“Voyager, c'est, de même qu'étudier, faire un long bail avec la jeunesse. Il n'existe pas, je crois, de plus efficace fontaine de jouvence que ces deux choses : voyage et activité intellectuelle.”
Alexandra David-Néel
La primera vegada que vaig visitar una casa buscant el personatge que s’amagava rere la paraula escrita va ser Samten Dzong. Em trobava en plena adolescència, una etapa farcida de recerques amb aquells "qui soc", "qui som", "d’on vinc" i "a on vaig", tot i que encara no intuïa que la filosofia em marcaria els estudis. Amb els anys he entès que la majoria de preguntes no tenen resposta, o, en tot cas, que no tenen una única resposta, però aleshores jo buscava i n’indagava el sentit. Havia fet un viatge a l’Índia que m’havia sacsejat profundament i que, d’una patacada, m’havia obert la porta a la filosofia oriental, sense haver passat pel sedàs racional de l’occidental. En aquella fusió de filosofia i viatges aparegué Alexandra David-Néel.
Cada vegada que surt a la llum la part obscura d’un escriptor, fets socialment condemnables que n'embruten la imatge, reneix el debat sobre si la vida de l’autor ha de condicionar la lectura i, sobretot, el valor de l’obra. En el cas d’Alexandra David-Néel, amb un recorregut vital excepcional i trencador per l’època, vida i obra són indestriables. Aquesta dona menuda i de caràcter fort, estudiosa i inquieta, va ser la primera dona europea que va posar els peus a Lhasa, la capital del Tibet, després de mesos de travessa per les muntanyes de l’Himàlaia, disfressada de captaire tibetana i acompanyada del lama Yongden. Que fos capaç de dur a terme aquesta aventura s’explica pel seu coneixement del terreny, de la cultura i llengua tibetanes i de l’afany immens d’aventura i d’aprofundir en el budisme tibetà.
Va ser impossible, amb aquells quinze anys que tot just estrenava, no quedar-me fascinada amb la lectura d’uns llibres que parlaven de viatges, de cultures llunyanes, de budisme i de meditacions que d’alguna manera miraven també de donar resposta a aquelles preguntes obertes. No recordo en quin moment vaig descobrir que Alexandra David-Néel s’havia instal·lat en un poblet anomenat Digne-les-Bains, prop dels Alps francesos, per refer-se d’aquelles travessies i viatges que duraven anys i per escriure i estudiar. El cas és que en saber-ho i en calcular els quilòmetres que me’n separaven, vaig convèncer la mare d’anar-hi.
Vam arribar a Digne a primera hora de la tarda, després d’unes sis hores de cotxe. La casa s’alçava en un petit turó envoltat de vegetació i bardisses, com si estigués mig abandonada. Ens rebien, volant al vent, banderoles d’oració tibetanes, penjades dels arbres. Les visites a la casa les feia encara Marie-Madeleine Peyronnet, la que havia estat secretària de l’Alexandra durant els últims anys, una dona jovial, alegre i gran admiradora de la viatgera, estudiosa, escriptora, ¿com la podríem definir?
Peyronnet ens va ensenyar la sala principal, plena de thangkes (pintures tibetanes de colors), de budes i de textos d’oració enrotllats. Hi havia en un racó les maletes de pell, desgastades i plenes d’adhesius dels viatges, i, en una vitrina, l’escudella que havia dut durant la travessa a Lhasa o el revòlver que amagava sota la roba per protegir-se. Vam pujar l’escala boteruda i vam entrar a la seva habitació, amb un llit petit en un racó, un escriptori auster i, al damunt, el passaport que David-Néel va renovar ja amb cent anys; pel que pugui ser, mai se sap, va dir al policia estupefacte. En sortir, vaig ser conscient que Alexandra David-Néel havia reproduït un petit tros del Tibet en aquell poble dels Alps.
L’error va ser tornar-hi més de trenta anys després, ja ho diuen que no s’ha de tornar allà on has estat feliç. La casa ha estat rehabilitada i és preciosa, ben pintada i envoltada d’un jardí cuidat, lluny d’aquell amalgama de plantes feréstec. Les sales han estat restaurades i es mostren tan polides i intocables que em fa dubtar de si realment mai van ser així, tan netes i tan ben pintades. Marie Madeleine Peyronnet ja fa uns anys que és morta i a les noies que n’expliquen avui la història els manca aquell fervor, la fascinació i el coneixement absoluts de Peyronnet. I el pitjor de tot és que ja no hi són les banderoles.
Pregunto un parell de vegades per aquells retalls de roba de colors, descolorits pel sol, i determinants en qualsevol espai sagrat budista tibetà. Ningú no sap donar-me’n resposta i aquesta és una pregunta fàcil, sospito, però no saben de què els parlo. Surto amb una sensació agredolça de la qual no m’he arribat a desfer. Em consolo pensant que és imprescindible rehabilitar els espais perquè es conservin, que ara li han atorgat categoria de museu i això la preservarà. I, així i tot, em pessiga la nostàlgia del que va ser i ja no és. Recordo les paraules d’Alexandra David-Néel en baixar de les muntanyes després d’haver-hi passat una llarga temporada, quan deia que en veure els llums de la ciutat, l’única sortida que li quedava era posar-se a plorar. I penso que potser ha estat un error venir i que m’hauria d’haver quedat amb el record de la casa fosca, envoltada de bardissa i plena de banderoles, perquè ara el record trontolla i no sé si realment hi havia banderoles o vaig ser jo que me les vaig imaginar.
"Una casa pròpia" és una secció de Sandra Freijomil en què mostra com les llars dels escriptors condicionen el que escriuen i el que viuen.
