Xavier Pla
M’agradava llegir i escriure. I viatjar.
Per això vaig estudiar Filologia Catalana, a finals dels anys vuitanta. Els primers cursos, al Col·legi Universitari de Girona, i després (allò que es deia el “segon cicle”) a la Universitat Autònoma de Barcelona. Vaig tenir molts bons professors. En recordo especialment tres. Modest Prats, amb aquella veu tan poderosa que tenia, ens va inculcar la fidelitat total a la llengua catalana, ens va fer descobrir Pompeu Fabra i Manuel Sanchis Guarner, Joan Fuster i Joan Coromines. A mi, fora de classe, em va recomanar llegir Incerta glòria i El quadern gris. No l’hi agrairé mai prou. Salvador Oliva feia unes classes que eren un festival d’intel·ligència, elegància i bon humor. Amb Josep Carner, Gabriel Ferrater i Joan Ferraté com a fonament de tot (absolutament de tot), ens va ensenyar a anar pel món havent llegit Aristòtil, Jakobson i Saussure, Coleridge i Baudelaire, Eliot i Auden, Auerbach, Nabókov i Vargas Llosa. I tants altres. El tercer era un personatge inoblidable: Francesc Noy. En aquell moment era director de La Vanguardia. Amb les seves ulleres de cul de got a la mà, comentava poemes eròtics de Guilhem de Peitieu i tant et parlava de Georges Brassens (que havia conegut) com de l’última representació teatral de Woyzeck que havia vist a Berlín. Ens convidava a sopar a casa seva per escoltar òpera i sempre ens deia el mateix: «No us quedeu aquí, però torneu».
Així ho vaig fer. Acabat de llicenciar-me (així es deia aleshores), vaig veure una convocatòria de lectorats de català. Els impulsaven Carles Duarte i Miquel Reniu des de la direcció general de Política Lingüística. Encara no existia l’Institut Ramon Llull. Vaig passar un any apassionant fent classes de llengua i literatura catalanes a la Universitat Lumière-2 de Lió (magnífica ciutat poc valorada). I, després, tres anys més a la Sorbona (París-IV). Ser lector de català va resultar el millor que em podia passar: era jove, estudiant i professor. Tot alhora. Per bé i… no hi sé veure cap mal. A París, vaig decidir fer la tesi doctoral sobre Josep Pla. Un professor de literatura comparada em va dir: «¿Ja ha llegit Roland Barthes? Si li agrada l’anàlisi formal dels textos literaris, parli amb Gérard Genette. És el millor. Ho sap tot de Proust. Però, sobretot, jove, no badi, estudiï, visiti totes les biblioteques (a París hi ha les millors, no es perdi la de Sainte-Geneviève), llegeixi contínuament, vagi al cinema, al teatre i a l’òpera, surti de nits».
Vaig fer-li cas en tot. No vaig parar. Vaig llegir Barthes, vaig anar a classe amb Genette. Per resguardar-me del fred, anava a estudiar a Sainte-Geneviève o a la venerable biblioteca de la Sorbona. Els pubs del barri de la nova òpera de la Bastille van ser el complement nocturn. La tesi la vaig escriure en francès, perquè quan tens clar qui ets i quina llengua parles (i en quina llengua penses), totes les altres et són assequibles. Va agradar a Jaume Vallcorba, que me la va fer traduir i la va publicar a Quaderns Crema.
Des de llavors, la filologia catalana no ha deixat de ser un apassionant punt de partida, un trampolí que em dona les eines per sortir a fora i entrar en relació directa amb el món. He fet classes i conferències sobre Incerta glòria a París i a Poznan, a Cardiff i a Roma, i sobre El quadern gris a Madrid, a Lisboa, a Londres, a Verona, a Montreal, a Tallin i a molts altres llocs. Tenir una llengua pròpia, per més fràgil, amenaçada i atacada que sigui, no et tanca al món. Al contrari, et fa conscient del lloc des d’on mirar-lo. O discutir-lo. O refutar-lo. Ho vam aprendre (també) de Milan Kundera, l’autor que llegíem amb fervor als anys noranta.
El 2008 vaig ser convidat pel professor Joan Ramon Resina a la prestigiosa universitat de Stanford, a Califòrnia. Hi vaig parlar de KL Reich de Joaquim Amat-Piniella i d’El mar de Blai Bonet. Crec que els meus estudiants (en pocs mesos parlaven català millor que jo i només esperaven poder venir a visitar Barcelona) van compartir el meu entusiasme per aquestes dues novel·les catalanes i universals. No deu haver-hi gaires llocs millors al món per llegir, escriure i viatjar. Encara m’agraden les tres coses! Rodar el Born i tornar al món.
