“Va fer anar a buscar una d’aquestes pastetes curtes i rodanxones anomenades magdalenes, que semblen haver estat emmotllades em la valva ratllada d’una petxina de pelegrí. I tot seguit, maquinalment, aclaparat per aquella jornada ensopida i per la perspectiva de l’endemà trist, vaig endur-me als llavis una cullerada de te on havia deixat que s’estovés un trosset de magdalena. I en el mateix instant en què el glop barrejat amb molletes de pastisset va tocar el paladar, em vaig estremir, atent a alguna cosa extraordinària que passava dins meu. M’havia envaït un plaer deliciós, aïllat, sense la noció de la seva causa. [...] I tot d’una ha aparegut el record. Aquest gust era el del trosset de magdalena que, el diumenge al matí a Combray (perquè aquell dia no sortia abans de l’hora d’anar a missa), quan pujava a dir-li bon dia a la seva habitació, m’oferia la meva tieta Léonie després d’haver-lo sucat en la seva infusió de te o de til·la. La vista de la petita magdalena no m’havia recordat res abans de tastar-la; potser perquè, com que després les he vist tot sovint, sense menjar-ne, en els prestatges de les pastisseries, la seva imatge havia abandonat aquells dies de Combray i s’havia vinculat a altres de més recents; potser perquè d’aquests records abandonats durant tant de temps fora de la memòria no en sobrevivia res, tot s’havia disgregat...”
Combray, Marcel Proust, Viena edicions
Havia fet servir la metàfora de la magdalena de Proust infinitat de vegades abans de llegir-lo. Comprenia el missatge i l’havia experimentat, no amb un bocí de magdalena sucada en una cullerada de te, però sí en un concert d’un grup que escoltava quan era adolescent. Ni tan sols m’havia plantejat llegir-lo, espantada pel volum i la possible feixuguesa, però em sorprenia com pot arribar a transcendir una imatge, una metàfora, més enllà de la literatura.
Vaig arribar a Combray per obligació; l’obligació deslluïda que pot agafar una proposta en un club de lectura. Més aviat diria que el club era una possibilitat, perquè si no el llegia, no passaria res, i l’obligació en el fons era una imposició que jo em feia perquè no podia ser que no hagués llegit un clàssic com aquest. Si endinsar-me en Virginia Woolf havia suposat un repte carregat d’esforços primer, absolutament gratificant després, ¿per què no havia de passar alguna cosa similar amb el gran Marcel Proust? Créixer també deu ser això, tibar dels fils d’allò que ens conforma i que ni tan sols sabem d’on ve; aconseguir un criteri propi.
Així que vaig arrencar amb el primer volum de l’obra magnànima A la recerca del temps perdut, un títol que d’entrada em sembla fabulós. Admiro profundament els bons títols. A la recerca del temps perdut hi anem una mica sempre els novel·listes, perquè, rere les històries i vivències d’uns personatges ficticis que evolucionen, hi ha sovint alguna cosa que busquem i se’ns escapa, un seguit de connexions que, com amb la famosa magdalena, es produeixen de manera immediata i que ens han de remetre a aquella veritat final, única. Val a dir que probablement no existeix.
Des d’aleshores, seguint la fal·lera de visitar les cases d’escriptors que admiro, a la llista hi tinc la de la tieta Léonie, a Illiers, avui Illiers-Combray. Proust, de petit, passava els estius al poble d’Illiers, a casa la seva tia, i és a ella a qui remet el gust de la magdalena esponjosa i flonja estovada pel te a partir del qual desenvolupa la seva gran novel·la. La magdalena és el fil conductor i Illiers, l’escenari. És per això que, a través d’un decret d’aquests que de tant en tant els governs es treuen de la màniga, l’ajuntament va decidir canviar, l’any 1971, el nom del poble i anomenar-lo Illiers-Combray, no fos cas que algun despistat, buscant Combray al mapa, es perdés la visita al museu Proust. No hi he estat encara, però hi auguro un seguit de pastisseries venent i promocionant la famosa magdalena de l’escriptor com la real i autèntica. Un apunt: als esborranys que es van trobar del text de l’autor es va descobrir que en una primera versió Proust parlava d’una torrada. Omplir Illiers de pastisseries o de forns de pa, l’anècdota.
En arrencar Combray, esperava l’escena de la magdalena ben aviat, si és que aquesta havia de ser el detonant de tota la digressió, però no és fins a la pàgina seixanta que s’hi arriba. Proust escriu llarg i escriu lent. Té un estil barroc, detallista, de frase llarga i subordinada, que si es llegeix en veu alta acaba provocant l’ànsia desfermada d’un punt i a part. A l’altre extrem de Marguerite Duras, a qui vaig descobrir fa una pila d’anys i a qui he admirat profundament, trobava una altra mena d’escriptor que, en oposició a les frases curtes i tallades de Duras, podia dedicar una pàgina sencera a la pol·linització d’una flor per mitjà d’una abella sense fatigar-me o avorrir-me. En el fons, Proust no fa altra cosa que expressar el món del seu temps al ritme de l’època. Avui en som lluny: ara que tot va de pressa i és gairebé vertiginós, la literatura també se’n ressent. Per sort, hi ha coses que no hem perdut, com aquesta connexió neuronal automàtica que es produeix a partir d’una olor, d’un so o del gust de la sopa d’arròs de l’àvia. Encara som capaços de meravellar-nos davant aquesta literatura lenta, pausada, explícita i visual que temo que no aconseguirem reproduir mai més. Tinc un amic que diu que ara ja només llegeix autors morts i jo em pregunto ves que no hagi mort alguna cosa en el camí de la literatura. El cas és que continuaré llegint l’obra de Proust, fent servir la seva metàfora, bevent de les fonts d’una literatura en majúscules i, evidentment, algun dia m’arribaré a Illiers-Combray on, ben segur, hi trobaré una pila de magdalenes.
"Una casa pròpia" és una secció de Sandra Freijomil en què mostra com les llars dels escriptors condicionen el que escriuen i el que viuen.
