L’altre dia, l'E. va llegir l’anterior entrada d’aquest dietari i em va dir que semblava feliç i tot. Li hauria d’haver respost que, vist de lluny, tothom sembla feliç.
Fins i tot ens pensàvem que Ulisses era feliç de tornar a casa i ara ve el Nolan i ens explica que és un sac de culpa i penediment. Sí, dilluns, vam anar al cine a veure la cosa amb els nens: des que vam veure el teaser fa un any que sabíem que hi aniríem; ens hi va acompanyar la R., que és sempre massa bona companyia, i encabat vam anar a fer unes tapes amb la seva família. Ens vam lamentar. Vam riure. Em vaig sentir estimada. Que importants són les persones en les nostres vides, que importants: ho són absolutament tot. La resta no són més que garlandes i accessoris.
Dimecres vaig reiniciar la road movie de sempre. Primer, trajecte de La Pera a Manresa per anar a presentar Els erms a una llibreria. M’adono que, absurdament, presentar el meu llibre em posa una mica trista; tinc una actitud de merda amb tot això dels llibres. No estic segura que tingui remei (l’actitud, dic; lo dels llibres segur que no en té, de remei). Encabat de la presentació, vaig marxar a la carrera cap a Sant Gregori, on tenia un club de lectura en un paradís amb una gent estupenda; com que venia una mica trista, em temo que vaig fer més teràpia que club; quina sort tenir lectors: aconseguir que algú et llegeixi ratlla la proesa. Altre cop: la meva actitud de merda. Després cap a Barcelona, on vaig arribar a les dotze de la nit. Ja ni vaig sopar ni res, i a més vaig arribar en un estat mental una mica deplorable, pel cansament segurament (m’havia llevat a les 7 h per fer bici estàtica i peses i revisió de Freud). L’M. va haver d’aguantar una de les meves diatribes furibundes sobre el descoratjament. No li agrada escoltar-les, esclar, perquè l’acaben descoratjant a ell també.
Dijous al vespre tenia una cita amb el S. al Heartbreak Hotel per veure aquest somni d’una nit d’estiu, aka Factory, del Rigola, de qui sempre dic el mateix: que tant si el que fa em sembla més o menys encertat o bo, sempre sempre sempre és interessant i m’estimula pensaments o idees fresques, una mica com quan et poses a fer exercici i redescobreixes músculs que no sabies ni que existien; l’endemà el múscul et recorda la seva presència amb una fiblada lleu gairebé agradable com burxar-se un blau; l’endemà també, els espectacles del Rigola continuen girant dins el bombo mental. A més, després de la funció vaig fer un vermut i unes tapes (dieta a la merda, però la companyia bé que s’ho valia) amb ell i el S.: parlar amb els altres fa que la teva vida es faci petita i es relativitzi. El S. té un ascendent benèfic damunt meu, fa que em repensi i crec que m’ajuda a ser millor i a riure’m de mi mateixa. Altre cop: que importants les persones que m’envolten, que importants.
I dijous va començar el salt olímpic de la dieta que continuaria fins diumenge: demà em pesaré i veurem quina ha estat la magnitud (en quilos) de la tragèdia (auguro quilo i mig de més). Bé, perseveraré en la dieta i l’exercici fins que marxi a Finlàndia i, en tornar, ja ho reprendré. Coi de cos. Fa un parell de setmanes escrivia que m’havia vingut un reglasso: el cas és que no m’ha marxat, només va afluixar una mica però avui s’ha intensificat bestialment, tipus: compresa desbordada cada seixanta minuts, regalims de sang indeturables, coàguls de sang com petits llimacs i fragments d’endometri que sempre em fan pensar que m’estic esfondrant per dins (i sí: m’estic esfondrant per dins), calces inevitablement tacades. No tinc ovaris, tinc dos rocs de la mica d’una pilota de tennis. Quan m’hagi passat aquesta regla, tindré un interior per estrenar.
