Després de cada guerra algú ha de netejar
Wisława Szymborska
Quan Brian Cipenga va marcar el primer gol del Congo contra Anglaterra, al camp de refugiats de l’altra punta del món es van sentir uns crits de joia. Enmig d’un minso remolí de sorra enfilant-se al cel, un estol festiu d’homes dansava al voltant del transistor que retransmetia el partit del Mundial, dotze mil quilòmetres enllà. Braços amunt, peus desfermats, trepitjades matusseres, un barreig d’udols i riallades sense control.
Val més que ballin i cridin, va pensar la Tumeina.
Que estiguin distrets.
La Tumeina va mirar al seu voltant. Poques dones. Al campament es reconeixen les ferides. N’hi ha una, la Furaha, que va coixa per un cop de matxet al tou de la cama. Una altra, l’Aziza, ulls grossos i espantats, sempre gira el coll i comprova que no ve ningú per l’esquena. La Bahati no se separa dels fills i cada dos per tres els compta per comprovar que no n’ha perdut cap més.
Els dos gols següents d’Anglaterra van deixar fora de la competició el Congo i van restablir la calma dels homes. Un silenci serè i pesant va davallar sobre les tendes.
Ara, a la nit, la Tumeina s’asseu amb tres dones més per fer-se companyia i explicar històries dels pobles d’on venen. No és una nit per estar soles, diu una. Ni per anar a les latrines, afegeix una altra.
No parlen dels morts ni del foc, i sí dels mangos. D’un riu amb peixos tan grossos que calen dues persones i moltes mans per mirar de treure’ls de l’aigua. També d’un arbre on sempre nien els mateixos ocells. I del color del sol quan treu el nas per damunt de les muntanyes imponents de l’est.
Quan va començar la guerra, la mare de la Tumeina li va ensenyar a distingir el soroll de la pluja del dels trets. I també a desxifrar l’esguard dels homes.
—Si et miren fix més de quatre segons, corre, filla. Fuig i amaga’t.
—¿On?
—On sigui, però mou-te de pressa, ¿m’entens?
De pluja n’ha vist molta, la Tumeina. De vegades feble, sovint tormentosa. De trets també. Sempre sonen igual, els trets. Aspres, secs.
Escoltem què ens diu la Tumeina:
Quan els homes van arribar al poble, la mare estenia les fulles de mandioca a terra perquè s’assequessin. El pare va sortir amb les mans obertes, els palmells amunt, a tocar de les orelles. No van dir res. No li van preguntar ni com es deia. Un dels homes va recolzar el canó del fusell al pit del pare. Pam. Pam. Després només vaig sentir els ocells i els crits de la mare.
Van preguntar pel meu germà. Jo els vaig respondre que feia mesos que no en sabíem res. L’home del fusell va somriure i em va mirar fixament. Un, dos, tres, quatre... cinc segons. Vaig arrencar a córrer i em vaig amagar en unes bardisses a l’entrada del poble. Em buscaven, però no em van trobar. Em va semblar sentir la mare udolar i em vaig tapar les orelles.
Van cremar les cases abans de marxar. La nostra també.
—¿Vas poder salvar alguna cosa de la crema? —li pregunta la Furaha.
La Tumeina li clava els ulls petits.
—Alguna cosa.
La Furaha assenteix lentament, però no diu res ni hi torna.
I reprenen la conversa sobre els mangos i el riu amb peixos.
Una noia més jove que la Tumeina, la Mado, ha arribat al camp fa poc. No dorm gaire. Crida sovint, de nit.
Un matí, rentant roba, la Mado li explica tot. Aquell comandant que seria el seu espòs. La tassa d’arrel de taro i blat de moro per menjar només en dies alterns. La fam, el rau-rau a la panxa com un forat. Les altres dones amb qui no podia parlar perquè si ho feia li dispararien. El marit que venia cada nit pudent a alcohol. Cada nit.
—Si tenies sort, et deixaven en pau. O si pagaves els diners del dorm tranquil·la... Jo no tenia diners. Ni en vaig tenir, de sort. Gens.
La Mado finalment va fugir amb una cabra i dues cassoles. Fins a arribar al campament.
La noia pregunta a la Tumeina si deixarà de recordar-ho tot. Abaixa el cap.
—Ells volen que siguem el que ens van fer —diu la Tumeina—. Però fixa’t, Mado. Tu mira’ns bé.
La Tumeina assenyala les dones que preparen farinetes. Les que, com elles dues, renten roba. La Bahati i l’Aziza, que riuen perquè una criatura ha caigut de cul. O perquè un altre petitó aprèn a parlar i s’embarbussa. La Furaha travessant el campament amb la cama ranca per omplir el bidó d’aigua potable.
—Assaborim el mango. Discutim com coure la mandioca. Ens enfadem. Fem broma... Això d’aquí, i això altre, no és seu. No els pertany. No va cremar.— La Tumeina s’assenyala el cap i el cor.
La Mado somriu i s’aixeca per ajudar la Furaha amb el bidó.
