—Aquí Ràdio Ixmukané, la veu del riu i la muntanya.
Ixmukané. El corrent entre cims que davalla mandrós, enroscant-se com una serp, fins a morir a l’Atlàntic. L’aigua de blau esbandit que, diuen els més vells, va ensenyar-los a parlar tants anys enrere.
La Muyal fa molt de temps que, cada matí, pronuncia aquestes paraules des d’un micròfon vell embolicat amb cinta aïllant, solitari enmig de la taula. Cada dia que passa les diu més febles, amb un xiuxiueig aspre, però determinat. Encercla el micròfon amb les mans i mira per la finestra com el poble comença el dia. Llunyà, se sent el xiscle somort dels lloros. L’acompanya la seva neta, d’aquelles persones que sempre riuen pels ulls.
—Ara tu, Itzel. Vinga, digues els noms —La dona gran li dona un full amb una llista. Hi surt cada persona empresonada per oposar-se a la construcció de la presa hidroelèctrica. El llistat és llarg. Va creixent des que, dos anys enrere, van arribar unes pick-up blanques amb el nom i el logotip d'una empresa espanyola de la qual ningú del poble mai no havia sentit parlar.
La noia tremola una mica. És el primer dia que la seva veu sonarà per les ones. S’escura la gola, arrufa les celles i comença a llegir.
—Emily. Juana. Rosa. Yaak.
Cap d'aquests noms és de casa seva, pensa, i continua endavant.
—Maria. Naré. Dylan. José.
La Itzel vol ser com l’àvia i aprender a parlar des de la ràdio com ho fa ella. Alertar si venen soldats i cal amagar-se. Fer córrer les denúncies. Recordar les desaparicions i la llista dels represaliats. I esbombar les alegries i les coses bones d’aquella comunitat, que també n’hi ha.
—Molt bé —diu l’àvia quan la noia acaba de llegir. Somriu.
Llavors passa el micròfon als altres que s’han afegit a la taula. El Pablo, un ancià que explica que el riu és viu, com tots ells, i que surt al Popol-Vuh, el llibre sagrat. Si la hidroelèctrica acaba estroncant el corrent per fer la presa, diu, el poble també morirà. Al seu costat, en Nahil, que ha tornat fa poc d’estudiar a la ciutat, demana la paraula. Amb un gest ràpid la Muyal li posa el micròfon al davant. El noi el mira uns segons abans d’arrencar:
—Me'l van ensenyar en una reunió, el fulletó. En tenien tot un paquet, tots ben nous, de colors, en espanyol. Deia «progreso» en lletres grosses. I «luz barata para toda la comunidad». Jo mirava i remirava... buscant el nom del riu. ¿I sabeu què? Que no hi era enlloc. Només una xifra: trenta-dos megawatts d’aigua «infrautilizada». Infrautilitzada.
—I de l’aigua, en diuen «caudal aprovechable». Mireu, que diguin el que vulguin. Aquí, en aquesta ràdio i aquesta comunitat, el silenci no té cabuda —diu la Muyal alçant un dit i tot seguit oferint les mans a en Pablo i en Nahil. La Itzel també s’hi suma—. Demà hi tornarem.
Els dos joves surten de la ràdio.
—Nahil, ¿que has vist el meu germà?
—Fa dies que no. Es passeja poc. És lògic, ¿no?
—M’agradaria parlar-hi.
—Té feina, diu. Una feina de veritat. I un contracte.
—Sí, pots comptar. Ves, quina feina... Mirar de convèncer la iaia i tots nosaltres que el riu no val res. Que un cable elèctric val més.
A la nit, la Itzel passeja per la vora del riu perquè no pot dormir. Baixa fins a la llera amb un radiocasset atrotinat, el primer que van tenir a la ràdio, el que l’àvia amagava sota terra quan venien els soldats perquè no els el cremessin.
S’atura i grava el riu. Per si un dia només els queda aquell so. Hi atansa el micròfon. S’hi queda una bona estona, sense dir res en aquella mena d’ordre còsmic, deixant que s’escolin els minuts i la cinta es faci seva l’aigua i el brogit.
L'endemà, just abans d’obrir la porta de la ràdio, la Itzel sent una presència darrere seu. És en Kʼaslen. Té les botes brutes de fang fins a mitja cama, com si hagués caminat hores per la selva per evitar la fràgil pista de terra que uneix el campament de la hidroelèctrica amb el poble.
—Hola, Itzel.
—¿Que vols passar?
El jove dubta, però entra amb la seva germana. Es mira les mans un moment, com si hi tingués alguna cosa.
—Ahir van començar a marcar arbres. Al revolt del riu, on ens banyàvem de petits, ¿recordes? Amb esprai vermell. Jo hi era, traduint entre els topògrafs i els operaris. No vull tornar al campament, Itzel. Ja n'he tingut prou. Vull gravar la gent gran, els amics de la iaia. Els qui encara saben com sonava el riu abans de ser una taca en un mapa d'enginyeria —diu amb la mirada fosa.
—Ets benvingut. ¿Vols obrir tu l’emissió, avui?
—D’acord.
La Itzel no diu res més i somriu. Li allarga una cadira al costat de la seva, davant la taula amb el micro vell.
—Aquí Ràdio Ixmukané, la veu del riu i la muntanya —diu en Kʼaslen.
La Itzel prem el radiocasset i se sent l’aigua enregistrada del riu. Tots dos callen. No hi ha veus, ni noms, ni tampoc cap discurs. Només l’aigua que brolla. Un ocell que hi passa per sobre, el vent entre els canyars de la riba, un roc que redola, una branca grinyolant. Cinc minuts sencers de gravació.
Uns dies després, la Itzel arriba a la ràdio amb passes feixugues. Obre la porta mecànicament, seu, agafa amb les dues mans el micròfon gastat i llegeix la llista, que conté dos noms.
—Muyal i Kʼaslen.
Serra ben fort els llavis.
—Aquí Ràdio Ixmukané, la veu del riu i la muntanya.
