Fa uns anys, quan encara tenia temps per a la fotografia, vaig desenvolupar una sèrie d’autoretrats que partien d’un dels últims treballs de Frida Kahlo, Diego y yo, amb el qual, com moltes de vosaltres ja sabreu, mantinc una relació obertament obsessiva. A Diego y yo, Kahlo va voler il·lustrar la toxicitat, el patiment i el servilisme que havien marcat l’enamorament amb el pintor Diego Rivera. Recordem: un senyor culte, intel·lectual, d’esquerres i implicat en totes les causes justes menys en la de no abusar de les dones.
Des de la referència de Diego y yo em vaig atrevir a encarar-me als meus propis fantasmes, plasmant, en un recorregut fotogràfic de dotze autoretrats, els noms dels diferents homes davant dels quals m’havia arrossegat de jove per a obtindre una mísera aprovació. Periodistes, directors de diari, fotoperiodistes. Durant massa anys vaig batallar fins a límits malaltissos perquè algun pope de l’ofici, més veterà i amb més galons que jo, em tocara el cabet amb estima i em beneïra com a professional. “Bona foto”, “bon reportatge”, “felicitats per aquest text”, em moria de ganes de rebre engrunes així de qui fora que tinguera penis.
La cerca constant de la validació masculina ha estat l’arma més poderosa amb què m’ha subjugat l’estructura social del patriarcat. Resulta que, tot i haver pogut fugir del mandat tradicional del matrimoni i la família, al final també vaig acabar sucumbint davant d’un model second shift (doble torn) de faena. No de cures domèstiques, en aquest cas, però sí de sobreesforç per a arribar a impressionar aquests senyors que viuen acomodats en l’altar del prestigi professional.
Encara ara, a les portes de fer els 40 anys, em pregunte sovint quin percentatge de confiança en mi mateixa té l’origen en el meu propi criteri o en els puntuals copets d’esquena que he rebut per part dels homes del meu sector. El més patètic d’aquest procés reflexiu és que vaig patir molts dubtes a l’hora de defensar la sèrie d’autoretrats creada per a denunciar això... Fins que un reconegut fotògraf, Fernando Arráez, em va aplaudir en públic i em va preseleccionar durant el Seminari de Fotografia i Periodisme d’Albarracín de l’any 2023.
Esgotador.
En llegir Casada i callada, el periodista i escriptor valencià Xavier Aliaga va publicar una ressenya dient que li havia agradat, que era un bon debut i que veia que jo podia anar més enllà. Un tant preocupat, em va preguntar si em sabia greu que la seua valoració fora aquesta i jo li vaig contestar que no, que de cap de les maneres. Em va parèixer un retorn molt correcte de la lectura i de seguida vaig entendre que, amb aquestes paraules, Xavier m’animava a seguir esforçant-me per a signar narratives més profundes en el futur.
Reconec, i així li ho he confessat a ell, que el procés d’escriptura de La mare va resultar tortuosament autoexigent. Massa vegades em vaig vore condicionada per la ressenya d’algú, un home, a qui atribuïsc, de manera justificada, un criteri clarivident en la temàtica que ens ocupa. A diferència d’episodis passats, però, ara tinc la certesa que potser per primer cop m’he estalviat caure en la desagradable espiral de la cerca d’aprovació masculina. Segurament perquè per fi he pogut relacionar-me i emmirallar-me en un professional que no només és molt brillant, també és bondadós i, el que és més important, honest.
Veges quin camí m’has ajudat a recórrer, Xavier. Gràcies.
"Beneïda sou vós" és una secció en què Emma Zafón parla sobre feminismes, masculinitats i models relacionals.
