He fet tantes coses que més que una setmana això ha semblat un mes sencer. Per ser exacta, han sigut un munt de coses bones. Així que començaré pel detall dolent de la setmana: continua cuejant una putada que em van fer els simpàtics de Caixabank (sí, ja ho sé que he de canviar de banc, però he de trobar el moment per fer les gestions: quina murga). El cas és que fa dues setmanes van decidir bloquejar-me les transferències entrants, és a dir, que encara que algú em volgués pagar no ho podia fer. Me’n vaig assabentar de casualitat en intentar fer-me una transferència a mi mateixa perquè el compte d’on tiro s’estava quedant (NATURALMENT) sense fons. Ves a saber quants dies o setmanes portava la cosa bloquejada. I me n’assabento el dia abans d’acabar el mes (amb tots els pagaments que cauen en aquestes dates, i els autònoms etc.). Cada vegada que hi penso em bull la sang (més encara perquè em van fer el mateix fa uns anys: he de marxar, he de marxar). M’ho van bloquejar perquè el 036 (informació fiscal) que els havia enviat (un escaneig del document d’alta del 2005) es veia borrós. I no em van avisar, no, que bé que haurien pogut dir: benvolguda clienta, li fem saber que si no presenta blablabla abans de dos dies li bloquejarem el compte. Canalles. La cosa és que aquesta setmana continuo rebent missatges de clients que m’han intentat pagar factures i no han pogut, etcètera.
Per sort, però, la resta de la setmana ha sigut força gloriosa. He acabat la segona revisió del llibre de Freud i he començat la tercera (i última!). A més, vaig anar a Manresa amb els meus fills a veure un assaig d’Estètica i massacre, que el divendres es va estrenar a Madrid en versió llarga (i va anar molt bé); em sento orgullosa de ser la llibretista d’una òpera en català que s’ha representat a Madrid, tot i que potser hauria de dir: estúpidament orgullosa o submisament orgullosa: sentir òperes en les llengües oficials a tot el territori espanyol hauria de ser la normalitat. A Manresa, a més, vaig tancar una funció del monòleg pel juny de 2027 al Kursaal; per cert, aquest divendres 17 el faig a L’Olivar de Ventalló, podríeu venir. I les glòries no es van aturar aquí. Dijous vaig dinar amb l’I., un astrofísic a qui vaig conèixer a Guadalajara al desembre: més de dues hores xerrant sense parar; és curiós, perquè, fet i fet no ens coneixem gaire però hi puc parlar amb una naturalitat com si ens coneguéssim de tota la vida (¿què ho fa?), i de tots els temes: des del concepte del temps fins a les penúries de la dieta, des de l’eclipsi fins a les muntanyes d’Estònia o les gràcies i les punyetes de tenir fills; espero que no tardarem altre cop set mesos a veure’ns.
La vida social m’alimenta i m’anima. He quedat per sopar d’aquí a deu dies amb una persona que fa molt que no veig i que adoro. Més coses bones (o no): divendres em van dir que el tema del càsting encara no està tancat, sembla que tinc algunes possibilitats d’acabar presentant un programa (seria divertit i reptador: tindria la barreja justa i necessària de por i il·lusió), tot i que es veu que a alguns el meu perfil no els acaba d’encaixar: bé, no compto que surti però pensar que tens portes a prop que ni se t’havia acudit obrir és sempre interessant i engrescador. Si no surt, hauré de començar a buscar portes per obrir: ¿té sentit treballar en un altre monòleg? Ja ho veurem, això serà el futur i estàvem parlant de la meva setmana: divendres a mig matí vam partir cap a Agullana, on l’M. tenia sessió al Punt de lectura; per estalviar-nos el tute de pujar i baixar en un sol dia (i per fugir de l’esclativud de nosaltres mateixos i de la feina), vam decidir quedar-nos a dormir per allà: vaig agafar un lloc a prop sense mirar-m’hi gaire (tampoc hi havia gaire on triar) i va resultar ser una casa formidable, com un trosset de paradís al costat de Darnius: metres i metres de jardí, una piscina esplendorosa i deserta, les cigales tocant simfonies sota el sol ardent, un rastre de plomes de paó, d’un paó que a trenc d’alba grallava, escatainava, miolava, com un animal mitològic.
Després de dues nits tòrrides i insomnes a Barcelona (ni el ventilador de sostre no va servir de res), allà vam poder respirar (i follar pels descosits). A sobre, al vespre hi havia una gentada: em sembla una proesa ser capaç de convocar vuitanta o noranta persones per parlar de llibres. Amb tot, però, em va venir desprevingudament (és a dir, sense material absorbent a la bossa) un reglasso torrencial (¿però, aviam, no se suposava que això ja s’havia acabat per sempre?); com que ara sé (imagino) que em queden poques regles, em miro la sangada amb una mena d’alegria, de meravellament, potser de nostàlgia futura. Sigui com sigui, això d’Agullana és de no perdre-s’ho, té tots els pros i cap contra: companyia agradable, gent que llegeix, et conviden a sopar, et regalen productes del poble (entre ells, un vi de la meravellosa bodega Còsmic: tenen uns blancs molt interessants) i a sobre et paguen per anar-hi. ¿Per què no tenim més Agullanes en aquest nostre país? ¿Per què no hi ha més Enric Tuberts que muntin saraus com aquest?
