“Tot perquè havien volgut donar-li un nom; perquè van voler ser, ells que eren. Van aprendre aleshores que, si no s’està distret, el telèfon no sona i que és necessari sortir de casa perquè la carta arribi i que quan el telèfon finalment sona, el desert de l’espera ja ha tallat els fils. Tot, per no estar distrets.”
Clarice Lispector, Per no estar distrets
Vaig arribar a Clarice Lispector a casa seva. L’escriptora, malgrat que va néixer a Ucraïna accidentalment mentre la família fugia dels pogroms antisemites, va arribar al Brasil quan ella tenia aproximadament un any i s’hi van quedar. Lispector, a qui no agradava parlar d’aquest fet, es va sentir sempre brasilera de naixement. Va viure en moltes ciutats al llarg de la seva vida, ja que el marit era diplomàtic, però, per a ella, casa va ser sempre el país d’acollida. I és en aquesta terra on la sento anomenar per primera vegada.
Soc a Rio de Janeiro amb vint-i-set anys i la capacitat de sorprendre’m gairebé intacta. Conec una noia argentina que està preparant una tesi sobre Lispector i em regala una novel·la: Uma aprendizagem ou o Livro dos prazeres. No he sentit mai a parlar d’aquesta autora i, malgrat l’esforç que em suposa llegir-la en portuguès, em captiva de seguida. Però és a Barcelona on la llegeixo més àmpliament, tot i que no és fins fa poc que arribo al conte Por no estar distraídos, extraordinari tant pel que diu com per com.
Quan en un conte o relat, la idea i la manera d’escriure-la em semblen totes dues sublims, sento una admiració infinita que em fa pensar tant de bo l’hagués escrit jo. Aquest conte de Lispector em remet a llocs comuns, a sensacions tantes vegades viscudes. L’instant en què es pren consciència d’alguna cosa és ínfim, arriba sovint sense magnificència ni ressò, com un copet a l’espatlla, un esclat de lucidesa a partir del qual ja no és possible tornar enrere. Hi ha moltes coses que passen o arriben quan estem distrets i una d’elles, com al conte de Lispector, és l’amor.
Els amors són gairebé sempre distrets. Si baixem del tren de la literatura diríem que hi ha reaccions químiques, hormones i necessitats primàries com la força de la naturalesa que empeny a reproduir-se, a buscar el mascle protector o la femella amorosa i maternal que provoquen aquest sentiment explosiu. Explica a Catorze el genetista Miguel Pita: “El cervell actua constantment en segon pla. L'activitat conscient és només una petita part del nostre cervell: mentre tu i jo ara parlem, el nostre cervell està fent infinites coses de baix i alt impacte: està controlant la teva respiració, calcula quant falta per dormir, i pot ser que s'estigui preparant perquè t'enamoris el mes que ve.”
El cervell es prepara per enamorar-se perquè li convé, perquè considera que, des del punt de vista natural, és el moment idoni. Aquest cervell orquestra meticulós mentre nosaltres, convençuts que el dominem i que, honest i obedient, es mou a les nostres ordres, caminem distrets. I és aquest cervell manipulador el que ha començat a fer càlculs, mentre restem absents, perquè un amor esclati i es manifesti. Un cervell funcional, hormonal, químic, vital i reproductiu que, al capdavall, ha decidit molt abans que nosaltres ens n’adonéssim.
Pita i Lispector expliquen més o menys el mateix. L’amor, aquesta força inexplicable que es dona sense esperar-la, sense ni tan sols intuir-la, com un regal fruit d’una força superior o per la voluntat decidida i manipuladora d’un cervell pretensiós. En el fons, tots dos ens demostren que, malgrat els esforços per controlar i escollir de manera racional el camí, la vida s’entesta a sorprendre’ns i a decidir tota sola.
Fa uns dies he sabut que l’Associació Clarice Lispector del Brasil ha impulsat un projecte per rehabilitar la casa de la família a Recife, on l’autora va viure de petita i on va esbossar els primers textos i poemes que enviava al diari local i que, malaguanyats, no es van publicar mai. En aquest edifici mig abandonat de la ciutat que ella considerava natal l’autora va descobrir l’escriptura. No hi ha massa possibilitats que jo torni al Brasil, però mai se sap. El que sé del cert és que si un dia em planto a Recife, buscaré la plaça Maciel Pinheiro per visitar la casa-museu. Avui ja no puc deixar de pensar en Lispector quan sento a parlar del Brasil. Enamorada, he deixat d’estar distreta.
