Vaig començar la setmana sent rebuda per Gandalf a la porta del pis de Barcelona. Per Gandalf i també: per les multituds que deambulaven pels carrers des de bon matí (no recordo cues com les d'enguany, que feien la volta a la cantonada), per la música fins a les dues (el meu pis és l'única illa de cases de Gràcia que està envoltada per carrers decorats pels quatre costats), per l'alegre anomalia que són aquestes festes dins la Barcelona segrestada per la gentrificació, per un sopar encantador amb la R. i la E. (si bé les planyo: van ser les víctimes de la meva verborrea després de dinou dies en companyia només dels meus fills menors), per l'M. que m'esperava al llit (quan estic tants dies sense veure'l, sempre em sorprèn la seva cara, la seva presència, com si el record exacte que en tinc no acabés de lligar amb la realitat). L'endemà vam reprendre el que havia de ser reprès, sense arribar, però, a cap conclusió definitiva, terminant. I després d'aquesta arrencada canicular i gairebé carnavalesca, vam llogar un cotxe i ens en vam anar cap a Galícia.
Ara mateix estic esmorzant al menjador d'un hostal de costa d'un petit poble sense res d'especial, i per això mateix especialíssim: un petit port amb alguna barca mig desballestada, un passeig amb vistes a una aigua aquí sempre confusa (on comença el mar, on acaba el riu, fins on arriba la marea, etcètera), un grapat de bars i restaurants on serveixen marisc i peix. El cafè és espantós (de filtre) com a la major part de Galícia. Però segurament el cafè deu ser el més espantós d'aquest petit país.
De petita hi havia vingut sovint amb els meus pares: hi teníem una parenta (una parenta d'aquelles que mai no vaig aclarir si realment era família o només era un dir). El meu record de Galícia era una terra grisa, molla, amb pudor de mar, trista, avorridota, religiosa (a casa eren molt de missa, així que calia visitar milions d'esglésies quan viatjàvem). El record és borrós, perquè jo era petita i després vam deixar de venir (¿es devia morir la suposada parenta?). Després d'allò no havia tornat a Galícia fins que fa tres o quatre anys (¿o ja són cinc?) vaig venir a presentar Sola a Santiago i A Coruña i em vaig quedar amb les ganes de més. Així que he descobert, un cop més, que els records infantils no són mai fiables. De fet, els records adults tampoc. Fet i fet, la memòria és un mecanisme de supervivència que ens explica el que necessitem sentir per tirar endavant: és aquesta la funció dels records. Tinc una novel·la a mitges que parla de tot això, la vaig abandonar fa anys: ¿l'acabaré escrivint?
Aquí hi ha tantes, tantíssimes!, platges espectaculars: verges, desertes, envoltades de verd, amb una entrada lenta i una aigua gelada que ressuscitaria un moribund (i de vegades me'n sento, de moribunda), algunes amb espadats de roca plens de forats i coves on et pots ficar molt endins, a les palpentes. Altres platges no estan tan desertes i vistos de lluny els humans semblen figueretes d'un pessebre marí. L'embat de l'aigua produeix un ruixim fi que dona un aire oníric al paisatge, onirisme que encara es potencia més per l'efecte de la llum esclatant (blanquíssima!), una llum que es reflecteix en els metres i metres de sorra humida i brillant, metres i metres perquè les platges són planes i la llepada de les ones s'allarga i crea miralls encegadors. El primer dia que ens vam banyar en un d'aquests paradisos vaig plorar: de vegades la bellesa em pot fer plorar. Crec que ja ho he dit en alguna altra entrada d'aquest dietari: qualsevol excés té el poder de convocar-me les llàgrimes: un excés de tristesa, de felicitat, de tendresa, de nostàlgia, de dolor, de bellesa. A banda de les platges, Galícia et dona molts més motius per plorar: la verdor inacabable i primitiva, els penya-segats inflats de vent, les panoràmiques vertiginoses sobre la infinitud blava, la calma. I també, esclar, el menjar. Ara podria dir unes quantes obvietats més sobre les vieires i les rosses gallegues i els vins, etcètera, però us ho estalviaré. Només us diré que he tastat per primer cop els percebes, que tenen forma d'urpa de rapinyaire i un intens gust de mar.
Encara ens queden un parell de dies per aquí. Després emprendrem el llarg camí de tornada que no sabem on ens portarà. Penso —vull pensar— que les vacances d'enguany, que han sigut veritables vacances mentals després de molt de temps, faran que torni a la feina amb empenta, o fins i tot amb fúria: és així, tinc ganes de treballar furiosament en tot el que m'espera. Sento i agraeixo el privilegi de la vida que tinc (la qual, esclar, no és un regal, sinó que me la guanyo a pols).
Els llibres no ens han abandonat aquests dies. Així, hem anat a llibreries espaterrants: aquí tenen molt més clar que tot llibre que no estigui exposat és un llibre mort, de manera que algunes llibreries estan pràcticament folrades de llibres per convidar-te a fullejar-los. N'hem comprat alguns, esclar: els llibres comprats de viatge són un souvenir gairebé tan imbatible com les calces. Algunes nits he llegit aquest llibre terrible i meravellós que és Mentiders, de la Sarah Manguso. Ara, quan l'M. es llevi, partirem cap a Padrón per visitar la casa museu de Cela. I també hem tingut alguna conversa agra sobre això d'escriure; agra perquè el vi empeny a dir coses que no es diuen (per més que es pensin) i que fan mal. De vegades les nostres ferides distorsionen les paraules dels altres, fins que els fem dir el que més temem.
A Galícia també hi ha coses que no m'agraden, ¿però cal que en parli? ¿Per a què matisar el meravellament? ¿Si no en parlo, seran menys reals, menys presents, més aviat oblidades? ¿Convé oblidar el que no ens agrada o tot el contrari? ¿Que no és precisament això el que fa la protagonista de Mentiders?
D'aquí a tres dies tornarem a Barcelona i el Gandalf de la porta haurà desaparegut. I a estones pensaré en aquestes coves marines precioses, si bé fosques i potencialment mortals quan puja la marea. Però quanta llum, eh, quanta llum, tan blanca, tan càlida, tan feridora. Aquí, quan fa sol, t'has de mirar la vida entretancant els ulls per no quedar-te cec. Ara he fet un glop de cafè i de cop no l'he trobat tan tan tan espantós.