Durant el sopar, els amfitrions ens van explicar històries de contraban de tabac en camions, que em van fer pensar que els temps de Pla i les barques de Leucata no són tan lluny com semblen: tot és en essència el mateix, només n’ha canviat l’aparença i la banda sonora (¿quan deixarà d’estar de moda Bad Bunny, perfavor?). També vam lamentar la vida prostibulística de La Jonquera; com que a França els prostíbuls estan prohibits, es veu que els francesos venen de molt lluny per buidar la collonera. A França, vendre sexe és legal, però no comprar-lo; per tant, sempre se sanciona el client. França és un lloc envejable en molts sentits. A la nit, en tornar al nostre tros de paradís, el bosc era ben negre, però l’horitzó brillava amb els fotons que s’escapaven de La Jonquera; dos corrents de llum contradictoris col·lidint en plena nit.
L’endemà, després d’un esmorzar decebedor, vam improvisar un bany al mar, el primer d’enguany. I el mar, sempre: uau. Hi corrien, però uns corrents estranys, com dues capes de temperatures molt diferents, i una d’elles t’estirava mar endins. El mar sempre fa una mica de por, trobo, però potser és també per això que (ara) m’agrada. Quan ets a dins de l’aigua, la llum és diferent, n’hi ha més, és més clara, només deu ser un efecte provocat pels reflexos i el llambreig de la superfície. Quan em banyo amb l’M. a la platja m’agrada mirar-li els ulls; no sempre és fàcil perquè té la dèria de banyar-se amb ulleres de sol: llavors, les hi aixeco i apareixen les seves pestanyes llargues i humides, i la mirada li llambreja com el mar. I m’entendreix. La vida també té els seus corrents estranys i contradictoris, la basca desagradable seguida d’una frescor vivificant.
A la tarda teníem una festa d’una companya meva de l’institut que n’acaba de fer 50. Era una festa cubana, de manera que hi vam anar una mica disfressats, cosa que no solc fer mai. Vam beure mojitos i fins i tot vam ballar (increïblement, va ser l’M. qui m’hi va arrossegar: ara penso: terrible, algú té vídeos de mi malballant). Vam xerrar de tot i de res amb les altres companyes de l’institut. Quan les veig, me’n faig creus que hagin passat tants anys. ¿Com pot ser? Una em pregunta: ¿I tu, faràs una festa pels 50? I li dic que no ho crec, que al capdavall el dia del meu aniversari és una cosa que no dic mai i que em faria angúnia muntar una festa; després, penso que potser un cop a la vida podria muntar-ne una de monumental, però segur que no pels 50, sinó per algun número d’anys aleatori, pels 54, per exemple, que és un número maco i múltiple de 3 (¿tres vegades divuit equival a tres majories d’edat, a tres vides, a tres començaments, a tres finals?).
Suposo que si no munto festes és perquè em fa por que siguin decebedores. Potser fer-se gran és deixar-se d’hòsties i muntar festes. Mentre sopem en rotllana, la K. ensuma el marit de l’homenatjada i li diu que fa molt bona olor, olor de pàtxuli (es veu que en català va amb accent i és una paraula esdrúixola); la C., que està una mica confusa amb el terme, em pregunta: ¿però pàtxuli no vol dir cony? I riem molt que li hagi passat pel cap l’ocurrència que algú pugui dir: fas molt bona olor, olor de cony. No acabem aclarint, però, com és que la C. va tant desencaminada amb el terme: ¿potser és que el seu cony fa olor de pàtxuli? En català sempre anem una mica curts de llenguatge de carrer, potser ho podríem incorporar: menja’m el pàtxuli, etcètera.
I arribem a diumenge, avui, aquí a Barcelona altra vegada, asseguda al meu escriptori, amb la finestra oberta i gaudint de la no-calor. No puc il·lustrar gaires de les coses boniques que m’han passat aquesta setmana amb fotos perquè no n’he fet ni a la platja ni als paons ni a la festa. Ara que he anat a mirar quines fotos tinc de la setmana, m’he donat que he obviat una altra cosa ingrata. El dimecres, sortint de La Pera, havia d’anar a Manresa a presentar Els erms, però quan ja era a les portes, em va ser impossible arribar-hi (sense fer una volta d’una hora), ja que totes les carreteres estaven tallades per l’incendi de Navarcles. Em vaig aturar a una rotonda per decidir què feia o si podria trobar una ruta alternativa. Res. Vaig tirar cap a Barcelona. Tres hores i mitja de cotxe per no res. I 53 hectàrees cremades; em nego a donar-vos l’equivalent en nombre de camps de futbol: quin avorriment, perfavor, tota aquesta llauna del Mundial; 53 hectàrees són una mica més que tot el Vaticà, també això ho podríem abolir (o cremar), juntament amb els prostíbuls i el futbol. Potser és per dir aquesta mena de coses que no tinc un bon perfil per presentar un programa. Per dir el que em surt del pàtxuli.
