M’assec a la taula per escriure això mentre per casa corre un munt de gent. Som a la casa familiar de L’Escala i, a banda dels meus tres fills i la nòvia d’un, també hi ha l’M., la seva filla i la meva germana mitjana, també la seva filla, que ha vingut a esmorzar amb una amiga. Jo teclejo. Entren i surten persones, ara un s’aixeca i l’altra s’ha quedat tancada al lavabo, ma germana diu que va a comprar no sé què al poble, que si ens cal res, l’M. s’asseu a la butaca vella i pren notes a mà, segurament per aquesta novel·la nova que està escrivint, de fons la gosseta de la meva germana ploriqueja perquè no pot estar ni un minut sense ella.
La Mel és una gosseta petitona i simpatiquíssima; a mi els gossos en general ni fu ni fa, però amb un gos així encara podria; l’altre dia la vaig fer córrer pel jardí d’aquella manera forassenyada que corren els cadells, com si estiguessin trastornats de tanta felicitat: quan veus un gos córrer així se t’encomana una mica l’arravatament de viure. Els nens se la miren i pregunten: ¿Podem?, que vol dir: ¿Podem tenir un gos així nosaltres? Ja saben que no; no només perquè tinc al·lèrgia sinó perquè la meva logística ja és prou complicada amb dues cases i tres fills; no vull més obligacions, sisplau.
La Mel em recorda inevitablement la Neska, que era el gos que teníem quan jo era petita i amb la qual relaciono un munt de records, sobretot la companyia i com me l’estimava, però també records inquietants: la por que tenia quan sentia les seves potetes caminant pel passadís a mitjanit i m’imaginava que havia agafat la ràbia i em vindria a matar (a algú se li va acudir que era bona idea que amb vuit o nou anys jo veiés una pel·li de terror on sortien uns dòbermans rabiosos i bavejants que arrabassaven membres); amb la Neska també hi lligo la pena que em va fer quan es va morir, va ser el dia que emetien l’últim Un, dos, tres de la temporada (jo era una fanàtica del programa) i vaig decidir no veure’l a canvi que em deixessin anar l’endemà a Moià a enterrar-la (calia anar-hi molt d’hora i, per tant, anar-hi era incompatible amb allitar-se tard): l’endemà no em van despertar per anar a enterrar-la, quina emprenyada vaig agafar. El meu pare va decidir comprar la Neska perquè es veu que els meus quatre germans li suplicaven un gos, però jo no volia un gos: a mi em feien terror (canviava de vorera si en veia un que venia de cara); encara recordo aquell terror —fòbia, de fet—, i les ganes de plorar que m’entraven; així que no, jo no volia un gos de cap manera. Vam fer una reunió familiar i el pare ens va informar que si comprava el gos, ens quedaríem sense regal d’aniversari per tota la vida. Es va votar. Vaig perdre, esclar. I amb els meus vuit anys em vaig quedar sense regal d’aniversari dels meus pares per sempre més.
Aquí a L’Escala he treballat, esclar, però menys concentrada que l’altra setmana. Primer de tot a causa de la dispersió: estic a dos dies de feina d’acabar la revisió de Freud, però he hagut de fer un parèntesi per fer temps a altres obligacions: presentar la declaració d’IVA, repassar el monòleg abans de fer-lo altre cop dues vegades (veure a sota), entregar uns articles per a la Lonely Planet. Fa un parell d’anys em van encarregar dos articles per a la guia de Barcelona, cosa que em despertava certes contradiccions: ¿puc estar-me cagant constantment en els turistes i alhora escriure un article per a una guia de Barcelona? Vaig trobar la manera de fer-ho sense remordiments de consciència: dels dos articles, un dels temes el marcaven ells (la meva visió dels barcelonins) i l’altre el triava jo: vaig demanar d’escriure sobre el català i em van dir que sí. Almenys, si venen, que tinguin a l’abast informació decent sobre la nostra llengua. Ara m’han demanat que revisi (fact check) els articles del 2024 i que els redacti una secció nova amb expressions bàsiques en català. A les guies Lonely Planet, en un requadret, hi posen expressions idiosincràtiques de la llengua local. Si algun guiri us diu mai “Déu n’hi do” serà per culpa meva. Bé, feina feta.
Deia que he hagut de repassar el monòleg; aquesta setmana l’he fet al jardí de l’Ateneu Barcelonès (entrades exhaurides, públic oximorònic: acalorat però una mica fred) i també a la Fundació L’Olivar de Ventalló, que és un lloc preciós i secret que us recomano descobrir. La veritat és que, des d’aquí a L’Escala, la funció de l’Ateneu la sento ja llunyana, allà a Barcelona; com si hagués sigut fa setmanes. També em queda lluny l’últim dia de tele amb el Grasset i la gravació del Tot és comèdia de la SER; lluny també el WhatsApp que em confirmava el que ja es veia a venir: que no m’agafen per presentar aquell programa; ohhh, llàstima!, hauria sigut divertit i reptador, i a sobre m’hauria solucionat l’any econòmicament: bé, ja puc continuar fent-me càbales sobre el 2027: ¿d’on sortiran els ingressos? ¿D’on, d’on, d’on? Serà impossible facturar tant com enguany, que ha sigut de rècord, per això vaig fent racó, per tenir coixí per a l’any que ve. Puta vida d’autònom, eh. I puta vida d’escriptor. (Va, ara ja podeu sortir els pesats de sempre a donar-me les lliçonetes del “tu, rai” i companyia.)
Continuo també amb la dieta i l’exercici (tot i que aquesta setmana he tingut menys temps i voluntat per a l’exercici); la bàscula va cedint. Ahir veig fer l’excepció de la setmana i vam sortir tots a sopar. Per primer cop el meu fill de 18 anys va beure vi a la mateixa taula que jo. Vam tornar passejant pel passeig marítim. A l’altra banda de la badia, Roses era un cúmul de torxes diminutes; a la superfície del mar s’hi reflectien les llums taronjoses i titil·lants de la zona turística de Riells. M’agrada mirar el mar a la nit, una taca negra il·luminada pels llambrejos de la civilització. Fa anys que no em banyo de nit al mar; recordo aquella por empeltada d’un coratge desbordant. Ahir en arribar a casa ens vam banyar tots a la piscina fins a quarts de dues de la matinada (tots menys l’M., que es va endormiscar a la butaca del menjador). Avui, esclar, m’he llevat a les tantes. Una de les coses que m’agrada d’aquesta casa és la bogeria psicodèlica de les rajoles, que testimonien que es va construir l’any 1970. Anar a pixar és un viatge lisèrgic.
M’afanyo a escriure això, perquè està a punt d’arribar la R. i la seva família, que venen a dinar amb nosaltres. També s’hi apuntarà la filla de ma germana i les seves amigues. En total serem tretze o catorze. M’agrada aquesta sensació de casa amb les portes obertes, que contrasta amb la casa tancada que era la dels meus pares; obrir portes i finestres i ventilar; que vingui gent de fora i ens porti aire fresc i idees noves. Farem barbacoa. Tenim branquillons, tenim llenya, tenim carn, tenim tomates de l’hort de la R., tenim vi, tenim ganes d’estar junts, tenim la brisa deliciosa que passa sota els pins, tenim l’estiu als nostres peus. Potser acabarem fent corredisses pel jardí, com cadells que s’han trastocat d’alegria.
