Georgina Solà
Un text inspirat en l'espectacle Aerowaves: Deep Time, d'Astrid Boones, dins del cicle Aerowaves Dance Across Europe, del Mercat de les Flors.
Amb els llums de la sala encara encesos, tres intèrprets, dues dones i un home vestits igual, són en escena en posicions que no associaríem amb l’espera. O en moviment iteratiu, com petits conats, de tant en tant espasmes que impedeixen la fluïdesa més acostumada dels membres: els dits de les mans, com urpes de dinosaures de caricatura, no s’estiren, els colzes tampoc, els peus prenen direccions anti-ortopèdiques. Hi ha corbes on el cos en repòs no en fa. Les malles ajustades d’una sola peça de Bregje Van Balen transparenten el moviment de cada múscul sense desvelar-ne la carn. Petits grinyols de fons. I, sense transició, la sala queda fosca i irromp una música que sobresalta. Comença el remolí, fins al final. 55 minuts de pressió, sense esquerda, sense treva on respirar.
Els intèrprets empenyen els moviments que abans eren conats cap a tots els extrems. L’estranyesa regna. Però en aquesta mena de vallée de l’étrange, els gestos resten humans. ¿Què els transforma? ¿Com són els gestos humans en una dimensió altra, potser paral·lela, potser tan íntimament nostra que mai l’hem gosat mirar de cara, sense els codis que fan suportable a la mirada externa els cossos sotmesos a aquestes condicions? ¿Què pressiona, en el sentit més estricte de la paraula? ¿Què exerceix forces que afecten el més estructural dels cossos? O, formulat a la inversa, ¿quines forces essencials de l’atmosfera que sí que reconeixem espontàniament com a nostra desapareixen o canvien?
Moviments espasmòdics que acaben creant una fluïdesa sacsejada, entretallada, però malgrat tot contínua. Iteració. Acceleració en la iteració. Canvis de ritme bruscos i insalvables sense haver de travessar un precipici. Immobilitat prolongada en posicions extremes. Encadenament perpetu de llargues sèries de moviment. Mobilitat desacostumada i independent de músculs petits i generalment recòndits. Cossos que es deixen pesar, que s’autoritzen a pesar, com si la gravetat fos una força molt més esclafadora que la que coneixem a la Terra. Cossos que de la pesantor es recullen sobtadament per redreçar-se i sostenir-se com si de cop la força en contra d’abans deixés d’afectar-los. Cossos que mouen altres cossos com amuntegaments de carn animats d’una manera diferent al d’una persona en vida plena. Respiració abdominal a un ritme anòmal que es perllonga fins a la inquietud. Potser fins a un estat de consciència alterada. O al desmai. Cossos que s’ensorren. Duets d’una intimitat gairebé obscena de mirar, no per la sexualitat, present només com a fantasma de l’espectador que no sap si la mà continuarà baixant o no, sinó per l’estricta intimitat física que no convida fàcilment un ull aliè. Sostenir la mirada és difícil davant d’una persona que intenta obrir el diafragma d’una altra amb un massatge sota les costelles en una figura que recorda una pietat. O, en el mateix duet, quan les mans que han intentat obrir el diafragma ara li obren la boca, i l’exploren amb els dits i amb la mirada. O, encara en aquest moment, quan la boca de l’un xucla la carn de l’altre, dues, tres vegades. O la dificultat de desvestir-li el tors, cremallera, màniga a màniga.
¿Maneres d’insuflar aire a cossos que en necessiten? ¿Un petit sobresalt que desperta l’imaginari llunyà del canibalisme? ¿Què no hi ha en el temps profund de l’espectacle, en què els tres intèrprets arriben a crear la il·lusió que les resistències de les forces físiques de la Terra es modifiquen, que permeti tot això que ens torba tant? ¿No hi ha altres? ¿No hi ha exterioritat, com en una enorme peixera? ¿El vincle entre els intèrprets és només de supervivència? ¿O al contrari és de pur afecte i sosteniment, en una mena de connexió augmentada, gairebé una imantació? Les respostes definiran, per contrast, un ordre de coses, el nostre, que oposem a l’estranyesa i ens diran de quin adjectiu convé acompanyar la dimensió que creen Astrid Boons i els tres intèrprets, Karolina Szymura, Spencer Dickhaus i Reiko Ohta.
[Podeu consultar tota la programació del Mercat de les Flors, aquí]
