D’aquí a sis hores agafo un vol cap a Finlàndia amb quatre adolescents (els meus tres i una de prestada), així que m’assec ara a escriure sobre la primera part de la setmana; un cop fora, hauré de buscar el moment i el lloc per fer-ho, i hauré d’escriure amb un tecladet portàtil una mica incòmode. Les setmanes comencen d’una manera i sovint acaben com no m’espero. Vet aquí la gràcia i la desgràcia de viure.
Aquesta setmana han passat coses grosses, i anar a Finlàndia potser serà la més petita d’elles. Per començar, he entregat la traducció de Freud. M’he tret de sobre la feina de mesos i celebro enormement haver-me desempallegat de Freud i les seves frases de vegades antipàtiques i verboses. Per a mi, el procés de revisió final de qualsevol traducció sempre és desesperant: primer, la sensació que la traducció és una merda, després anar polint i rellepant les frases, etcètera, i quan acabes una ronda de revisió, torna a començar pel principi com un Sísif atrapat en un bucle etern de tortura i esforç. Crec que en el moment d’entregar una traducció mai m’he dit: "Oh, com m’agrada traduir, friso per començar la següent." ¿És això senyal que, si m’ho pogués permetre, no hauria de traduir? Imagino que sí.
És per això que m’he alegrat encara més que enguany sí que m’hagi caigut una beca de la Generalitat. La veritat és que no hi comptava: si me l’havien denegat dos anys seguits per a Els erms, ¿com podien donar-me-la per escriure la biografia del Rafa? Misteris, loteria, ves a saber. Sigui com sigui, m’han tocat 12.000 euros amb els quals ja albiro la meva tardor de luxe: aixecar-me cada dia i consagrar-me a escriure. També hauré de fer allò del barri Gòtic (ho he batejat com a microconferències), els clubs de lectura, els articles i algunes col·laboracions de ràdio i tele, que de mica en mica vaig confirmant. Encara me’n queden dues de pendents, que no sé si continuaran o no, i que suposen 600 euros al mes (amb els quals podria pagar el que em costa el pis del gran a ciutat, les seves despeses i l’extraescolar de piano del petit; els diners no són xifres, són sinònims de les coses que en fas; això m’ha quedat com un abjecte anunci de Mastercard).
La vida del col·laborador (col·laboracionista?) sempre és inestable: tens un grapat de feinetes (que et dispersen i boicotegen l’energia mental) però cada any fins a l’últim moment no saps si renoves o no. De tota manera, amb els meus flamants 12.000 per ara no cal que em preocupi. He fet quatre números i he decidit que amb els ingressos que tinc previstos, puc estar tranquil·la fins al març del 2027, fins i tot si tinc en compte que al juny em vindrà una clatellada d’Hisenda (angoixada per saber quant em tocaria pagar, he fet una simulació: em feia por arribar al juny i haver de pagar uns diners que no tindré). En tot cas, suposo que ja hi estic feta, a tot això; aquesta és la vida de l’autònom: tenir sempre un raconet del cap calculant ingressos i despeses, tement per un trimestre amb poca feina o per una carta d’Hisenda que anunciï una inspecció (tement-la no perquè jo cometi cap infracció —m’escarrasso per fer-ho tot conforme a la llei—, sinó per la feinada i les hores que comporta, i la por d’haver fet alguna cosa malament malgrat la voluntat de fer-ho tot bé). Ara que m’han tocat els 12.000, temo també que em passi una desgràcia. Quan em van anunciar que havia guanyat l’Anagrama, dos dies després vaig saber que em farien fora de la casa on vivia. Ara penso que avui o demà petarà el cotxe. Les gerres de la lletera sempre són al caire de trencar-se.
Més coses grosses. Dilluns vam prosseguir les converses amb l’M. Potser convindria que ho deixéssim córrer, vet aquí el tema. De vegades, imaginar-ho em fa sentir alliberada, i d’altres m’omple d’una nostàlgia futura que ja ara em fa plorar. Em fa plorar pensar en detalls petits, banals i alhora importantíssims, que desapareixerien de la meva vida: el seu tacte, la seva olor, la forma dels seus dits del peu, les mans calentes, el lòbul de les orelles, tots els records que hem construït junts i que llavors caldria deixar anar —oblidar— perquè la memòria no només no els necessitaria, sinó que li farien nosa i mal, i també perquè és dolorós atresorar tot sol els records viscuts entre dos i ara malaguanyats, les bromes que només ell i jo entenem, tot el lèxic familiar, etcètera: saps que ja no tindran cap sentit per a ningú que no siguis tu; és trist pensar que tot aquest coneixement íntim de l’altre (que a voltes entendreix i a voltes irrita) esdevindrà una cosa inútil. Bé, dilluns gran plorera. Reprendrem les converses a mitjans d’agost, quan cadascú hagi tornat de les seves vacances amb la prole respectiva.