El divendres vam marxar a mig matí cap a Peralada, on al vespre hi havia l’estrena catalana de la versió llarga d’Estètica i massacre. Vaig agafar un hotel a Empuriabrava, no perquè pensés que és un lloc gaire bonic (el recordava només de quan hi havia anat algun cop d’adolescent a matar-me a xupitos estrafolaris en una avinguda de bars), però de vegades havíem parlar d’Empuriabrava amb l’M. i vam pensar que seria curiós de contemplar la decadència amb els nostres ulls: les novel·les s’amaguen als llocs més insospitats. És un lloc tan espantós i artificial que podria ser un plató de rodatge d’una distopia futurista. Ens van impressionar especialment uns edificis com grans ruscos humans o tristos edificis comunistes. Als peus d’aquesta baluerna grisa ens hi vam menjar, això sí, un deliciós Gall de Sant Pere. Com m’agrada menjar: aquests dies que m’he saltat la dieta me n’he recordat. Després de les persones, la segona cosa més important és menjar bé.
Peralada ens va acollir amb copes de vi i un còctel amb gent del cinema. Va ser una nit maca i divertida, i estranya: no és el nostre món ni la nostra classe social. Estic molt agraïda d’haver pogut participar en tot això i sobretot d’haver-ho fet amb l’equip excepcional que m’ha tocat: el Carles Prat, l’Oriol Pla, l’Alba Semper (si us cal figurinista, té idees formidables), el Carlos Varela, la Maria Patak i tants altres. Fent la copa de cava de després vaig tenir la sensació que això no em tornarà a passar més a la vida. Vam fantasiejar amb fer una òpera llarga per a la sala gran. Però les fantasies són (casi sempre) això: fantasies. Ja que érem a Peralada, vaig convèncer l’M. per entrar al casino: ell no havia estat mai a cap i jo estava convençuda que li agradaria (antropològicament) (altre cop: novel·les amagades a cada cantonada); a més, si has d’anar un cop a la vida a un casino, val més que sigui el de Peralada que no el de Barcelona, que és encara més sòrdid. Vam perdre (pocs) diners a la ruleta i vam observar la fauna i flora; la gent riu poc als casinos, és una llàstima. Ell i jo vam riure i va ser maco. Riure amb els altres és tan important com parlar-hi. A l’entrada ens van fer omplir un formulari on havíem d’indicar la nostra professió marcant una de les caselles que hi havia: no en constava cap de normal. El món és un lloc estranyíssim.
Ja que érem per allà dalt, diumenge vam decidir anar fins a Port de la Selva a banyar-nos i dinar. És un lloc preciós de veres. Ho penso cada vegada que hi vaig (aquest cop és el tercer: els altres dos hi havia anat per feina). Fins i tot m’hi veuria vivint allà. A més, és un lloc perfecte per aïllar-se si arriba la invasió zombie i l’han preservat prou bé, si més no en comparació amb la majoria de llocs de costa catalans. El mar estava mogudet però m’hi vaig remullar mitja hora i després em vaig estirar a la riba, sobre les pedretes, i vaig deixar que les onades em rodolessin per sobre i em maseguessin; sota meu sentia l’aigua escolant-se entre les pedretes quan el mar la xuclava abans d’envestir-me altra vegada; la mort deu feu un soroll així quan et crida perquè tornis amb ella. En sortir del mar és com si tinguessis el cos més tibat i més lluent, o més carregat de força, de vida, de sang. Anar pel món amb els pits a l’aire: notar-hi l’aigua i el vent i la sal també em fa sentir més viva. Hem rigut amb un text de J. V. Foix que hi ha en una placeta del poble i que diu: “Amb un urc senyorívol s’ha despampolat els pits”; així em vaig banyar jo també: despampolada.
Els escamarlans crus que em vaig menjar gairebé em van fer plorar. Al finestral, l’ona xocava contra la roca gairebé com un ariet: esplaix! I tot d’esquitxos de mar esclafant-se al vidre de la finestra. El pla inicial era després tornar cap a Barcelona: al capdavall, jo he d’enllestir el Freud abans de divendres, i també havia d’escriure el dietari, etc., però arrossegats per la llum, l’esclat de les ones i, sobretot, l’ampolla de vi, vam sucumbir a la temptació de quedar-nos-hi a dormir. I llavors més mar, més caminades, més llum. Al vespre vam prosseguir una conversa trista que tenim a mitges amb l’M. Com que ens angoixa i ens afligeix, l’anem mantenint a estones, com per episodis, perquè d’una sola tacada no ens la podem empassar. Vam veure el sol ponent-se i vaig pensar en una cosa que vaig veure l’altre dia. Davant de casa meva a La Pera hi ha un descampat amb una barraca de maons; en arribar-hi dilluns, al lloc de la barraca hi havia només un munt de runa. Un dia t’hi aixoplugues i l’endemà ja no en queda res.
