“Però ahir en Clive, a Charleston, va dir que no hi havia distincions de classe. Vam prendre el te en tasses d’un color blau viu sota la llum rosada de la malva-rosa gegantina. Estàvem tots una mica intoxicats pel camp; una mica bucòlics, em semblava.”
Diari d’una escriptora, Virginia Woolf
El món s’ha tornat boig, devien pensar els membres del grup de Bloomsbury quan va esclatar la Primera Guerra Mundial. Més d’un segle després, avui que el món sembla anar-se’n pel pedregar, aquesta afirmació es fa més categòrica que mai. Aleshores van ser els homes del grup els que es van plantar davant la magnitud d’una guerra en què no creien, es van fer objectors de consciència i es van refugiar a Charleston. Charleston Farmhouse és una antiga granja que s’ubica enmig dels camps anglesos, al petit poble de Firle, apartada del nucli urbà. La van comprar Vanessa Bell, germana de Virginia Woolf, i el seu amant Ducan Grant. Buscaven un lloc tranquil on dedicar-se a l’art, lluny de la guerra que havia capgirat les seves vides a Londres. A més, per poder declarar-se objectors de consciència i no haver d’anar al camp de batalla, els homes havien de demostrar la necessitat imperiosa de quedar-se en un lloc i una granja amb camps a cultivar n’era un.
La Vanessa i el Duncan es van escarrassar de valent per convertir aquella casa atrotinada en una mena de museu de colors. És una preciositat. Només entrar-hi, em segresta la màgia que s’hi respira i que, encara avui, anys després, no m’ha deixat anar, com si em tibés del braç i em digués: ep, tu, que d’aquí no se’n surt igual. L’art s’impregna per tot arreu, a les parets i a les portes, als armaris, a la banyera, a les tasses de la cuina o als marcs de les finestres. Tot en ella està pintat, com si de cada gest i de cada paraula n’haguessin hagut de deixar empremta. És impossible no enamorar-se de Charleston.
Mentre passejo per les sales d’aquesta casa espectacular, em sembla sentir-los les veus com en una pel·lícula que es projecta en l’imaginari. ¿Quantes confidències van compartir les dues germanes sota la llum blanquinosa que s’escola per la finestra de la cuina? ¿La Vanessa va vessar llàgrimes al cul de la tassa pintada amb sanefes irregulars en saber que se li havia mort el fill al camp de batalla? ¿O la va estavellar contra les rajoles en descobrir la desaparició de la germana estimada? Dorothy Parker va escriure que “Els Bloomsbury vivien en quadrats, pintaven en cercles i estimaven en triangles”. Potser va ser aquest amor triangular el que els va permetre aïllar-se d’un món que no desitjaven i que no els comprenia. Entre geometries i capes de pintura, en aquella casa van engendrar un univers més amable i respectuós amb la seva manera de viure. Si el món de fora no t’empara, construeix-ne un de nou. També l’escriptura va una mica d’això.
És en sortir de Charleston, embruixada encara per aquesta màgia, que decideixo escriure la casa. En aquells dies em barallo amb l’esbós de la novel·la que més endavant durà per nom Deu dies amb la senyora Dalloway, però aleshores encara no sé com es desenvoluparà la trama. Poques vegades tinc clar on em duran les històries, però quan les treballo tota jo em sento més porosa i receptiva. Entre mossegada i mossegada d’una poma amb gust de poma que he collit al jardí dels Bloomsbury, decideixo que la Raquel, el personatge que trastejo, sortirà del pou on s’ha ficat a Charleston. Si jo he sentit la màgia del lloc, la Raquel també la viurà i, a més, tinc el deute de compartir-la.
En aquest món cada dia més salvatge, de vegades em consola, com una d’aquelles frases salvadores que fem anar davant la desesperació aliena, pensar que si el planeta continua vessant odi mentre es converteix en una gran pantalla, quan m’hi senti del tot estrangera i m’expulsi definitivament, me n’aniré dalt de la muntanya a amagar-me en una casa petita i acollidora que disposi d’un tros de terra per cultivar.
Avui que aconseguir una casa pròpia és missió gairebé impossible, aquesta idea és gairebé un somni. Així i tot, he plantat en un test les llavors germinades de la poma que un dia em vaig menjar a Charleston. Tant de bo, quan ja en tingui prou, em pugui refugiar a la caseta somiada i observar com creix la pomera que, al seu pas, escamparà tota la màgia de Charleston.
"Una casa pròpia" és una secció de Sandra Freijomil en què mostra com les llars dels escriptors condicionen el que escriuen i el que viuen.
