Les nines han existit sempre. Tenim nines egípcies que van ser enterrades en tombes infantils; també s’han trobat nines romanes i gregues, algunes amb les extremitats articulades. Sempre han existit, però no és fins als temps contemporanis que es perfeccionen fins a nivells abans inimaginables, segurament en paral·lel a la reivindicació de la infantesa. M’explico. Penso en la meva àvia, que tenia quinze germans, alguns dels quals van morir de maneres força cruels quan eren petits, cosa que explicava sense cap mena de pena o compassió. Morir cremat per un llum d’oli als dotze o per una destral als cinc eren coses que passaven. Durant segles, moltes criatures morien aviat, de manera que potser convenia no encapritxar-s’hi gaire. Ara som a l’extrem oposat: vivim als peus de les criatures, dominats per les seves necessitats i creixement, flagel·lats per la culpa de no ser prou bons pares. I potser ha de ser així: potser ha de ser així.
I és ara, quan les criatures són més importants que mai, que les nines assoleixen noves cotes: parlen, pixen, patinen, neden, i queden quatre dies perquè incorporin IA i s’hi pugui parlar com si res. Han canviat les funcionalitats i han canviat els materials. Hi ha les nines Reborn i altres de semblants que juguen a una altra divisió: pretenen una imitació perfecta del nadó, en pes, en expressió, en l’exactitud del més mínim detall. A mi em fan una mica de por, la veritat. De fet, últimament he topat amb un parell de ficcions que parlen de bebès ultrarealistes que actuen com a suplents de bebès reals per gestionar el dol o la solitud; una és la sèrie Servant, l’altra és un conte que ara no recordo si és de Miranda July (a Ningú encaixa més que tu) o de Carmen Maria Machado (El seu cos i altres festes). Ho podria haver comprovat, però com que els dos llibre són absolutament excepcionals, he decidit que no passa res si us els acabeu llegint els dos.
Les nines també han sigut protagonistes de moltes històries de terror: des de Chuky o Annabelle fins a Megan, etc. Una mica de por fan també les nines inflables que s’han sofisticat i s’han convertit en reproduccions a mida natural amb detalls realistes. Podríem dir que són les Reborn crescudes i passades pel sedàs del porno. Ja sabeu, nines de làtex que fan molta companyia en tots els sentits i que costen un colló de mico (expressió que crec que ve de la delirant pràctica dels anys vint d’implantar testicles de mico en humans per compensar problemes de manca de potència).
Quan es parla de nines, sempre surt a col·lació la cosa del sexisme. Jo també ho pensava fins que m’hi vaig trobar. A casa teníem un nen de tres anys i cap nina, quan vam tenir una filla. I vam continuar sense tenir nines. No per ideologia, sinó perquè ni ens va passar pel cap que en volgués cap o en necessités cap. I un dia, quan encara era ben petita (no tenia ni cinc anys), me la vaig trobar posant a dormir uns cotxes en una llitera.
També jo tenia nines. Jugava amb les Nancys de les meves germanes grans i tenia una Repollo espantosa a qui m’estimava amb bogeria. Quanta companyia em van fer les nines durant aquella infantesa en què tant difícil era trobar companys de joc a dins de casa. També jugava amb cotxets, esclar, sabia quins lliscaven millor i feia curses contra mi mateixa, falsejant esquizofrènicament una rival dins del meu cap, amb l’eterna contradicció de si sense voler estava forçant que guanyés una o l’altra. Per bé que al capdavall era jo mateixa qui guanyava sempre. I també qui perdia.
La meva àvia col·leccionava nines, en concret, nines de tot el món vestides amb els vestits típics regionals. Exacte, aquell souvenir que heu vist mil vegades a les botigues de turistes i que sempre us pregunteu qui compraria. Doncs era la meva àvia qui els comprava. Encara tenim una habitació en una casa de la família amb totes aquelles nines. Allò sí que donaria per fer una pel·lícula de terror.
I tenim Bearn, o la sala de les nines, on s’amaga tot el que s’és i no es pot saber, com en la infantesa s’amaga tot el que som i que hem de protegir.
Sigui com sigui, quan parlem de nines, sempre surt el tema del joc simbòlic, o de les Barbies i del mal que han fet en l’establiment d’uns cànons estètics impossibles, etcètera. Però diria que les nines tenen també una altra dimensió: ofereixen la possibilitat de controlar un ésser semblant a un humà que fa tot el que li dius. Jugar amb nines, en el fons, és una mica com jugar a ser Déu i aprendre que pots ser cruel o bondadós. I que ser una cosa o l’altra només depèn de tu.
"Totes les coses modernes" és la secció en què Carlota Gurt es mira de prop les coses que ens rodegen. Cadascuna d’aquestes coses diu alguna cosa de qui som, de com vivim, de quina societat formem part.
