Continuo campant per Finlàndia amb quatre adolescents. L'altre dia vam llogar un cotxe i ens hem aventurat fora de la ciutat. Quan llogo un cotxe, la primera hora és sempre terrible: no el domino i tinc por d'estampar-me; és a causa d'aquesta por que sempre que em passa alguna cosa em passa durant la primera hora del lloguer (l'any passat per poc no el ratllo sortint del pàrquing mateix; enguany, durant la primera hora em vaig guanyar l'única botzinada fins ara i una multa: vaig aparcar malament sis minuts —juro que van ser sis— per carregar les maletes). Ara ja m'hi he acostumat, al cotxe: és petit però tira prou: sempre em sembla que els cotxes tiren perquè el meu té una porqueria de motor; el fet de prémer l'accelerador i que en efecte el cotxe acceleri immediatament em sembla gloriós.
Crec que mai havia estat en un país tan repetitiu: ara ja porto conduits força quilòmetres i el paisatge és pràcticament invariable: els bedolls i sobretot avets (o pícees o com es diguin) sense fi, a milers, a centenars de milers; el terra molsós; la plana sota el cel immens; llacs aquí i allà (llacs o mars: a Finlàndia distingir-ho no és tan obvi com sembla); les carreteres amb parades d'autobús cada pocs quilòmetres (sempre el mateix model nacional: vermell amb marcs blancs). El traçat de les carreteres és suau amb unes curioses ondulacions molt agradables (un traçat com el que voldries que tingués la vida), i algunes rectes (literalment) quilomètriques.
Aquesta repetició no se'm fa avorrida, al contrari: em calma. És com si el fet que no hi hagi sorpreses permeti que el cervell es relaxi, s'abandoni, s'agomboli en aquest paisatge marcat per la regularitat cromàtica: el verd dels arbres i la molsa, el marró dels troncs i la terra, els grisos de la carretera i de les roques (les roques que formen turonets suaus com lloms de foca vistos amb molts augments), el blau del cel i dels llacs; i de tant en tant, escampades a l'atzar, casetes aïllades, gairebé sempre vermelles amb les finestres blanques (quin encert el contrast del vermell amb el verd), algunes de grogues. Tot això durant hores, absolutament idèntic: verd, marró, gris, blau, una taca vermella durant hores i hores. És bonic. La bellesa és tranquil·litzadora, també la poca presència humana o de civilització ho relativitza tot (mira que insignificant ets en comparació amb tot això!) i em dona una sensació d'eternitat (mil·lennis abans que tu hi fossis, aquests llacs ja eren aquí i aquí continuaran quan te n'hagis anat).
Així doncs, després de conduir per aquest ciclorama en bucle, vam arribar a la caseta a la riba del llac on hem passat tres nits. Aquestes casetes són un lloc perfecte per cometre un assassinat (o per fugir del món i intentar trobar-te a tu mateix, si tal cosa és possible, que ho dubto). Aquí ens hem banyat, hem remat, ens hem entaforat en una sauna finesa (estufa de llenya i pedres; quin goig aconseguir posar-la en marxa tots sols), hem caminat pel bosc i hem collit nabius, gerds, maduixetes i un gavadal de rossinyols. També hem patit per si se'ns arrapava una paparra (continuaré escrivint contes sobre paparres fins que em surti el bo) i ens hem gratat furiosament les picades dels tàvecs. Banyar-me a l'aigua (menys gelada del que em pensava) del llac ha estat vivificant: hi fiques el cap i és com si et netegessis les idees, com si de cop la ronya fugís i et quedessin els pensaments més nets i espaiosos; de fet, cada vegada surto de l'aigua marejada, com si en efecte de cop les neurones campessin massa lliures. Llàstima que els llacs sempre em facin una mica de por i això no em permeti allunyar-me gaire de la riba. A més, mai havia vist una aigua tan negra; dos metres enllà de la riba, era com petroli. Navegant aquesta negror vaig sentir una por semblant al vertigen.
