El dia de Reis envio tres emojis de corona a la Cris i em diu que entre que es fa gran, que es mor gent que no toca, que la situació del món en general, que els homes… Em diu que se sent cada dia com el dia que els nens s’assabenten que els Reis són els pares. Que ha perdut la màgia. I la troba a faltar.
Jo, també.
En parlem. Comentem que fins i tot persones com nosaltres, ambaixadores de la llum i la purpurina, ens sentim molt, massa a la vora del precipici del desencant davant un món tan ràpid i draconià. I ens veus i dius, ¿aquestes dues? Sí, aquestes que no ho sembla i que sempre riuen, però aquestes són molt sensibles al dolor propi i aliè i sort que es tenen i es fan companyia, i un parell de dies després de Reis comenten que potser el que els falta és un propòsit on retrobar la màgia.
Segurament sabeu de què parlo quan dic Viktor Frankl. Si no, Frankl va escriure L’home a la recerca de sentit. A grans trets, i amb distància intel·lectual i voluntat filosòfica i terapèutica, explica que, fins i tot en les situacions més extremes i inhumanes com les que va viure ell a diversos camps de concentració nazis, l’ésser humà pot sobreviure i mantenir la dignitat i el seny si troba un sentit a la seva vida.
Salvant les distàncies, que en són moltes, grosses i dramàtiques, la Cris i jo estem posades en això: trobar una manera de donar sentit a les nostres vides. ¿Que podríem seguir fent el que fem fins que la natura ens desnoni del cos? I tant, per descomptat. Tenim vides ben dignes. Però potser no tenen prou sentit, direcció, objectiu. Treballem, aportem hores i vida a feines prou interessants, però trobem a faltar allò que diuen els americans de to make the difference: aportar riquesa humana a la societat, a les persones, millorar la seva qualitat de vida.
A totes dues ens sembla que el nostre propòsit té a veure amb donar llum als altres, tot ens hi encamina i és el que, després de parlar-ne, ens fa sentir ple el forat del pit. Però es torna a buidar al cap d’una estona.
Proposar-se donar llum és fàcil. El que és difícil és no convertir-ho en una altra abstracció, una altra idea bonica que no obliga a res. La Cris també diu, respecte de com crear donar llum als altres, que no es tracta d’anar repartint somriures i au, perquè això ja ho fem de normal, es tracta de fer bé allò que sabem fer i que ens surt de l’essència. Fer-ho amb intenció, cura i honestedat. De no perdre mai de vista que el que volem és alleugerir pesos aliens a través de la màgia del propòsit. I, sobretot dels sobretots, tenir la mestria de mantenir-nos, també, lleugeres per poder seguir repartint lluentons.
Si en parles molt i sovint, de tot això que escric, t’adones que és cert que la màgia és un efecte secundari de sentir-te útil d’una manera honesta. M’adono que les vegades que m’he sentit l’essència plena ha estat quan he pogut viure donant qui soc sense trair-me.
I sí, ens fem grans, es mor gent que no toca, la situació del món en general és molt incerta i els homes cada vegada els veiem més lluny i estranys, però si fas callar el soroll una estona, sí que en algun punt veus l’espurna de la màgia, que no és que hagi desaparegut, és que s’ha tornat molt més exigent.
"Contenidor en flames" és una secció d'Esperança Sierra en què, amb una barreja d’humor picardiós i franquesa desfermada, examina les relacions humanes, l’amor i el desig des del punt de vista d'una dona de mitjana edat que es resisteix a caure en el costumisme tradicional.
