Això s’acaba. O no. Vet aquí un dels pensaments que he estat regurgitant aquesta setmana (i ja us aviso que no he arribat a cap conclusió). La idea era fer el dietari d’un any, 52 setmanes. Ara no sé si continuar: no sé si vull, si convé, o si té prou interès, qualitat i gràcia. D’una banda, escriure aquest dietari m’agrada, m’és fàcil i a sobre m’endreça una mica les idees. A més, m’aporta 320 euros al mes (menys IRPF), que és poquíssim si es té en compte el preu de cada peça i el temps que tardo a escriure-la, però que al llarg de l’any acaba sumant 4.000 euros, i ara que a una setmana de començar el curs laboral m’he quedat sense les col·laboracions de Catalunya Ràdio (400 euros mensuals) (ho vaig saber dimarts) i encara he de confirmar si continuo o no a la SER (200 mensuals) potser no és el millor moment per prescindir d’aquests ingressos. D’altra banda, però, és emprenyador fotre’m tots els diumenges enlaire i a més, ara que ja he fet un cicle d’un any: ¿Que no ho he explicat tot ja? ¿Que tot el que pugui escriure ara no serà en certa manera una repetició, una variació de tot el que ja s’ha dit? També se m’acut que podria continuar escrivint el dietari en privat amb la idea de publicar-lo l’any següent en format llibre (si el text ja està publicat i disponible a Catorze, serà més difícil publicar-ho en llibre), tot i que econòmicament la cosa no milloraria gaire o gens, crec. Hi ha qui em diu que em faci un Substack, i potser té raó, però no m’ho he ni mirat. Em queda una setmana per decidir si d’aquí a set dies tocarà escriure un comiat o un seguim.
Però avui toca la setmana 51, no ens desviem. La vaig començar encara a Galícia, on la pluja ens va començar a assetjar tothora. Abans d’emprendre el camí de tornada encara vaig ser a temps de comprar-me un petit amulet de ceràmica de la mateixa sèrie que un que tenia de molt petita i que havia extraviat (ai, la nostàlgia); per triar-lo m’hi vaig estar una bona estona, no perquè cregui que funcionen, sinó pel simbolisme estèril que s’arroguen; vaig dubtar de si quedar-me’n un “contra los que quieren molestarnos con la lengua”, que a Catalunya ens aniria molt bé perquè són legió, però al final em vaig quedar l’amulet “contra los que quieren hartarnos”, que vaig pensar que seria just el que necessitaria si, en efecte, funcionessin. L’enfilaré en un cordill verd i me’l posaré; si no em truquen més per oferir-me canvis de companyia de llum/gas/telèfon, ja us avisaré: voldrà dir que funciona. Però no hi compteu.
Dimarts vam passar pel congost del Sil i ens vam fer fotos al caire de l’abisme; Google Maps ens va enganyar —igual que ens havia enganyat en dir-nos que el Museu del Cela estava obert i ens vam quedar amb un pas de nas en arribar-hi: ens vam conformar de veure la seva tomba coberta de fulles mortes: una làpida grossa i, a diferència de les altres que estaven elevades, clavada a nivell de terra, sota una gran olivera tortuosa—; Google Maps ens va enganyar perquè ens va fer anar per una carretereta bonyeguda, empinada, estretíssima, perillosa —també deserta i amb unes panoràmiques precioses—. De vegades val la pena que t’enganyin.
I dijous vam arribar a Barcelona després de quilòmetres i quilòmetres de terra ondulant i marró esclafada per cels blaus sense fi. M’he adonat que els colors del paisatge de Castella i Lleó, La Rioja etc. coincideixen amb els dels aparadors de la roba dels rics conservadors: blau cel com les camises i els polos dels homes que porten mocassins, marrons que van a joc amb els abrics i les metxes dels cabells de les senyores de Sarrià i el gris monòton dels trajos i l’asfalt. Pel camí vam veure molts molins de vent; també pintades contra els molins de vent. A mi els molins estèticament m’agraden; fan que la Terra sembli un planeta extraterrestre i això, no sé per què, em dona consol. També m’asserena veure les pales immenses girant a poc a poc, i si et poses a sota, el soroll que fan quan passen sembla l’agulla dels segons de l’univers. De tant en tant, en alguna zona no feia vent o no el feia en l’angle convenient, i llavors la visió dels molins aturats o girant a una velocitat infinitesimalment petita m’anguniejava: com si el temps hagués quedat abolit o estigués a punt d’espatllar-se per sempre. A banda de molins blancs, hem vist també uns quants toros negres atalaiant la Meseta, severs i insubornables, esgarrifosos.
