Tallinn
Juny 2026
Finalment,
T’he trobat en un bassal del port. Eres allà, esperant-me, amb ganes de sentir les meves històries a bord del ferri carregat d’homes borratxos. T’he confessat que potser els havia acompanyat una estona i que, qui sap, potser havia fet xarrups de licors foscos, tan espessos i lacònics com ells. Has somrigut amb tota la cara, com sempre, i m’ha semblat menys morena, més pàl·lida, com mai, i has dit que devia ser cosa del Bàltic, de la boirina que emmascara el sol, la brisa crua que ens confisca el juny. Ja és estiu, has dit, encara que aquí dalt no ho sembli. Ja és estiu, sí, la mort de la primavera. ¿Ho saps, oi, que vas marxar just quan començava i que l’he passada tota buscant-te?
T’he trobat en un clavell a Kalamaja. Has dit que tenia el perfum de la calma i no l’he volgut olorar. T’he dit que tinc un conflicte amb el llenguatge de la primavera, tot aquest renéixer, tot aquest florir, tot aquest reviure. Mentida, tot mentida, és un desballestament agònic, la primavera, pèrfida judes mascarada! He cridat moltes altres veritats fins que t’he mirat als ulls, ¿des de quan els tens de color ambre?, i hi he vist la tardor, l’única estació honesta, i t’he dit que, per a mi, l’octubre sempre és millor. Hi has estat d’acord i m’has dit que havíem de brindar.
T’he trobat omplint-me el got al Korb. Ens hem assegut a la terrassa i hem escopit pinyols de cervesa mentre els homes passejaven cors cobalts per Baalti Jam. Hem parlat dels nostres cors, del meu batec de més, del teu batec de menys. Hem parlat de la nostra història, en part llegenda, en part un joc infantil, en part una història de poble com tantes altres, en part una cançó, en part un viatge. M’has dit que la cantarella estoniana s’assemblava a la italiana i que potser podríem agafar un tren i tornar a Venècia, oggi come allora.
T’he trobat a l’andana després de perdre l’últim tren que ja no va a Kopli. T’he dit que, de fet, el tren feia dècades que no passava, però que m’agradaven les vies pel que prometien. Un punt de fuga i un retorn. Tu has dit que si era un tren fantasma hi podries pujar, i que no patís, que m’enviaries una postal quan arribessis allà on fos. ¿On ets? ¿Ho saps, que pateixo? ¿On ets, eh? Per tota resposta, m’has preguntat quin era el meu lloc preferit de la ciutat. Hi he anat i t’hi he trobat.
T’he trobat a les escales del Linnahall. Duies un ram de ciment a les mans i has dit que era per a mi i t’he abraçat. Tenies el tacte del marbre, fred i delicat. Ens hem quedat quiets molta estona, petrificats per la majestuositat decadent, i has dit que aquell lloc s’assemblava a l’instant de suspensió que senten els qui estan a punt de morir. Un vestigi de l’ànima, plena d’històries i runa. T’he dit que m’havia empassat una pedra, que el desassossec em feia mal de ventre. T’has aixecat, més savi i més alt que mai. Has marxat mirant-me des de dalt.
T’he trobat al cim de Toompea i t’has burlat que en digués cim. És un turonet i prou, ¿que no ho veus? I m’has explicat que aquest país és del tot pla, que el turó més alt fa tres-cents metres. M’ha semblat absurd, ¿on queda tot el meu enfilar muntanyes durant mesos per trobar-te? ¿Tots els pics i totes les valls per on m’he precipitat buscant-te? M’has pessigat el nas i has dit que no calia, que al final ens havíem trobat a la plana, com el primer dia, com a casa, com havia de ser. Tenies raó però he insistit que jo havia de passar comptes amb la neu, apallissar-la per haver-me fet creure que només era una acumulació de placidesa. ¿Placidesa per a qui, eh?, t’he preguntat. I si fos així, ¿què coi significa el desgel, eh, què vol dir tanta placidesa desfeta? ¿Què es fon i que queda? ¿Què es fon i què queda? ¿Em sents? Et pregunto que què es fon i què queda.
M’has abraçat i ja no eres de marbre, eres moll i de plata, i irradiaves alguna cosa propera a l’últim temps, a l’eternitat, que era repòs, he pensat, delicat i preciós, i aleshores has arrencat una cançó, amb la veu estripada d’aquell cantant que tant t’agrada, alguna cosa de vaixells que han de marxar i de llevar les àncores per anar cap endavant. Cut the anchor, has dit, it's time to move on.
He anat cap a Maarjamae, enfonsada pel diluvi, tan endins com enfora, i t’he trobat a l’aigua. El fons marí era negre i el vent el tallava. Jo feia braçades com espasmes, pel fred i per la incapacitat, i m’aferrava a tu, àncora impossible, per no ofegar-me en una allau de pena. M’has dit que tenia sentit, tantíssim, que t’hagués trobat al Bàltic, un mar gèlid, dominat per l'hivern i esquerdat pel fred, fet de neu, fet de mi. T’he dit que et trobaria a faltar, ara que t’havia trobat, i has dit que el mar omple els buits i manté la promesa del retorn. M’has demanat que mentrestant, brindés amb licors estranys, que cantés cançons tristíssimes, que olorés les flors i agafés tots els trens i que enfilés muntanyes i que tornés a la plana, sobretot, i que celebrés la tardor i no temés la primavera. Que estimés la vida, en definitiva, jo que la tenia.
T’he trobat en un raig de sol quan he sortit de l’aigua.
Finalment, és estiu, t’he dit,
i t’he trobat.
(En memòria de l’Oriol. Coll de Bassiero, 16 de març - Tallinn, 16 de juny)
