Els passos de zebra no tenen ni cent anys. Diu que el primer es va pintar el 1951 al Regne Unit, i que en aquell mateix país es van posar a prova a mil localitats. Abans ja havien fet intents amb unes bandes grogues i blaves (¿si haguessin perviscut aquests colors en diríem pas ucraïnès?); a alguns països són grocs i no blancs (¿els deuen anomenar pas de vespa?). Menys d’un segle després són la norma arreu. Com és obvi, els passos per a vianants es van haver d’imposar perquè amb la proliferació de vehicles, travessar els carrers de les ciutats es va convertir en una temeritat.
Ara n’hi ha de famosíssims, com el d’Abbey Road (¿quants milions de persones s’hi deuen haver fotografiat des de la cèlebre portada dels Beatles?) o la cruïlla en x de Shibuya, a Tòquio, per on diuen que travessen més de dos milions de persones cada dia. Dues mil-cinc centes amb cada cicle de semàfor, és a dir, cinc vegades la població total del poble on visc: el món té unes dimensions alienants. A alguns llocs els han pintat amb els colors de la bandera LGTBI o amb taques com les de les vaques.
De petita, recordo els primers cops de travessar sola el carrer, repetint la coreografia apresa de mirar a dreta i esquerra, i patint per si no ho feia prou de pressa. Recordo tenir por de morir atropellada, al costat de la por de tantes altres coses. Amb els anys, m’he acostumat massa a desobeir els semàfors de vianants i les tantes altres coses, i sovint creuo per on no toca. No se si me n’enorgulleixo o me’n dono vergonya.
Un dia em va escriure una sonada que no conec de res i que es pensava que parlava d’ella als meus articles i la insultava, fins deia que m’havia denunciat. M’acusava d’haver passat totes les línies vermelles, i després, s’embolicava amb la idea de les línies i acabava dient una frase que a casa encara ens fa riure: «los pasos de zebra los has pasado todos».
Us parlo de passos de vianants perquè l’altre dia vaig trepitjar una seu de la jefatura de trànsit i mentre esperava torn vaig fullejar la revista Seguridad Vial. La coberta del número de març informa que en els últims deu anys han mort mil persones atropellades en passos de vianants al nostre país, o, més que al nostre país, hauria de dir en aquest país al qual ens obliguen a pertànyer. Per ser exactes, als passos de vianants s’han produït 1047 morts i 8353 ferits. Empesa per l’equivalent en paper del click bait, vaig buscar l’article que duia aquest macabre titular: «A un paso del abismo». Hi vaig trobar dades de tota mena. Per exemple, que si t’atropellen a 50 km/h tens una probabilitat del 80% de morir. Uau.
Del miler de vianants atropellats, la gran majoria (86%) no van cometre cap infracció. Segons les dades, hi ha més probabilitats que t’atropellin si ets en una ciutat i són entre les set del matí i les dues del migdia, tens més de 65 anys i és la tardor —quan hi ha el doble d’atropellaments mortals que a la primavera: ¿per què? ¿per què?—, sobretot al desembre, que és el mes amb més atropellaments (deu ser cosa de l’estat psicopàtic prenadalenc).
Malgrat les diverses estadístiques que presenta la revista —tipus de vehicle atropellador, sexe de la persona atropellada, comunitat autònoma amb més atropellaments (alerta si viatgeu a Andalusia), motius (distracció, alcohol et altri), etc.— hi ha una dada que no esmenten i que em sembla prou important: el sexe del conductor. Potser és sexista (¿feminista?) per part meva suposar que la majoria de conductors responsables dels accidents letals són homes. Però ja que han tingut l’amabilitat de donar-me tantes dades, em fot que no em donin aquesta, i que em deixin així, atrapada entre la culpa de sentir-me sexistament injusta i la forta sospita de tenir raó, perquè els homes són més temeraris i agressius en la conducció, igual que són més agressius en tantes altres coses que exigeixen un mínim d’autocontrol.
Els passos de zebra ens indiquen per on passar per no morir. Llegia fa poc que hi ha una espècie de granota que quan el mascle se li acosta amb pretensions sexuals no desitjades es fa la morta; aquesta és la manera de les granotes de mirar a dreta i esquerra per evitar morir esclafades. És lo de sempre, que les dones sempre hem tingut més passos que ens diuen per on és segur travessar i per on no. I ja paro, que em desvio, em distrec, o m’adormo d’avorriment, i encara m’atropellaran o atropellaré jo algú. En tot cas, és enutjós haver de continuar mirant sempre a dreta i esquerra, perquè res no se’ns emporti.
"Totes les coses modernes" és la secció en què Carlota Gurt es mira de prop les coses que ens rodegen. Cadascuna d’aquestes coses diu alguna cosa de qui som, de com vivim, de quina societat formem part.
