Tinc aquí, a la taula del costat, una parella que no para de discutir. No deuen tenir més de quaranta anys, ella porta la veu cantant, però des de fa un moment ell ha decidit tornar-s'hi amb una moderació persistent, que ha fet augmentar el to d'ella, sense arribar a perdre els estreps. L'intercanvi de retrets és notable, sovint fabulós. El que es diuen és igual, si parlessin una llengua estrangera els entendria igual. Perquè no sembli que els espio, faig servir la pantalla del mòbil, però ha arribat un moment que no me'n puc estar i me'ls començo a mirar descaradament. De fet, estan tan enfrascats que em sembla impossible que em puguin veure, però de cop i volta fan una pausa i els dos alhora es mig giren cap a mi.
Torno la vista al mobil i ara, perquè no sembli que dissimulo, clico el WhatsApp i començo a escriure un missatge llarg i difícil que tenia pendent. Mentrestant la parella segueix en silenci i, tot i que em sembla que ja no em miren, és evident que continuen callats per culpa de la meva presència. No sé quanta estona passa. En l'esforç de ser precís (és un WhatsApp realment difícil) m'abstrec completament fins que m'arribo a oblidar de la parella. Però la qüestió és que ells no s'han oblidat de mi i, al cap d'una estona, després de demanar un altre cafè, decideixen prosseguir la discussió, que de seguida agafa un to i un color quasi idèntic a la discussió que tenien fa una estona, però ara amb una major gestualitat i amb uns arguments una mica ridículs, quasi inversemblants, molt divertits, perquè l'objectiu ja no és demostrar qui té raó o fer mal a l'altre, sinó entretenir l'únic espectador d'aquesta petita peça matinal.
"La quarta paret" és una secció de Pep Puig en què ens parla de teatre, sense saber-ne gaire o gens, però amb l'humor i la tendresa de qui s'acaba de colar en un espectacle on no hi ha cap paper per a ell.
