Els nabís, els artistes enamorats de la bellesa i la bondat

L’exposició de la Fundació Catalunya - La Pedrera recorre l’univers d'uns creadors que estaven fascinats pel simbolisme i l’art japonès

Mostrant la mostra

Passadís

Clàudia Patllé

La tardor de 1888, el pintor francès Paul Sérusier va presentar als seus condeixebles artístics de l’Académie Julian el quadre d’un paisatge que havia pintat guiat pel seu mestre, Paul Gauguin. Ell va aconsellar-li que, més que la realitat, el que calia expressar era la idea pura, el somni. Així doncs, Sérusier va simplificar les formes i els colors i va acabar pintant la riba del riu Aven d’una manera que semblava poesia. Els alumnes de l’Académie van quedar admirats i van batejar aquella petita obra amb el nom de Le Talisman (El talismà).

A partir d’aquest quadre, van néixer els nabís, que van agafar el nom d’una paraula hebrea, nevi'im, que vol dir profetes. Així doncs, autors com Pierre Bonnard, Maurice Denis, Paul-Élie Ranson i Édouard Vuillard, i més tard Henri-Gabriel Ibels, Georges Lacombe, Aristides Maillol, József Rippl-Rónai, Ker-Xavier Roussel, Félix Vallotton i Jan Verkade, van practicar aquesta nova manera de crear. No eren pas un grup homogeni; de fet, alternaven dos corrents: els que tenien un interès més gran pels temes de caràcter intel·lectual i literari, i els que estaven fascinats pels temes del món modern. Malgrat les diferències, tots admiraven l’art del Japó, defugien el naturalisme i anhelaven «restituir a la pintura el caràcter decoratiu».

S’hi van bolcar plenament. Recorrent les sales de la Fundació Catalunya - La Pedrera trobareu pintures, dibuixos, gravats, escultures... però també altres maneres d’exterioritzar l’esperit artístic, com ara a través d’una vaixella o d’una pantalla de llum. La seva intenció era embellir la vida quotidiana. Així doncs, un ballet, un jardí o un menjador eren fonts d’inspiració. L’exposició és abundant en peces i és fàcil meravellar-se davant la capacitat de creació imparable que tenien. De qualsevol moment en feien una obra d’art.

Un dels elements més magnètics d’aquests pintors és l’aurèola de misteri que van generar. «A partir de la creació del grup, el 1888, els pintors nabís es reunien una vegada al mes en allò que van anomenar el Sopar Mensual. El feien en un restaurant del passatge de Brady, entre el carrer del Faubourg Saint-Martin i el carrer del Faubourg Saint-Denis, al desè districte de París». Més tard, aquestes trobades es van traslladar a casa de France Ranson, cada dissabte a la tarda. I a cadascun dels integrants se’l va batejar amb un pseudònim relacionat amb els seus trets físics. Davant d’això, és inevitable sentir un punt d’enveja per no pertànyer a una societat artística secreta d’aquesta mena. Com a espectadora, és gairebé impossible no sentir el desig desenfrenat de ser una persona dedicada a l’art. La casa de Ranson va acabar sent batejada com Le Temple (El Temple), on es reunien per discutir i filosofar sobre estètica.

L’existència dels nabís va ser més aviat curta. Es van reunir el 1888 i a les acaballes del 1900 el grup ja s’havia dissolt, encara que alguns van mantenir el contacte i l’amistat. Tot i això, en aquest període de temps els nabís van desenvolupar una gran producció artística, amb la qual podreu delectar-vos a l’exposició Els nabís. De Bonnard a Vuillard. Tal com Sérusier va escriure en una de les seves cartes a Denis: «Somio amb l’adveniment d’una fraternitat pura, formada únicament d’artistes convençuts, enamorats de la bellesa i la bondat, que en les seves obres i en la seva conducta incorporin aquest caràcter indefinible que jo tradueixo com a nabí».

I, per animar-vos a anar-hi, us deixem amb un tastet de catorze obres que hi trobareu:

1. Paul Sérusier, Le talisman, 1888