L'últim dia de tardor passejo per una avinguda colgada de fulles. Se m'hi enfonsen els peus. ¿Com és, que n'hi ha tantes? Normalment, si en cauen massa, algú s'afanya a trucar a l'ajuntament o, per guanyar temps, deixa anar algun penjament a les xarxes. Uns quants renecs i l'endemà tot és net i polit. Inert. Però avui encara no hi ha trucat ningú, i quan camino no sento el dibuix dels panots sota la sola de les botes; només un llit de bosc.
Avanço fins una petita zona verda entre dos equipaments esportius. El pendent és pronunciat, i potser per això no hi han pogut instal·lar cap parc infantil, cap banc, cap pipican. Hi ha un tou de fulles. Dos lledoners. Tres nens. Me'ls miro del carrer estant. Ja és fosc i només un fanal il·lumina de lluny el seu joc: una llum groguenca amb el contorn esvanit. Busco un adult però no en veig cap. No els fa pas falta.
Enjogassats, corren amunt i avall agafant braçats de fullaraca que apilen en un punt més elevat. Després baixen pel pendent, el cul a terra, enriolats i cridaners. N'hi ha un que reclama més fulles. Els altres dos s'afanyen. Mentre les traginen els en van caient pel camí. La tardor els despulla com als arbres, però és clement; a cada viatge els en deixa més que no pas els en pren. S'ho passen rebé, aquests tres. Encara me'ls miro una estona, meravellada, perquè feia temps que no veia criatures jugant amb les fulles. Un joc espontani amb una sola norma: fer la pila com més alta millor.
Fa més de quaranta anys jo era la nena que jugava amb les fulles. S'amuntegaven a la riera segons els capricis del vent, i a vegades, tornant d'escola, m'hi aclofava fins que no se'm veia. Aquell cruix sec de les fulles de plataner, aquella mateixa llum groguenca i emboirada. I les katiuskes vermelles, que brillaven entre el marró mat de terra i les escorces clapades de gris i verd i groc i beix. Els xisclets dels infants si un en descobria un altre sota el fullam. El braç de l'àvia que, quan perdia la paciència, m'estirava del jaç per anar a berenar. L'olor de foguera que a la tardor planava arreu.
Els tres nens. Els deixo atrafegats i me'n torno a casa. Quan hi arribo ja és de nit, però el veí encara rampina el pati. Veig l'escala recolzada en una de les moreres: les ha podades abans que acabin de perdre totes les fulles. El vell carretó de fusta és ple de branques; a terra també n'hi ha. Ell segueix treballant equipat amb un frontal, la camisa de quadres de franel·la i l'armilla blava de fer feina. ¿Ja t'hi veus? Prou. Les fulles ja no caben al clot que vaig cavar, diu, hauria de cremar-les.
Segueix passant el rascle amb parsimònia, com si la foscor fos un element prescindible, una circumstància aliena a l'acte de podar. I penso que la foscor potser sí. Però que els cossos no, de cap manera. La llum més aviat discreta del frontal n’il·lumina les bafarades tèbies; alena cansat. Serrar, rampillar, apilar i escombrar la fullaraca, com amagar-s'hi i trepitjar-la pel sol plaer de sentir aquells crecs, forma part d'una corporalitat que estem perdent. Enfilar-se a l'arbre, fer anar el xerrac, netejar les pues del rampí, encendre una foguera, ensumar com crema la farda, gitar-se cruixit per l'esforç... Totes són accions que, a la seva manera, marquen l'estacionalitat. Un tic-tac fet de gestos apresos que ens fa saber quan arriba la tardor, quan s'encén la primavera o quan ens vol glaçar l'hivern.
Avui perquè va de fulles, però diguem-ne fer panellets o espellar un conill o estendre la roba al sol o estomacar un tronc la nit de Nadal o collir orenga o teixir un jersei o cantar cançons de bressol. D'exemples, en trobaríem a cabassos. Tot això és pur gest, presència, temporalitat. Tot ens dona la mesura d'un calendari que avança, d'un cos que és present i canviant. Un lligam amb el món. El de debò.
