El meu pare no tenia targeta de crèdit, així que érem dels que viatjàvem amb tots els diners a sobre. Ma mare de vegades se n’amagava a la faixa. El meu pare no tenia targeta de crèdit perquè no es refiava del crèdit: ¿com podies gastar-te diners que no tenies? On s’és vist! Ma mare tampoc tenia targeta de crèdit, esclar, perquè no tenia ni diners propis, així que dins de la faixa, al costat del feix de bitllets, s’hi ocultaven tota mena de coses: frustracions, resignació, silencis.
Jo no vaig tenir targeta fins que vaig ser ben gran. Al principi, com que jo venia d’on venia, la feia servir amb comptagotes, gairebé amb la mateixa sensació d’estar infringint les normes que quan em fumava un porro. A més, la meva targeta era de dèbit, no de crèdit: no em gastava els diners que no tenia, només uns diners incorporis. Encara ara tinc predilecció pel dèbit i m’estimo més pagar la quota anual més cara que no enganxar-me els dits amb el crèdit. Em sento antiga per pensar aquestes coses i, alhora, hi trobo tota la lògica: el crèdit de la targeta et salva un mes però després no té cap gràcia i acabes atrapat a la roda del deute. Jo només he demanat un crèdit en la meva vida i va ser per estudiar. No he demanat cap hipoteca i, per tant, no tinc casa pròpia. Totes les eleccions tenen un preu.
Quan no hi havia diners, el comerç es feia amb la barata o bé passant per mercaderies valuoses que feien el paper dels diners (cacau, te, sal). Em pregunto què intercanviaríem ara si haguéssim de tornar al sistema de la barata. ¿Quina cosa valuosa tenim que tothom necessiti? El temps, suposo. De fet, ja existeixen els bancs de temps: jo t’ensenyo francès i tu em fas la vora dels pantalons, però ja ningú vol aprendre francès ni ningú es fa la vora dels pantalons. En el fons, el treball no és més que un sistema de barata basat en el temps: tu treballes vuit hores aquí i a canvi podràs pagar el lloguer del pis (o, si vius a Barcelona i ets jove, el lloguer de l’habitació). Temps és tot el que tenim.
Molts segles després de la barata, cap al VII a.C., van arribar les primeres monedes. Eren de metalls preciosos i la relació entre el pes i el que valien era directa. Devia ser estrany ser dels primers a pagar amb moneda. Segur que hi havia escèptics que no ho veien clar: «¿Tu em vols pagar amb aquesta porqueria de rodella d’or, desgraciat? Jo el que necessito són ovelles!». Però la cosa va prosperar i van arribar els bitllets, primer a la Xina, que és on tot ha passat abans que a occident encara que a classe d’història no ens ho expliquessin: la navegació, el diner, el paper, el sismògraf, etcètera. Set segles més tard, els bitllets van arribar a Europa: tan avançats que ens creiem i sempre hem anat a rebuf.
Sigui com sigui, arribem al segle XX i els diners deixen de valer el que diuen que valen: al darrere ja no hi ha el patró or 1:1. És el primer pas cap a la volatilització. De cop, els diners ja no són a casa, ocupant lloc sota una rajola, sinó que se’n van a viure al banc perquè uns senyors hi especulin i es facin rics mentre tu et vas fent pobre. Els diners es tornen de plàstic. Ja ningú no viatja amb diners a la faixa i són pocs els que es poden permetre no demanar crèdits. Al carrer hi ha unes màquines que et donen diners. La canalla del món privilegiat creixen pensant que als seus pares només els cal anar a aquestes màquines i pitjar uns botonets perquè els donin diners, creient que un tros de plàstic amb una banda magnètica val alguna cosa. En la vida de tota criatura hi ha el moment de la revelació desoladora: els diners no són gratis, te’ls has de guanyar a canvi d’hores de la teva vida. Hi ha alguna cosa vampírica en tot plegat.
Ara amb Bizum i altres sistemes similars de pagament instantani hem fet un pas més. Els diners s’han tornat incorporis: ja no cal ni una targeta de plàstic, només uns píxels i uns bytes. Els diners volen per la xarxa i t’arriben com per art d’encantament. Si el meu pare aixequés el cap, no entendria res, pobre home. Però els usos de pagament canvien també els usos socials. Amb la bizumització ja no és possible aquell estira-i-arronsa del deixa-que-jo-pagui-la-meitat, aquell moment d’entaforar uns bitllets a la butxaca de l’altre i que l’altre te’ls torni, no, ara si vols pagar, pagues: li fas un bizum i llestos. S’ha acabat fingir que vols pagar només per cortesia. Això si més no ens estalvia el temps que durava la comèdia, i com que l’únic que tenim és temps, d’alguna manera ens fem més rics. Tot i que em fa l’efecte que pagar amb diners invisibles és més fàcil i lleuger que pagar amb bitllets i monedes, la invisibilitat dels diners ens resta consciència monetària i acabem gastant més, de manera que necessitem més diners i hem de treballar més. Mentrestant, el compte de minuts que ens queden es va buidant inexorablement.
"Totes les coses modernes" és la secció en què Carlota Gurt es mira de prop les coses que ens rodegen. Cadascuna d’aquestes coses diu alguna cosa de qui som, de com vivim, de quina societat formem part.
