“La vida i els llibres m'han acompanyat mentre intentava d'aprendre l'ofici d'escriure. Si m'obliguessin a posar en unes balances la vida i els llibres, no sé pas què hi pesaria més. Però tant la vida, com els llibres, com la ciutat on vaig néixer, s'han anat transformant en les meves pàtries. Primer t'ho trobes, després ho esculls. Aquest llibre, doncs, és un recorregut personal per aquestes pàtries: les lectures, l'aprenentatge de viure i Barcelona, la real i la imaginada, s'hi barregen."
Digues que m’estimes encara que sigui mentida, Montserrat Roig
Montserrat Roig forma part d’aquell llistat d’autores catalanes que no em van arribar quan estudiava. A ella, que era de Barcelona, concretament de l’Eixample, no recordo sentir-la mencionar a l’escola. Una escriptora feta des del periodisme i des de la ideologia, catalana, feminista i d’esquerres, eixos que va defensar sempre, obrint-se pas en un món masculinitzat, amb pantalons i un paquet de Winston a la butxaca. No la vaig llegir fins al moment en què les dones lectores ens preguntem on rau la nostra tradició. I com Virginia Woolf, que remenava prestatgeries a les biblioteques buscant noms de dona, indaguem una mica. Perquè t’han parlat de Rodoreda i n’has llegit La plaça del diamant, a tot estirar recordes Caterina Albert perquè va haver de fer servir un nom d’home i et va sorprendre tant que ho recordes, però, ¿no n’hi ha més?
Vaig arribar a Montserrat Roig per un dels títols més meravellosos de la literatura: Digues que m’estimes encara que sigui mentida. Una declaració d’intencions que una, desorientada i arrossegada pels llocs comuns, associa a l’amor romàntic, a aquell prec o súplica de la dona que reclamava un amor bonic, etern i salvador. Per sort, avui les dones no reclamen amor, no d’aquesta mena, sinó alguna cosa més carregada de respecte: un sou digne, drets igualitaris i poder ser mares, també, conciliant i no renunciant. L’amor de Roig, però, anava més aviat adreçat a la memòria: “Si hi ha un acte d’amor, és la memòria”.
Roig recull en aquest llibre de títol preciós les reflexions que va fer al llarg dels anys sobre la dona, l’acte d’escriure, la creació i la voluntat present a la seva obra de mostrar històries anònimes per a salvar-les de l’oblit. ¿I què faig jo i la majoria de les persones que escrivim, sinó observar el món que ens envolta i explicar-lo, per entendre’ns i per provar de comprendre’l? La majoria de les novel·les no fan més que plasmar una època. En el cas de Roig, la dictadura i la transició en una Barcelona escenificada en un barri i en constant transformació.
Llegir-la va arribar rere la necessitat d’una literatura amb veu de dona. Hi ha un debat obert, altra vegada els debats que s’obren i s’allarguen sense fi, sobre l’existència d’una literatura femenina. Durant anys hi he estat en contra, perquè una cosa anava lligada a l’altra, és a dir, la literatura de dones era per a dones i, a més, era catalogada com a literatura menor. Parlar des de la mirada masculina fa els temes universals, i parlar des de la femenina es veu que no. I així, malgrat que tots som fills d’algú, parlar de maternitats era (¿és?) un tema menor i les reivindicacions sobre drets igualitaris, polítiques de segona categoria. Avui, cada vegada penso amb més fermesa el contrari, que sí que hi ha una literatura de dones, que no és pas secundària, i que té una veu i una mirada pròpia, que és la nostra.
M’hi fan pensar Montserrat Roig i les seves novel·les, escrites des del que ella coneixia, des d’on va néixer i va viure tota la vida, des de casa; un pis de sostres alts i patis d’illa interiors al cor de l’Eixample. Roig fa extensiva la casa al barri sencer i així l’Eixample esdevé un personatge més. I des d’aquesta casa, Roig observa i escolta, per parlar fonamentalment de les dones, de les que viuen reprimides per la moral imperant, franquista i masclista que ho sega tot, i de les que busquen escapolir-se d’aquesta norma asfixiant i marxen a l’estranger. De les que trien i de les que no, també de les que volen tenir veu, com la Ramona de Ramona, adeu!, que estima els llibres i escriu en un diari tot allò que no pot dir.
“La vida i els llibres m'han acompanyat mentre intentava d'aprendre l'ofici d'escriure. Si m'obliguessin a posar en unes balances la vida i els llibres, no sé pas què hi pesaria més”, va dir Roig. I jo penso que soc l’una i l’altra i també casa, perquè l’instant en què conflueixen, quan m’assec a llegir sota una manta i aparco la meva vida per capbussar-me en les altres, puc dir que soc feliç. Aleshores ni tan sols cal que em diguin que m’estimen.
"Una casa pròpia" és una secció de Sandra Freijomil en què mostra com les llars dels escriptors condicionen el que escriuen i el que viuen.