Una horeta abans d’arribar a Barcelona van començar els embussos, que són els únics embussos que hem trobat en els tres mil quilòmetres o més que hem fet. L’estat viari de casa nostra és una vergonya, i segurament és també un símbol de l’estat del país, a les portes del col·lapse. La ciutat ens va rebre encara mig buida, estabornida per la xafogor enganxosa de sempre i amb un parell de paneroles mortes al vestíbul de l’edifici (uns veïns nous han penjat un cartell que diu: “Hay muchas cucarachas en la entrada. La comunidad debería comprar trampas.”). Per sort, les paneroles no arriben a casa meva: els tinc veritable fòbia. L’endemà vaig encendre l’ordinador i em vaig posar a respondre missatges i correus pendents de feia setmanes: noves funcions del monòleg (visca!), algú que em demana un vídeo per fer promo, un altre que em proposa impartir un taller d’escriptura, lligar un canvi d’hora d’un club de lectura per poder fer dos actes en un sol dia, enviar pressupostos, respondre requeriments, etcètera. Quatre hores desbrossant la malesa burocràtica que creix si pares màquines massa dies. Després em vaig escarxofar al sofà i vaig llegir; ara estic amb un altre llibre de la Luiselli, que tot i que és massa semblant a un altre que li vaig llegir —tramposament semblant—, em continua agradant molt: no és bona novel·lista en un sentit clàssic de trama i companyia, però observa el món i les relacions amb una subtilesa fulgurant. He reprès els exercicis de força, la bàscula, el recompte de calories; els excessos d’aquest mes no han causat estralls. Ahir vaig posar-me a preparar les microconferències sobre art i comerciants; he llegit coses, m’he comprat un parell de llibres que crec que em poden donar idees; en el fons es tracta de tirar per terra la farsa de contraposar art i comerciants com si fossin enemics, quan en realitat no és així, sinó, en cert sentit, tot el contrari. És curiós observar com es despleguen les idees quan comences un projecte: el cap dispara a discreció i després, gairebé per art d’encantament, tot es va definint i posant a lloc, com si el curs que prenen les idees fos el curs d’un riu, un curs inevitable: el lloc per on l’aigua baixa amb més facilitat.
Ara que el meu cap ha descansat de la feina fins al punt d’haver-se’n oblidat del tot, la reprenc amb un ímpetu que enyorava. Quan treballo massa, les neurones se’m marceixen i només fan el que se’ls indica, esdevenen meres esclaves sense voluntat pròpia; tot es torna deure i monotonia; un excés d’obligacions és com un excés de sol per a una planta: l’asseca i la mata. Ara, però, sento un vigor mental que feia mesos que no tenia i que es nota, per exemple, en el fet que quan deixo les idees a lloure comencen a borbollejar, cosa que passa especialment durant els minuts abans d’adormir-me. Com que no m’agrada obrir el llum per anotar idees (em desvetllaria), a Barcelona he agafat el mal costum d’escriure coses a la paret amb un llapis que sempre tinc a mà, enganxat amb blutack a la lleixa que em fa de tauleta de nit. La paret blanca està feta un Cristo, de tant en tant l’esborro com puc, i quan la grisor i les marques brutegen, li passo una mica de pintura blanca. L’altre dia la vaig ben empastifar (apunts per a articles, per a un possible segon monòleg, per a la biografia del Rafa). I això no ha fet més que començar. Quan llegiu això serà dimarts i ja anirem embalats —imparables!— cap a aquest nou curs que comença, qui sap si protegits per un amulet contra els que ens volen farts. I per la resta: Wovon man nicht sprechen kann, darüber muss man schweigen.