Ara no em prenguéssiu per una tradwife, una d'aquestes tarades submises que fan confitura com xurros i es desviuen per criar la prole i tenir el plat a taula quan el senyoro de torn arriba a casa. Uix! Servidora ni sargeix mitjons ni serveix cabrons. Només dic que. Que el gest ha estat tradicionalment una manera de transmetre coneixements, de mesurar-nos, de prendre consciència de la cultura i de l'entorn, del pas del temps. Avui que tot ho externalitzem —¿per què ho has de fer tu si ho pots pagar? sembla ser el lema imperant—, ¿què en queda, d'aquesta consciència? El neurocientífic Antonio Damasio analitza al seu darrer llibre la diferència entre processar dades i sentir la vida. Potser no hem de patir tant pel fet que les màquines assoleixin la consciència, sinó pel fet que nosaltres la perdem.
Parlo d'habilitats, de coneixements que ens lliguen a la realitat, de gestos que desapareixen. Això no treu que aplaudeixi molt fort quan una àvia decideix que aquest any encarreguem els canelons. Ja era hora, tu! Ni parlo només de cuina ni de rols de gènere. No parlo de tornar a rentar a mà al safareig, no soc idiota, però sí de tot allò que deixem de fer i que ens desconnecta una mica més del món i ens resta independència. És un risc que no sé si vull córrer perquè fer anar el cos et deslliura la ment. Bades, rumies, escrius. Jo mateixa escric més mentre enfarino el peix o rego les plantes que no pas quan sec davant l'ordinador. Escrivia això, per exemple, mentre em mirava els tres nens jugant amb les fulles...
... i pensava que no se n'aprofitarà res, a les ciutats, d'aquest bé de déu de matèria orgànica. Ni tan sols adobarà la terra dels escocells, que hem tapat i cautxutat arreu. Perquè a la metròpoli la fullaraca és brutícia. Un maldecap més. Fins i tot en Basté se'n farà ressò d'aquí a un parell de dies, quan la pluja remeti, i lamentarà que les fulles s'hagin convertit "en un tapís lliscant que provoca caigudes de vianants, caigudes de ciclistes, dificulta la visibilitat de les línies de les carreteres i fins i tot embussa clavegueram provocant la inundació de baixos i de carrers." Res de bo, escolti.
Sembla que el telèfon d'atenció ciutadana de l'ajuntament de Barcelona va veure's sobrepassat pel nombre de queixes del veïnat. "La fullaraca està posant a prova els serveis de neteja d'un gran nombre de municipis que, evidentment, no donen l'abast", deia el periodista. Neteja, equiliquà! Quan no queda ni un pam de terra sense asfaltar, per força tot queda allà sobre. I li has de dedicar molts més recursos que no pas abans perquè ara no poden tornar a la terra i fertilitzar el sòl (l'envàs de Donettes o el clàssic condó que pobla tots els solars tampoc no es compostarà per art de màgia, però sembla que això no amoïna tant el veïnat). Veig a venir que, tal com ens hem llançat a instal·lar gespa artificial sense miraments, algun dia hi haurà arbres de pega als carrers. Arbres que no perdran les fulles, a l'estil dels Fake Plastic Trees de Radiohead. ¿Qui equilibrarà aleshores les condicions ambientals a les ciutats?
Les fulles s'han convertit en l'enemic a abatre. El mateix terme fullaraca ha agafat un deix despectiu. Me'n faig el càrrec, que es pot patinar amb les fulles; però d'aquí a tenir-los aquesta aversió hi ha un bon tros. ¿Què ens ha passat? Estem alienats. Ja no ens relacionem amb l'entorn. En l’era de la immediatesa el fet de tornar a la lentitud, al gest que reclama temps, ens sembla un retrocés. De retruc, ja no connectem ni amb allò que tenim a tocar, i som incapaços de trobar-li cap gràcia: brins d'herba, branques, bassals. Ens sembla que tot això bruteja.
