És Dia de Morts i vaig cap a Arenys a veure ma mare. Les seves cendres són al cementiri de Montjuïc.
Estranyament, el tren arriba abans del previst i haig de córrer per agafar-lo. Un cop a dalt, recordo l'Elisa, que fa dècades em va dir que cap tren surt abans d'hora. Em recomanava que no tingués tanta pressa, que no volgués forçar la vida. Ara viu a Mèxic, fa temps que no parlem, però guardo aquell bon consell a l'altar de frases, gestos i silencis dels qui, vius o no, ja no són a prop. Té flors, calaveres, cendra i purpurina.
És cert, he vist coses que els humans no creurien: avui el tren ha arribat abans d’hora. A les 10.36 h el comboi de l'R1 de Rodalies cap a Blanes entrava a l'estació del Clot. L'Elisa tenia raó, no ha sortit abans d’hora, però sí amb una puntualitat sorprenent.
El trajecte Clot-Arenys triga gairebé 45 minuts i va a uns 60 quilòmetres per hora. Si el tren fos d'alta velocitat, trigaria deu minuts. No cal, a aquesta velocitat he pogut mirar una bona estona la línia del mar, tan nítida i definida, i he pogut entendre el que em deia: sempre hi ha límits en aquesta vida, encara que ens entestem a fer veure que no.
A l’estació de Mataró puja i baixa força gent. Dimecres passat va ser l'aniversari de la posada en funcionament del primer ferrocarril de la Península. Va ser el 28 d’octubre de 1848 i aquell primer tren va anar de Barcelona a Mataró; els primers passatgers no s’ho podien creure. Dimecres passat, però, no va ser dia per celebrar res, al contrari: un tren d'alta distància xocava contra un altre. Anava a 160 o 200 km/h. Avui, Dia de Morts, el recompte diu que són 69 persones les que hi van perdre la vida.
Als mitjans i les xarxes la cridòria multiplica la desolació.
Deixem enrere Sant Andreu de Llavaneres i recordo que fa molts anys a Xile em van explicar com Pinochet havia desmantellat la xarxa de ferrocarrils poc després d’arrabassar-li el poder a Allende, amb el cop d’estat. Era, en part, un càstig perquè els sindicats ferroviaris havien donat suport a la construcció d’una revolució socialista escollida a les urnes. Era també una manera de comprar els favors de les grans empreses d’autobusos interurbans, que passaven a tenir l’exclusivitat del transport terrestre. Era, en definitiva, l’obedient aplicació de les receptes liberals que a Europa abanderaria poc després la seva amiga Margaret Thatcher: desmantellar tot el que sigui públic, ni un peso d’inversió en patrimoni col·lectiu, cadascú que es busqui la vida.
En el meravellós llibre Ser o no ser (un cuerpo), de Santiago Alba Rico, que mai no em canso de recomanar, el filòsof diu que l’ésser humà és l’únic animal que prova de fugir del propi cos. De fet, aquesta ànsia de fugida caracteritzaria essencialment la condició humana, segons Alba Rico. A través de la velocitat, la hiperconnectivitat i altres dinàmiques consubstancials al capitalisme, l’ésser humà ha accelerat aquesta fugida del propi cos cap a un ideal (impossible, com tot ideal) d’immortalitat, d’ubiqüitat o de desig consumat. Som cossos fugint de nosaltres mateixos, pretenent no només no envellir, sinó pretenent no ser aquí, desdoblar-nos, ser arreu alhora. I com passa en tota fugida, veiem en la velocitat una aliada.
Arribo a Arenys, trepitjo la platja del Cavaió. Hi ha molt poca gent, el dia és esplèndid. Res no lligava ma mare a aquesta platja, però sí al mar, per això he vingut aquí a recordar-la; buscava una platja prop de la ciutat però lluny del soroll i les depuradores metropolitanes. Potser la ubiqüitat només l’aconseguim quan deixem de ser cos i passem a ser una altra cosa. He vingut al mar perquè quan ma mare sortia de l’aigua salada és quan jo la veia més feliç. Quan semblava no tenir pressa.
