut Francès de Barcelona per estudiar a París. Beca que, és clar, rebien sempre homes. Homes que, és clar, pintaven com els homes.
A Boix, París no li va fer ni fred ni calor. La brega dels ismes, la d'aviam qui la tenia més llarga, l'avorria. En tot cas, veia més autèntic el cubisme de Braque que el de Picasso. Del geni malagueny l'emocionava la seva etapa blava, la de la depressió per la mort del seu amic suïcida Carles Casagemas. Fet i fet, a ella el que l'interessava d'una obra d'art era que tingués "batecs humans". I així és com realment pintava Boix, i així és com pretén presentar-la la Fundació Vila Casas a l'exposició Un món en lluita, que es pot visitar als Espais Volart de Barcelona fins al 12 de juliol.
Mai s'havia reunit tanta obra seva. Els 1600 metres quadrats de la institució del carrer Ausiàs March donen per fer muntatges d'una dimensió que ja voldrien alguns museus de capçalera. La mida importa, però encara més la voluntat de defensar els artistes catalans, missió principal de la Fundació Vila Casas, que persisteix després de la mort del seu fundador, Antoni Vila Casas. ¿Què falta a Un món en lluita? Doncs probablement només les recents adquisicions del Museu Reina Sofía. Sí, el museu de Madrid ha incorporat Boix a les seves col·leccions. I el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), també.
Però és ara als Volart, i sense desmerèixer mostres precedents com la de la galeria Marc Domènech del 2024, on el públic obté totes les claus per entrar al seu univers creatiu, a cura de Bernat Puigdollers, el director artístic de la Fundació Vila Casas. Malament rai quan les obres d'art només s'entenen amb ulls del seu temps. Però pitjor és encara quan els ulls del present no entreveuen les raons per les quals van ser creades. Boix va forjar el seu llenguatge a primeríssima hora, potser perquè ja l’havia cuinat internament degut a la poliomielitis que va patir de nena. La malaltia que la va marcar de per vida no la va acovardir per pintar. Tampoc la va fer servir per autocompadir-se ni pel contrari, heroïtzar-se.
La severitat dels seus quadres dels anys quaranta i cinquanta neix d'altres dolors, col·lectius. La seva visió de la miserosa postguerra agafa forma d'autoretrats amb el rostre, més que trist, enutjat; retrats de persones, sovint del món rural, d'aspecte vençut (assegudes amb el cap cot, amb les mans subjectant-se les cames o la cara); escenes festives on regna el desànim i la incomunicació; i natures mortes indigents: cinc carxofes i un porró amb un trist cul de vi.
L'Escola de Belles Arts, on va ingressar el 1945, li va ensenyar la pitjor i la millor cara del món de l'art. De la pitjor, un mètode pedagògic carrincló, en va extreure la lliçó que temps després aplicaria en el centre educatiu que va fundar, L'ARC, en què la prioritat era la llibertat d'expressió dels alumnes, perquè si eren lliures creant ho serien en la vida. Els Volart dediquen tota una planta a aquesta iniciativa que Boix va posar en marxa el 1967 juntament amb Ricard Creus, el seu marit, Maria Dolors Bonal i Pilar Anglada. S’hi poden veure exercicis que els alumnes encara conserven tants anys després.
El millor que es va endur Boix de Belles Arts van ser amics, Josep Maria Subirachs, Mercè Vallverdú (que encara és viva) i el mateix Ricard Creus. Junts van aprendre a estimar Lorca i Gaudí quan eren uns noms proscrits o passats de moda. La colla seria el germen del grup Postectura (Boix, Creus, Subirachs més Joaquim Datsira, Josep Martí Sabé i Francesc Torres Monsó), que va durar el que va durar l'exposició que van presentar a les Galeries Laietanes, però el seu ideari humanístic seria més fort que tots els embats que estaven per venir.
El viatge veritablement revelador per a Boix va ser a Milà, el 1957, que va interrompre quan va néixer el seu fill Adrià. Decideix passar a l'acció. S'implica en la lluita clandestina contra la dictadura a través d'Estampa Popular Catalana, un nom de grup prou innocent, però que recaptava diners per pagar les fiances carcelleres dels presos polítics. Els seus gravats en linòleum són mítics, tant els que denunciaven els abusos del règim (Els que apedreguen i Els que són apedregats) com la societat patriarcal (Dona que frega i els fills tancats). Boix ja n’havia fotut abans de cleques als masclistes. A El cafè (1953) va representar una dona assetjada per dos homes. Als anys setanta, amb una estètica pop, s'atreviria a suggerir masturbacions femenines.
Allò que en van dir Transició i després Democràcia va deixar un pòsit de decepció en molta gent de la seva generació. No era ben bé el que es van imaginar els intel·lectuals que es van tancar a Montserrat el 1970. Boix hi era i en va sortir detinguda, per poc temps però prou per comprendre que allò tenia conseqüències. Liquidat el règim opressor, Boix aniria transmutant els seus quadres en paisatges en què la figura humana ja no era la protagonista, i acabaria desapareixent. O potser, com diu Bernat Puigdollers, hi va quedar diluïda. Paisatges humanitzats, els anomena el comissari. I també armats ideològicament, ara de consciència ecològica. De la mateixa manera que de jove va fer prevaldre els desvalguts de la societat, també en la seva recta final va posar atenció en indrets marginals: solars, parets mitgeres, suburbis. El mateix paisatge s'aniria tornant vaporós. No és la millor versió del seu projecte artístic. Tampoc ho era del seu cos, massacrat per la malaltia. L'any que ve es commemorarà el centenari del naixement d'Esther Boix, l’"amazona solitària" que, per sort, ja no reivindiquen com un valor de l'art català perquè pintava com els homes. No va pintar mai com els homes, què més voldrien.
