De petita, quan l’autocar ens venia a buscar a l’escola per anar a la piscina, desitjava que les rodes giressin al revés. Potser així no arribaríem mai.
Duia un banyador blau amb un dofinet groc sobre el maluc i un barret de goma que m’estrenyia el cap. La mare hi posava talc perquè entrés millor, però quan me’l treia sempre hi quedaven cabells enganxats. A la piscina hi feia fred. Feia pudor de clor. Em picaven els ulls. Sempre hi havia algú que es marejava a l’autobús. De vegades algú vomitava. Més d’un cop vegada algú s’havia cagat de por. Ningú reia.
S’havia de saber nedar per anar de colònies, per si quèiem al llac, perquè els nostres pares no en sabien…
Si no et tiraves, et donaven una empenta; si tocava treure’t la bombolla, te la treien; si feies respiracions i no enfonsaves prou el cap, una mà te l’empenyia endins des de fora de la piscina; si boquejaves massa, apareixia una pèrtiga amb una mena de trapezi perquè t’hi agafessis.
No recordo que els monitors es mullessin. No els recordo amb banyador. Els recordo drets, a la vora; amb pantalons curts i xancletes. Nosaltres érem dins. Durant anys vaig pensar que als cantells granulats de la piscina hi devien haver quedat les marques de les meves ungles. Els pares miraven les classes des dels finestrals del bar, darrere el vidre. Tothom ho veia. Allò no passava perquè ningú no ho sabés; passava perquè allò era aprendre a nedar. Com s’aprenia a escriure al temps de «la letra con sangre entra».
De tant en tant, la mare, veient com de malament ho passava, em deia que si aquell dia no hi volia anar, no hi anés. Jo hi anava; perquè era tossuda, perquè volia saber nedar. Durant molt de temps vaig confondre voler saber nedar amb haver-ne d’aprendre d’aquella manera.
Si vols saber nedar, t’has de tirar. Si vols treure’t la bombolla, hauràs de passar por. Si vols arribar a l’altra banda, has d’aguantar. No ploris. No exageris. No passa res. Els altres n’aprenien, jo no. Hi havia una edat en què encara feia por l’aigua i una altra en què començava a fer vergonya que fes por.
No sé quant temps va durar. Sí que recordo com es va acabar. Va ser un estiu, a l’esplai. Un monitor va entrar a l’aigua al meu costat. No sé per què. El que sé és que era dins. Em va ensenyar a fer el mort. Els morts no pateixen. Fent el mort estava bé. Els morts suren. Només faltava posar el mort cap per avall. I així vaig aprendre a nedar. No van caldre empentes. No va caldre que m’enfonsessin el cap. Va caldre que algú es mullés.
Han passat quaranta anys. Ara, a les xarxes, reapareixen aquells monitors. Parlen de nedar. Animen la gent a anar a la piscina: salut, estiu, rialles. Fan reels divertits. De tant en tant encara hi apareixen els metres, les sèries, les marques, la idea de superar-se.
Els miro i crec que no menteixen. Potser recorden una altra història. Potser creuen de debò que ens van ensenyar a nedar. Potser algú en guarda bons records. Potser al final de curs comptaven quants travessaven la piscina i amb allò n’hi havia prou.
El que sí que sé és que moltes hem passat anys buscant excuses per no tornar a nedar. I, quan hi tornem, ja no sempre és l’aigua el que fa por. Són els xiulets, les instruccions seques des del trampolí, les correccions que ningú no ha demanat. Aquell home que fa reels divertits i després t'insisteix, amb cara de pocs amics i to aspre, que has d’anar per la dreta. Com si anar a la piscina sense voler fer metres, sèries ni marques fos nedar malament.
Del noi que em va ensenyar a nedar recordo ben poca cosa: un banyador malva i que era dins de l’aigua. Dels altres, en canvi, recordo perfectament que sempre tenien els peus eixuts.
