“Va tornar-se a estirar de boca amunt i va constatar que la nit anterior el Chéri havia llançat els mitjons sobre la llar de foc, els calçotets sobre el secreter i la corbata al coll d’un bust de la Léa. Va somriure a contracor davant d’aquell desordre masculí i va mig tancar tranquil·lament els seus grans ulls, d’un blau jove, que havien conservat totes les pestanyes brunes. A quaranta-nou anys, la Léonie Vallon, àlies Léa de Lonval, es trobava a la fi d’una feliç carrera de cortesana amb l’economia sanejada i de bona noia a qui la vida ha estalviat les catàstrofes afalagadores i les tristeses nobles. Amagava la data del seu naixement, però confessava de grat, deixant caure sobre el Chéri una mirada de condescendència voluptuosa, que arribava a l’edat de permetre’s algun petit caprici.”
Chéri, Colette
Una façana de color crema esquitxada per uns marcs de finestres i porticons d’un blau cel que tira a gris em reben en un carrer que fa baixada. Soc a Saint-Sauveur-en-Puisaye, davant la casa natal de Colette. S’hi respira calma; un estat que dista força del bagatge vital de l’escriptora. Com si els espais enllustrats i conservats que avui fan de la casa un museu n’haguessin esborrat d’una pinzellada l’essència. Qui sap, però, si el caràcter que la definia es va esfumar d’allí abans que l’omplíssim ramats de turistes. Al cap i a la fi, Colette va ser sempre una dona lliure.
La llibertat és una idea abstracta i una paraula àmplia. Parlem de llibertat en majúscules quan ens referim a grans tries, i de petites llibertats, quan decidim si a les postres ens menjarem una pera o un iogurt. La vida de Colette es pot explicar per un seguit de llibertats en majúscules, algunes mig errònies, però de les quals en va saber treure tot el suc. Del primer marit, un vividor que la va posar a escriure malgrat que fos ell qui inicialment en signés les obres, en va treure la ploma i el nom que defensarà sempre més a les cobertes. ¿Va ser aquesta relació truncada la que va establir les bases del seu llibertinatge?
La llibertat, aquesta cosa etèria que es trabuca sovint davant del que diran o el que s’espera d’un mateix, en Colette és un ocell que alça el vol. Després del divorci de l’home que la va convertir en escriptora, Colette es limita a viure segons li plau, sense cotilles ni repressions. I així, té tota mena d’amants, homes i dones, balla al music-hall, es mostra nua davant d’un públic esparverat i, amb aquesta mateixa llicència, escriu. Colette escriu de manera natural i escriu bell. Sense cap mena de filtre o de pudor és capaç d’exposar a Chéri la relació que manté amb el fill del seu segon marit o endinsar-se en la sensualitat adolescent a El blat tendre.
Vaig arribar per primera vegada a la seva literatura amb La naissance du jour, novel·la ben allunyada de les Claudine que la van fer famosa. És una obra madura i em sorprèn que em captivés aleshores, en aquella joventut meva encara primerenca. La prosa de Colette és precisa, bella, de vegades fins i tot lírica. Aquest text, contràriament a la majoria dels que escriu i que parlen de l’amor en totes les seves dimensions, em sembla paradoxalment la seva aposta més lliure perquè en ell rau la voluntat de desprendre’s d’una vegada per totes de l’amor. En una mena de comiat dels embolics sentimentals i dels plaers carnals, Colette defensa el valor de la vida senzilla i de la naturalesa que l’envolta «Demain, je surprendrai l'aube rouge sur les tamaris mouillés de rosée saline». I penso que, en el fons, aquesta sigui probablement l’opció més lliure.
El cobrellit de joventut de Colette és d’un roig encès. El jardí del darrere de la casa un mapa de flors silvestres. I, tot i les visites, la pau que es respira a Saint-Sauveur-en-Puisaye és espessa. Comprenc que Colette fugís a París, la ciutat basta i anònima que li va permetre viure la vida que anhelava. Era massa intensa per recloure’s al camp. M’he imaginat vivint en una casa de poble quan els dies van massa plens, on implícits hi ha els carrers silenciosos durant les nits llargues d’hivern, els camps florits a la primavera o les cares i les veus que són sempre les mateixes. Però em reconec a mitges en aquest espai aïllat, jo que soc d’activitat i d’anonimat. La casa de Saint-Sauveur-en-Puisaye és preciosa i acollidora, però entenc que Colette en fugís, cavalcant per damunt les convencions i les normes socials, a la recerca d’una vida més lliure, malgrat que, enmig d’aquesta llibertat vasta hi busqués, de tant en tant, la pau de Saint-Sauveur-en-Puisaye.
"Una casa pròpia" és una secció de Sandra Freijomil en què mostra com les llars dels escriptors condicionen el que escriuen i el que viuen.
