Altre cop una d’aquelles setmanes on hi han cabut coses i indrets molt diferents. La vaig començar encara a Finlàndia, passejant entre uns arbres altíssims que es bressolaven amb el vent o, més que bressolar-se, se sacsejaven a sobre meu com si m’estiguessin alertant d’alguna cosa i es desesperessin perquè no els entenia. O com si es volguessin desplomar sobre meu i matar-me. També he passejat per Turku, on ens vam haver d’arrecerar de la pluja a mil llocs: al mercat, a un restaurant, a un centre comercial, a un museu, en el qual vaig veure una peça d’Ottmar Hörl titulada Existència: tot de figures idèntiques i negres penjant d’una barra per travessar un buit. Carlota, vigila de no caure. ¿O ja has caigut?
Però de seguida va arribar el dia de tornar cap a casa. Vam pujar a l’avió ja cansats: això dels aeroports és pesadíssim. Quan volo, el paisatge celeste sempre em meravella: els canvis infinitament subtils de la llum; els avions que passen al lluny, brillantíssims sota el sol que els toca directes: semblen fets de fotons; els camps de color que semblen talment un quadre de Rothko. Era el dia de l’eclipsi (havíem d’aterrar a l’hora exacta, però el vol portava trenta minuts de retard pel merder al Prat). Quan vaig comprar els bitllets no hi vaig pensar, així que no vaig comprar seients de la dreta: llàstima. Tanmateix, a l’hora hac es va muntar un sarau simpàtic a l’avió, amb els passatgers dels seients DEF (els bons) deixant mirar els dels seients ABC, persones deixant-se les ulleres, nadons corrent pel passadís, un home que tenia finestreta feia broma: 500 euros per quinze segons de mirar. I sí, allà a dalt, penjant del cel, vaig veure el sol convertit en una lluna taronja que durant uns segons es va tapar gairebé del tot. No crec que mai més torni a veure un eclipsi dalt d’un avió.
En aterrar, encara vam haver d’anar a Barcelona en taxi i agafar el cotxe per anar fins a La Pera, on vam arribar a quarts de dotze, absolutament descol·locats. Malgrat el cansament, em va costar conciliar el son: encara no havia decidit què faré a partir d’aquesta tarda, durant els propers divuit dies que no tindré els meus fills, i com que no ho havia decidit el cap no parava de donar voltes a les possibilitats. A més, l’endemà al matí, després de posar dues rentadores i desfer la maleta, me’n vaig anar cap a Das amb la meva filla. A la tarda hi feia el monòleg. Vam dinar amb la resta de participants en aquest festivalet molt concorregut i engrescador: la Regina (quin encert de nom per a la reina de les llistes de més venuts), l’Albert Villaró i la Teresa Colom, a qui no coneixia però de qui fa uns anys vaig llegir amb molt d’interès un llibre de contes i que he descobert que, igual que la seva literatura, és una persona peculiar i un punt inquietant, o potser, més que inquietant, inversemblant —per la velocitat amb què parla, per l’edat indefinible, per la intensitat que posa a tot allò que diu, per la seva carrera: d’economista a poeta, etc.—, és a dir, una persona que em va agradar.
Al vespre, després de tot plegat, vaig anar a sopar bé amb la meva filla i quina felicitat menjar coses bones i tenir la calma i el temps i l’espai mental per gaudir-les. Anar de vacances amb els meus fills m’agrada molt, però també m’esgota molt: quan torno, necessito fer vacances de les vacances (em sento taaan idiota dient això): deixar de decidir-pensar-estirar-proposar-organitzar i descomprimir la planificadora un punt obsessiva que tinc a dins.