L'altre dia mateix, en un club de lectura, comentàvem La paret de la Marlen Haushofer (la traducció és de la Gurt, èxit garantit). Així, per fer-ho breu, una dona ha de sortir-se'n tota sola en una vall aïllada —la civilització tal i com la coneixem ha desaparegut—: ha de caçar, plantar i segar, tenir cura dels animals, recol·lectar, munyir, adobar la terra, fer llenya i herba, cuinar, guarir-se. Les tasques físiques, repetitives i sovint extenuants, marquen el ritme de la seva vida, com han marcat el de la nostra fins fa quatre dies.
Com que m'agrada molt moltíssim, vaig procurar expressar una opinió discreta per no decantar les valoracions. Vaig quedar astorada en sentir que els meus companys consideraven la protagonista —una dona sense nom que pot ser totes nosaltres— un personatge ‘primitiu’. Com si fer anar un iPad et catapultés al graó més alt del desenvolupament humà i, en canvi, saber dallar et convertís en una pallussa. No ho dic despectivament, va ser interessant descobrir-me a les antípodes d'aquesta visió general. Personalment, admiro la protagonista: es fa moltes preguntes però, en canvi, no pretén tenir totes les respostes (de fet, no pretén tenir-ne cap ni una). I em sembla que la cosa va així perquè fa anar les mans, dedica a les tasques el temps que requereixen —no té més remei— i les entoma com una finalitat en elles mateixes. Res ni ningú, tret del duríssim deure de sobreviure, no li rapta l'atenció.
En general, avui hem optat per menystenir aquesta corporalitat o, en el millor dels casos, relegar-la a l’àmbit dels passatemps. Anem al gimnàs, potser ens apuntem a ceràmica o cantem en una coral. Així no hem d’exigir resultats (només és oci) i ho encabim en un horari determinat, que no ens robi ni un minut de més. Si, posem per cas, l’activitat en qüestió no arriba a la categoria de hobby, aleshores proclamem amb lleugeresa que és una merda (digues-li brut o primitiu o inútil) i ens quedem tan amples. ¿No deu ser un mecanisme de defensa per no reconèixer una pèrdua de sobirania que ens està desdibuixant? La fullaraca no ens ha fet res, conxo!
M'adono que el pensament se m'endola, com el dia. Al bosc seria un matí preciós. Aquí, en un poble de l'àrea metropolitana, la catifa de fulles és l'únic que m'alegra la mirada. Per no caure en la grisor, recordo els tres nens, però de cop m'adono com és de trist que m'hi fixés. El joc espontani al carrer, un altre gest que ens hem deixat prendre. Una altra parcel·la de llibertat perduda.
Ha arribat l'hivern, però no vull deixar marxar la tardor sense acomiadar-me'n. Al vespre me'n torno al punt on abans d'ahir els vaig veure. No tinc gaire fe que hi siguin, però no se sap mai. A l'avinguda no hi ha cap fulla: o algú ha fet un piulet incendiari o han sentit en Basté. M'apresso cap a la zona verda que hi ha entre el poliesportiu i la piscina municipal. La mateixa llum esvanida del fanal solitari al capvespre. La mateixa humitat que m'encarcara l'esquena. Els mateixos lledoners, avui del tot despullats. Veig el paviment, un triangle de cautxú vermellós. Sense els munts de fullaraca que aquell trio havia apilat amb tant d'afany. Sense canalla ni joc ni enginy. Sense alegria, in the fake plastic earth. Però això sí, tothom content.
"Les marcianes" és una secció escrita per Cristina Armengol que contempla la realitat amb la mirada atípica de les dones adultes que han provat d'encaixar en un món que no entenen ni les entén. Dones neurodivergents que ja no volen encaixar més, sinó viure com són.
