Quarts de nou, arriba a la feina. Posem que és dijous. Fa estona que es demana si el pilot vermell del telèfon fix la rebrà fent-li l'ullet com ahir.
Doncs sí. La foscor magnifica l'alerta: t'han trucat-t'han trucat-t'han trucat! Mentre encén els llums —avui està sola— pensa què n'ha de fer, de tot plegat. Una trucada és un lloc incòmode, un surt-del-pas-com-puguis en què sempre trepitja el seu interlocutor, llevat que sigui algú molt proper. Quan penja sent alleujament, però també un gran desassossec: ha interromput la conversa, no ha sabut reaccionar al que li han dit, hauria d’haver comentat allò altre. Merda de telèfon, invariablement. I culpa, també: com pot ser que li costi tant, quan des d'aquí sent riure una noia a la sala del costat, l'orella enganxada a l'auricular estona i estona. Com si res.
Esborra les trucades, totes de la mateixa persona: necessita desfer-se del pampallugueig malastruc, que torni a brillar el verd clar. S'assegura que al darrer correu que va enviar-li hi havia el missatge que sempre afegeix sota la signatura. *Si us plau, envieu-me un correu de forma preferent (telèfon només si és imprescindible). Gràcies! Hi era. Tot i això, entre ahir i avui ha rebut set trucades del mateix individu com a resposta a un e-mail. Una persona prou competent però amb certa tendència al cop de telèfon gratuït. ¿No li podria haver deixat un missatge de veu que, com un caminet d’engrunes, li permeti intuir per on aniran els trets? ¿Per què no li ha escrit, si és tan urgent?
Es debat una estona entre la incredulitat (set trucades!) i la responsabilitat professional. Mentre sospesa què ha de fer, el telèfon torna a exclamar-se. És ell, és clar. Resta immòbil mirant-se l'aparell, negre com un dol antic, però no pot agafar-lo. No és pas que no vulgui fer-ho. N'és del tot incapaç. Llavors s'adona de la pressió que exerceix l'entorn: un dia qualsevol, amb tothom al seu voltant, s'hi hauria posat al tercer o quart truc, després d’inspirar profundament i mirar-se el xivato de cua d’ull per poder anticipar alguna cosa.
Però no hi ha ningú. Pot ser ella mateixa i no fer veure que. Que no la incomoda. Que no l’esgota. Que li surt de natural. I s'ho permet. Envia un correu sense explicacions sobreres ni disculpes: Avui no puc atendre trucades. Ell li'n torna un altre i resolen el tema. Fàcil, ràpid, indolor. Sospira i se sent poderosa com no us ho podeu ni imaginar: és el que té respectar-se una mateixa.
¿Però què ho fa, que una trucada sigui un món?
Quan té algú al davant, les expressions i el posat de l'altre, el moviment dels seus llavis, la gestualitat... li permeten d'interpretar-ne les paraules amb més o menys encert i saber quan li toca de ficar-hi cullerada, elaborar una mena de mapa conversacional pel qual moure's. A distància no hi ha pistes, avança a les palpentes: les interrupcions i malentesos estan servits.
En determinats entorns, el reguitzell d'estímuls que amenitza les converses fa que seguir-ne el fil requereixi un sobreesforç titànic. La gent que parla al seu voltant, la cafetera que brunzeix, el trànsit... Tot al mateix volum, tot alhora, a tot arreu.
Una trucada és el súmmum de la imprevisió. Pot engegar a pastar fang l'acurada planificació que regeix el seu dia. No sap mai qui és, què vol, quan sonarà. El mateix truc li provoca sovint un sobresalt, especialment si es troba en estat d’hiperfocus, concentradíssima en qui sap què. Si li truca un desconegut o algú amb qui té poca relació, mau; és probable que en surti escaldada, que assumeixi un compromís que vol defugir o s'emplaci a una reunió a cegues, un nou focus d'angoixa i desorientació.
No hi ha temps per a la reflexió. La pilota va i torna amb passis ràpids; voldria demanar temps mort però sap que als altres el silenci els fa nosa. S'emmotlla a una pauta que no és la seva, heus aquí la pega. N'hi ha moltes que, com ella, adopten 'personatges' o perfils específics segons l'entorn. S'esgarrifa en recordar el cas d'una dona que va arribar a treballar en un call center; en va pagar un preu altíssim. I recorda també el títol d'un article que ha llegit fa poc sobre les preferències comunicatives de la comunitat autista: Anything but the phone! La vida és plena de contrasentits.
En l'àmbit privat la cosa va si fa no fa. Tant és que toqui demanar hora a la metgessa com encarregar sushi o felicitar un aniversari: fa pujada. Quan se li acaba la bateria —la seva, s'entén— ni tan sols pot contestar els amics o la família: se'n fan el càrrec, s'esplaien al contestador o al WhatsApp i ja ho trobaran.
Passa que necessita relacions profundes i significatives; s'estima més una persona de confiança que cent per anar a fer un got i xerrar del temps que fa. Però cada dia es veu atrapada en converses —durant les reunions, als passadissos del súper, a la porta de l'escola, a peu de carrer— que la forcen a adoptar un codi comunicatiu que no és el seu. No l'és, de cap manera.
Un codi aliè al qual el telèfon afegeix distorsió. La distància emocional (agreujada per la llunyania física) permet als interlocutors amagar-se o exposar-se a voluntat. En aquest context, entendre i que l'entenguin esdevé encara més complicat i fatigós.
Com que la literatura sempre la salva —encara som dijous i encara és a la feina— pensa en Boca preciosa i verds els meus ulls de J. D. Salinger (inclòs als Nou contes traduïts per Monzó). Un relat magnífic que transcriu una conversa telefònica. Quan el va llegir va angoixar-la més la trucada en si que no pas l’ambigüitat volguda dels diàlegs. Al marge del tema que s'hi tracta (la possible infidelitat de la dona d'un dels interlocutors amb l'altre) es va reconèixer en el rerefons d’incomunicació que tot plegat traspua. La veritat s'amaga rere una boira espessa i una de les parts controla la conversa; l'altra, en canvi, es troba en una situació de vulnerabilitat manifesta. Bingo.
Una cosa semblant passa a la pel·lícula Phone Booth, de Joel Schumacher. Un franctirador amenaça un home que truca des d’una cabina: si penja el telèfon, el matarà. La tensió és constant. L’espectador només sent l’antiheroi (Kiefer Sutherland, vellutat i terrorífic), però no el veu en cap moment. Altra vegada una trucada en temps real ens confronta amb allò que no es diu (l’Stu fa una trucada secreta, amaga alguna cosa), els malentesos (la policia percep erròniament el protagonista com una amenaça i l'encercla) i l’isolament. Ella ho sent així cada dia sense que l'apunti ningú.
Tant a Boca preciosa... com a Phone Booth el telèfon aïlla més que no pas connecta: en un cas permet eludir la veritat, en l’altre forçar-la. La trucada com a escenari és el paradigma de la incomunicació, la manipulació i l’ambigüitat.
La literatura i el cinema l'emparen. Respira. Posa el terminal panxa enlaire, en retira la clavilla i somriu.
Avui ja no li farà més l'ullet.
"Les marcianes" és una secció escrita per Cristina Armengol que contempla la realitat amb la mirada atípica de les dones adultes que han provat d'encaixar en un món que no entenen ni les entén. Dones neurodivergents que ja no volen encaixar més, sinó viure com són.