Tornant de Das vam parar a Moià, a veure la meva mare a la residència. Com sempre, un quadre desolador. Està encara més prima (semblava impossible que es pogués aprimar més); té unes cames fines amb uns genolls boteruts: és un esquelet amb pell. Va estar tota l’estona amb els ulls tancats; els únics senyals de vida que ens va donar van ser uns lleus espasmes musculars de la cara i els braços: semblava ben bé que estigués patint per un malson —¿els cervells devorats per l’Alzheimer somien?—; un instant va obrir els ulls molt, ens va mirar, va fer un somriure; durant aquells segons la mirada em va dir mil coses: hi vaig veure una pena llarga, densa i enganxosa com una gota de petroli, hi vaig veure un animal espantat i acorralat, hi vaig veure algú que no entén res. Hi vaig veure moltes coses, però no a ma mare. Vam plorar una estona mentre jo li agafava la mà ossuda coberta dels cucs morats que diuen que són venes i després ens en vam anar. El pitjor d’anar-la a veure és marxar: s’obre la porta de la secció de gerontopsiquiatria i una infermera se l’endú. El pitjor és tornar-la a abandonar cada vegada.
Aquell vespre vaig anar caminant fins a Flaçà per un caminet flanquejat per gira-sols (odio aquest guionet de la paraula). Ara estan ja tots capcots i ressecs. Quin contrast amb aquella ufana de fa unes setmanes, quan les fulles eren verdíssimes i els pètals, d’un groc vivíssim. Ara ja no en queda res, d’aquelles flors etalonades d’anunci. Els camps de gira-sols secs són tristíssims; de vegades em fa l’efecte que són com persones marcides: cadascú allà, clavat al lloc on ha crescut, incapaç d’apropar-se als altres, condemnat a la solitud multitudinària del camp. Als marges n’hi ha menys i creixen més separats, esparsos. Mirant els gira-sols em podria posar a plorar.
I avui és diumenge. A la tarda deixaré els nens amb el seu pare i se m’obriran al davant divuit dies. M’hi plantaré com Moisès davant del Mar Roig; amb una petita diferència: Moisès sabia on volia arribar —Canaan—, però jo no en tinc ni idea. O no del tot: sé que me’n vull anar a Galícia uns dies. Hi vaig anar per feina fa un parell d’anys i em vaig quedar amb les ganes de més. I ara és just el que em cal: fresca, boscos per caminar, mar embravit i menjar excel·lent. Falta decidir la resta: si hi vaig amb avió o amb cotxe (però n’hauria de llogar un: amb el meu, impossible: no tira gens i fa massa sorolls per aguantar-ho deu hores); on vaig exactament (ho vull tot: ciutat i mar i muntanya: caldrà triar); on dormo (apartament, càmping, hotel, casa rural); si em quedo tots els dies al mateix lloc o vaig en ruta; i sobretot sobretot: si hi vaig sola o acompanyada.
Fa setze dies que no veig l’M., ens hem anat escrivint missatges però només hem parlat cinc minuts ahir per telèfon. ¿És millor anar-hi sola o amb ell? Enyoro la companyia adulta i el sexe. Alhora em fa por que reprendre les converses així, de vacances a Galícia, pugui ser trist: perquè no sé si seran un final o un començament. Tot i que ¿hi una manera millor d’acabar o començar que anant a Galícia? ¿Què vull? Com costa saber el que un vol. Li he preguntat al pèndol aquell que em vaig comprar, és a dir, m’ho he preguntat a mi mateixa i m’he respost amb els moviments ideomotors inconscients. ¿Convé fer cas del pèndol, és a dir, de mi mateixa? ¿Soc de fiar?
Aquesta setmana vaig tenir un somni molt vívid. Passava en una platja estranya. La sorra del fons borbollejava i creava uns túnels com quan cous arròs per fer sushi; ho veia malgrat la llum crepuscular. L’aigua començava a pujar a poc a poc, però jo sabia que no era una platja amb marees, i m’apartava una mica, però pujava més i més i més, i jo cada vegada m’apartava una mica més, però mai prou. Crec que quan somio amb platges (cosa que passa sovint) vol dir que somio amb el futur. I suposo que el que em venia a dir aquest somni era que el futur sempre t’acaba arribant, per més que no el vulguis o que te n’apartis. Quan somio amb platges i aigües, sovint hi ha animals a dins (el futur conté monstres i fabuloses bèsties mitològiques). Aquesta setmana no va ser diferent: hi havia unes llagostes monumentals i crancs que m’acariciaven els peus amb unes pinces de color verd bosc. Després la cosa s’embolicava amb unes peripècies eròtiques una mica inquietants que val més que no detalli. Bé, el futur em vindrà a trobar segur al setembre, però abans aniré (¿anirem?) a Galícia.