La canalla rondinen poc i en general estan contents i els agrada el que fem (que bonic descobrir el món amb els fills), però soc jo qui tira del carro i a estones em canso. Un parell de dies he tingut aquell mono de tenir companyia adulta: perquè em passi faig una nota de veu a alguna amiga. Però agrairia algú que digués avui ja condueixo jo, ara busco un lloc per dinar, ja faig jo el sopar, algú que em fes companyia amb la copa de vi al vespre, algú amb qui poder parlar de les meves coses i sentir que li interessen. Estic contenta i benhumorada, però l'altre dia vaig dormir fatal, només unes cinc hores i, entre la caminada del dia i les dues hores de conducció, vaig tenir unes horetes d'abatiment, fins de plorera sobtada (la plorera d'obrir la vàlvula per rebaixar la tensió). Soc com la canalla: si no dormo bé, després estic irritable i em descoratjo amb facilitat. Tenir les converses a mitges amb l'M. no m'ajuda, tampoc.
L'altre dia vaig parar a posar gasolina; la pantalla amb el menú per pagar quedava a contrallum i no la podia llegir ni fent visera; a més, la graduació de les ulleres progressives m'obligava a una posició de gairebé desnucar-me: i vaig pensar que aquesta és també la situació en què estic quan miro cap al futur (o cap als futurs, en plural: tant l'immediat com a llarg termini): sóc incapaç de veure'l, tot em queda a contrallum i borrós, amb una torta de coll tremenda, etcètera.
A banda de natura, hem fet també el que sempre acabem fent quan viatgem. Primer: rondar per un supermercat; detectar-hi les coses anòmales, per exemple, aquí a Finlàndia l'estesa d'assortidors de llaminadures o els passadissos amb sticks d'hoquei sobre gel o l'assortiment exagerat de productes amb proteïna afegida; comprar-hi coses que no coneixem per tastar-les i després o bé odiar-les o bé adorar-les i saber que d'allò no en podrem menjar mai més: crear la nostàlgia futura. Segon: hem mirat alguna estona la tele; sempre m'han fascinat els anuncis en altres idiomes; en un canal hem trobat una mena de reality d'una dona finesa operada que es trasllada a viure a Andalusia amb els seus cavalls i fa el trajecte en cotxe amb la seva filla, una mena d'Odissea patrícia; el món és ple de gent. Tercer: m'he comprat unes calces, com sempre que viatjo a algun lloc: les calces són el meu souvenir preferit: duren molt de temps i fan que recordi sovint (cada vegada que me les poso) el viatge on les vaig comprar; les compro barates i còmodes, d'oferta d'hipermercat. També el dia que va morir el meu pare em vaig comprar unes calces (negres, esclar) i sempre que me les poso penso en ell; va morir fa disset anys: comencen a estar tronades.
Hem constatat altres coses del país. Per exemple, que tot està sempre buit (els carrers, les carreteres, els bars). Per exemple, que beuen molt alcohol; cada supermercat té al costat la botiga de begudes alcohòliques i als bars hi ha ofertes After Work (alcohol barat les hores que la gent plega de treballar). Per exemple, que els finesos reten un culte exagerat a tres divinitats: Aalto, Jansson (els omnipresents Moomin) i Sibelius.
Aquesta setmana ha sigut l'aniversari de la meva filla. Ja té setze anys. Vam comprar quatre talls de diferents pastissos i unes espelmes. Com que fa els anys a l'agost, gairebé mai ho celebra a casa; crec que deu ser bonic recordar els aniversaris en diferents llocs (aquell de prop de Camprodon, aquell altre de França, etc.). Cada aniversari és únic. Els que fem anys durant el curs tenim uns aniversaris repetitius, tots iguals, indistingibles. Aniversaris com el paisatge finès, però en el mal sentit.
Continuo sense saber què faré la segona quinzena d'agost. Dubto, navego per les meves boires, m'enfonso en els meus llacs mentals glaçats, petrolífics, negres. Em grato furiosament els dilemes. Avui, banyant-me al Bàltic, he xisclat de por: l'aigua estava congelada, però a mi la gelor tant se me'n fotia: l'opacitat verdosa de l'aigua m'ha semblat terrorífica (amb l'aigua per sobre el genoll gairebé no em veia el peu). Tanmateix, m'hi he banyat. Tenir por no ha de ser un obstacle per fer les coses, sobretot si creus (saps) que és una por irracional. ¿D'on surt la por? ¿Com es venç? ¿Per què tothom es pensa que no tinc por, quan en realitat en tinc tanta? El futur també em fa por perquè és opac i no el puc veure. I això de vegades també em fa xisclar en silenci.
