“Ara, a caminar”. Res em fa més feliç que sentir aquestes paraules de la fisio i albirar una sortida al laberint de la fascitis plantar. “Però a caminar ràpid, ¿eh?”, remarca. Ah, llavors no servirà tornar a les meves passejades habituals, aquell deliciós vagarejar lent i sense rumb per la ciutat, mirant això i allò altre, sense saber cap on aniran les següents passes. “Cal caminar ràpid durant una hora per activar el retorn venós”, diu. I m’explica que el retorn venós és el flux de la sang de tornada al cor, dels peus cap amunt.
Mentre continua mobilitzant maluc, cama i turmell, penso que tornar al cor sona molt poètic, però retorn venós, gens. Com canvia una cosa segons com s’esmenti.
Surto feliç de la consulta. No m’assegura que amb aquest i els altres exercicis tingui la curació assegurada, però estem esperançades, he anat millorant. I quins deures més fantàstics! Caminar, a la fi. Dos o tres cops per setmana, ha dit. I ràpid. ¿Per on podria fer-ho? De sobte, m’adono que la idea de caminar ràpid per Barcelona no m’atrau gens, al contrari. El plaer de deambular pels carrers no té res a veure amb l’ofec de passar-hi accelerada. Com canvia una acció segons si la fas lentament o ràpidament.
Caminaria ràpid a la natura, això sí. Perquè la marxa que em proposa la fisio sí que em ve de gust, el que se’m fa del tot desagradable és fer-ho en aquest context, penso mentre esquivo un patinet que talla l’aire per la vorera. No, no vull ser jo també un agent d’acceleració de la ciutat, al contrari. Jo la camino lenta per militància, per resistència.
Però ara m’haig d’ocupar del retorn venós. Demà començo. ¿On podria anar? De moment, enlloc. Semàfor vermell. Espero. Les branques de les acàcies semblen les venes del cos.
Mentre els cotxes van passant, recordo que portem gairebé un any sense poder trepitjar Collserola. Quants vespres hem volgut plantar-nos-hi amb la moto per fer una breu passejada, agafar perspectiva, respirar una mica i tornar a baixar, com fèiem abans. Quantes nits tòrrides d’aquest estiu infernal ens hauria alleugerit ni que fos una mica anar-hi, no tant per notar gaire baixada de temperatura, però sí per agafar aire, sentir l’olor de terra, encara que fos de terra calenta, de nit escolant-se entre les branques dels pins i les alzines cansades. Però no, no podíem. Ens vam quedar atrapats a l’asfalt: Collserola era tancada, Collserola continua tancada. Per un virus que no afecta la salut de les persones sinó els beneficis de la indústria porcina —la mateixa que està en el punt de mira per la filtració de nitrats als aqüífers subterranis o les altes emissions de gasos d’efecte hivernacle—, s’ha tancat durant gairebé un any l’únic pulmó verd de Barcelona.
Teclejo al mòbil com està la cosa i veig que just anuncien que som al final de la crisi i que ben aviat reobren, almenys amb corredors segurs, quina expressió més depriment. Com canvia una cosa segons com s’esmenti. I quina mandra la resta del glossari pandèmic que continuo llegint... obertura escalonada, rebrot, desescalada, mesures de desinfecció, perímetres, ajuts per compensació de pèrdues empresarials si s’acredita un 30 per cent de davallada de la facturació. ¿Com podríem acreditar un 100 per cent de necessitat de trepitjar i respirar verd?
L’ONU i altres organismes internacionals empren, per analitzar la pobresa verda de les ciutats, l’esmentada regla 3-30-300 (veure tres arbres des de casa, tenir un 30 per cent de cobertura arbòria al barri i viure a menys de 300 metres d’un parc). Un estudi de l’Institut de Salut Global concloïa l’any 2021 que només el 4,7 per cent dels habitants de Barcelona compleixen els tres criteris bàsics i que la resta dels barcelonins i barcelonines viuen en un entorn hostil d’asfalt i consumeixen més antidepressius. En un altre estudi del 2025, estimaven que si es reverdís un de cada tres carrers de la ciutat es podrien prevenir 178 morts prematures cada any.
El semàfor canvia de color i al ninotet que camina li fa vergonya ser tan verd i lluent. S’aixeca una mica d’aire i mou les branques de les acàcies.