A banda de les coses grosses, han passat també coses petites. Vaig anar a veure la meva tia de noranta anys; és una dona valenta que encara viu sola i que té el cap envejablement clar (¿on he de firmar per estar jo així?) tot i que el cos li fa la punyeta (els peus, la boca, els genolls, l’esquena); enguany faré cinquanta anys: ¿quants me’n queden de bons? També he continuat amb la dieta i l’exercici, però el cap de setmana d’excessos (relatius) m’ha deixat un saldo d’un quilo i mig extra que em fot i em descoratja. Dimecres vaig sortir a sopar amb la R. per celebrar el final del curs —la traducció entregada, la beca obtinguda, les factures fetes, res pendent, etc.— i per tenir una última companyia adulta abans dels quinze dies sola amb els nens. Viatjar amb els meus fills m’agrada, m’agrada molt, però alhora sé que cada any en algun moment m’entristeix no tenir un adult al costat amb qui poder compartir-ho, algun adult que assumeixi part de la responsabilitat i m’ajudi a estirar el carro, algun adult amb qui riure i xerrar a les nits, quan arribem esgotats a casa. Veurem si enguany serà diferent. Ho dubto.
*********
I ja som a Helsinki, m'esperava una ciutat tristota i una mica grisa (me n'havien donat males referències) i he trobat una ciutat espaiosa i plena llum, d'una llum blanca que omple tots els racons i que durant el crepuscle s'allarga en colors pastel infinits. Trobo que els finesos somriuen molt i fan cara de plenitud (potser no és més que allò mateix que deia la setmana passada: que de lluny tothom sembla feliç). Hi hem arribat després del viatge, que sempre m'estressa una mica, per la por dels contratemps o els retards, o fins i tot d'una desgràcia que et colpegi a l'últim moment i t'impedeixi viatjar. De fet, un petit contratemps sí que hem tingut: en sortir de casa em vaig deixar les claus posades per dins, i amb el nostre pany això implica que no s'hi pot entrar: el propietari que és un Àngel (de fet, es diu així: que encertat) m'ha dit que mirarà de posar-hi remei mentre som fora. Freud, al llibre que acabo d'entregar, explica que deixar-me la clau no pot haver sigut un acte casual, sinó un símptoma d'alguna cosa oculta i inconscient. ¿Deu ser la por que tot vagi malament, de sentir-me sola durant el viatge, de marxar amb les converses a mitges? Sigui com sigui: Finlàndia.
Als matins ens llevem d'hora i rondem. De tant en tant li escric missatges telegramàtics a la R. : "Caminar, fresca, un museu preciós preciós preciós, vendaval vigoritzant, mar sense fi (ple de promeses), salmó fins a la sopa (literal). Nens contents. Jo també, prou contenta, amb els ulls oberts devorant el món. Tot caríssim. Això serà una ruïna però bah, val més no pensar-hi (però hi penso). Els finesos somriuen molt, m'agraden. La ciutat és austera però radiant. Quina llum més bonica i generosa. Penso desendreçadament."
Al museu vaig descobrir artistes finesos que no coneixia i que em van deixar estabornida (Hugo Simberg i Askeli Gallen-Kalella); realment l'art, quan m'agrada, em dona veritable consol i companyia. Avui hem vist una biblioteca formidable en tots els sentits, m'he comprat un jersei per dos euros en un mercadillo (fa més fresca de la que em pensava), ens hem remullat els peus en una platja, hem travessat un cementiri amb cognoms estranys (prop de l'entrada, la gran tomba d'Alvar Aalto, artífex de Helsinki). He abandonat la dieta, esclar, però caminem molt cada dia (confio que compensi). Dormim en un apartament atrotinat i petit (un sol bany per a cinc provoca cues) però pràctic. A més, al costat hi ha un bar bufó ple de finesos; ara mateix, he abandonat la canalla al pis (estan encantats) i he sortit al bar a fer una copa de vi i escriure això amb el meu tecladet; de fons, la de la barra xerra amb una clienta i riuen; el finès té un so molt bonic. Viatjar és conèixer altres vides per després tornar a la pròpia i veure-la amb una perspectiva nova.
La setmana passada vaig tancar l’entrada parlant del solar de davant de casa, on havien enderrocat una barraca i. de cop, aquell lloc que t’acollia ja no hi era i només en quedava un munt de runa. Aquesta setmana el munt de runa ha desaparegut. ¿Què m’hi trobaré quan torni de Finlàndia? Tard o d’hora s’hi erigirà una casa nova, amb parets i cambres per estrenar; a dins hi farà una desagradable pudor de pintura i algú hi vindrà a viure, disposat a conquerir un nou futur, també jo en canviar-me de casa he conquerit un nou futur, on no he de passar la segadora, un futur sense ratolins al garatge ni salnitre a les habitacions. El futur sempre és allà, ¿esperant-nos, sotjant-nos, amenaçant-nos? Rellegeixo l'entrada per revisar-la i veig que hi surten massa vegades les paraules desgràcia i por. Aviam si la setmana que ve hi apareix més alegria i coratge.
