Hem acabat sopant un altre cop a aquell lloc del carrer Verdi que ens agrada tant. Ja hem demanat, els calamars amb allioli de llima, la russa, una tapa que proposen elles entre bromes i que amenacen amb no compartir. No sé de què parlem però ens fa gràcia. És tan fàcil riure amb aquestes dues, penso, quina sort, quan de cop i volta et veig.
La semblança física és impressionant. Un noi —un home, és veritat, que ja ens apropem als cinquanta, tu més que jo que ets el gran, però sempre serem nois, ¿oi?— amb els teus ulls verds i grisos, amb el teu mateix perfil, les entrades, la curvatura exacta del crani, amb la teva expressió tímida i franca. L’actitud sempre tan neta, des que érem petits. Em recorda tant a tu que m’emociono. M’aixecaria de la taula i vindria a abraçar-te.
En aquesta versió de tu no portes ulleres. Vas amb gent, un grupet petit. M’agrada veure que estàs ben rodejat. Semblen unes amigues, ¿potser una d’elles és la teva parella? ¿O potser són de la feina? Siguin qui siguin, sembla que aquesta gent t’aprecia. I qui no. T’asseus i mires la carta sense deixar d’escoltar alguna cosa divertida que t’expliquen. Em fa feliç i em commou veure’t tan bé, veure com t’ha anat, com ets, com és aquest tu igual però diferent de quasi cinquanta anys. El tu que no has sigut. El de la vida que havíem de tenir, com ens pensàvem que havia de ser. I mentre suco calamars a l'allioli de llima, sopo amb tu a dues taules de distància i enyoro tot el que no ha succeït.
Per un moment et sents observat i em mires, però en aquesta versió de tu no em coneixes i, és clar, no em saludes. Jugo a pensar que sí que m’has reconegut, que en un món paral·lel del carrer Verdi ets el meu germà a qui no li va passar mai res i que va tenir una vida semblant a la dels seus companys de classe. Que mai va haver de posar els peus a l’hospital. Que ha fet la seva vida com ell ha triat, que ha pogut treballar i viatjar i tenir parella, o no, però que ha viscut com ha volgut i ha pogut, igual que la resta de nosaltres. Amb qui ens veiem sovint, fem broma sobre les nostres merdes i ens ajudem mútuament a fer trasllats i posar a lloc mobles i disgustos. Veig aquesta versió de tu i l’enyoro, si és que es pot enyorar una cosa que no ha passat.
Els del teu grupet esclafiu a riure. Sentir la teva rialla em fa somriure des de la meva taula, i em porta a les tantes vegades que hem rigut junts. També després d’haver passat per l’hospital, és veritat. I a les vegades que ens hem acompanyat, d’una manera diferent a com ens hauríem imaginat, però acompanyat al cap i a la fi. Recordo les vegades que hem dinat i sopat i ens hem explicat les nostres coses, quan encara ho fèiem. Els cafès amb el diari, els menús al Vilarrúbias, els concerts. Les tantíssimes vegades que m’has ajudat.
I de cop i volta et veig, ara mateix, segurament a casa teva, escoltant la ràdio, o llegint. Si encara ho fas, que no ho sé. Et veig al teu món, tan apartat del meu, i m’adono del mestratge amb què dus la teva vida. De com tu també vius com vols i com pots, com la resta de nosaltres. De com ho has aconseguit i com ho admiro. Veig la teva taula plena de papers. Els dibuixos escampats per tot arreu. Les teves fotografies. Les eleccions que fas amb el marge que la vida t’ha deixat. La dignitat amb què mantens el teu tu per molt que s’estrenyi aquest marge.
Els riures, aquest cop de la meva taula, em porten a les copes que tinc alçades al davant. ¿Què et passa, penses brindar o no? És clar que sí. I brindo interiorment per la teva versió actual, la que és. Brindo pel teu tu real, el que ha viscut una circumstància diferent de la meva, una altra lògica que s’ha imposat per algun motiu que se’ns escapa i que en algun ordre de coses està bé i és perfecta, encara que ens mantingui tan insuportablement lluny.
“Contorsionismes” és una secció d’Anna Alsina en què investiga tot allò que l'inquieta, la tortura o li fa gràcia, com ara coses aparentment impossibles que resulta que són possibles –i al revés–, o les formes que som capaços d’agafar per adaptar-nos al món.
