“En un poble de la comarca que avui s’anomena Pla d’Urgell hi ha la masia que van construir els meus avis paterns (...). El meu primer record evoca un trasllat de casa, una mudança. Només dues imatges: algú potser el meu pare, feia entrar dins una saca, per endur-se’l, un gat que miolava i s’hi resistia. La meva mare plorava. Curiosament en grec el mot per dir trasllat, mudança, és metàfora. Un caprici lingüístic, potser irònic, lliga el meu primer record a la poesia. (...) A la meva mare li dec el sentit, la riquesa de la llengua. Al meu pare, l’estímul cap a la cultura. En una altra fotografia, significativa, d’aquests meus primers anys, sec davant el portal de la masia, al costat d’ell, amb un llibre obert damunt la falda.”
Del text “Qui soc i perquè escric”, a Sota el signe de drac
Maria-Mercè Marçal és coneguda fonamentalment per la poesia, però jo hi vaig arribar per la prosa. L’única novel·la de l’autora, La passió segons Renée Vivien, que vaig llegir quan era molt joveneta, em va captivar de la manera que ho fan les històries que se’t queden a dins. Alhora, em va endinsar en un món de dones escriptores que en aquells temps desconeixia. Encara no era conscient que la literatura que llegia era majoritàriament masculina i que la tradició literària femenina m’estava mitjanament oculta. Gràcies a Marçal vaig descobrir la poeta Renée Vivien i, d’aquí, autores com Marina Tsvetàieva, Natalie Barney, Anna Akhmàtova, Sylvia Plath, Virginia Woolf, Caterina Albert, Antònia Salvà, i un llarg etcètera que ella va recollir a les Cartografies del desig.
És aquest rescat de la veu de les dones un dels trets cabdals de l’obra de Marçal. La poeta indaga en les fonts fins arribar a l’embrió que la fa ser escriptora. I és sobre el passat que sustenta la seva veu: els orígens a Ivars, la llengua i ser dona (''A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel'').
Sortint d'Ivars, el poble lleidatà de l’Urgell, per la carretera que porta a Barbens, a uns cinc-cents metres, a mà esquerra, hi trobem un mas. És Cal Tous, avui anomenada Can Salvador, la casa familiar on la Maria-Mercè va créixer. Hi arribo un dimecres de matí, amb uns vint graus que ja no pertoquen al novembre i el sol picant de cara. Un grup de nens criden al pati d’una escola que dona a la carretera. Davant del mas, un desmai dansa al vent. Un plafó informatiu recull un text seu al costat d’una fotografia on surt asseguda davant la casa, amb un llibre a la falda i al costat, el seu pare. Una fotografia que ho engloba tot: els orígens, la família, la terra, la veu i la literatura.
En l’obra de Marçal es fonen la casa física, el lloc on viu i que canvia al llarg dels anys, i la casa cos, és a dir, ser dona. Marçal parla en femení i des d’allò que és femení, i és en aquest sentit que explora terrenys fins aleshores desconeguts. “Soc partidària de contestar que sí, que existeix una literatura de dones, gairebé per una raó política... Ser dona significa tenir un punt de vista diferent. Tenim un cos diferent, una història diferent i una situació objectivament diferent.”
Faig una passejada per Ivars. El poble és ple de referències a la filla literata. Fa uns anys s’hi va marcar una ruta que duu el nom de la poeta. La segueixo i així arribo a l’Ermita de la Mare de Déu d’Horta, al mural que recull el rostre i la coneguda divisa de l’autora o al Camí de les Bruixes, des d’on Marçal escriu el poema que recull a Bruixa de dol.
“Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen.
Han canviat entre elles escombres i varetes.
I amb cucurull de nit i tarot de poetes
endevinen l'enllà, on les ombres s'animen.
És que han begut de l'aigua de la Font dels Lilàs
i han parlat amb la terra, baixet, arran d'orella.
Han ofert al no-res foc de cera d'abella
i han aviat libèl·lules per desxifrar-ne el traç.
Davallen a la plaça en revessa processó,
com la serp cargolada entorn de la pomera,
i enceten una dansa, de punta i de taló.
Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera,
esbalaïda veig que venen cap a mi
i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.”
El feminisme de Marçal neix del cos i es fa llengua, una llengua perseguida i abolida pel franquisme. Marçal defensa la llengua catalana, l’esprem i la manega de manera admirable. I és en aquest sentit que gosaria afirmar que malgrat que mai no va oblidar els seus orígens a Ivars, per a ella casa és llengua i casa és cos, cos de dona. Per mi, que encara avui em meravello amb la seva manera preciosa d’escriure, a més d’admirada i mirall de referència, és casa literària, aquella casa de veus femenines que ella em va fer descobrir.
"Una casa pròpia" és una secció de Sandra Freijomil en què mostra com les llars dels escriptors condicionen el que escriuen i el que viuen.
