Em trobo amb Biel Mesquida (Castelló de la Plana, 1947) a Barcelona, prop del Turó Park. Em diu que li agrada la vida lenta, però aquests dies viu dins un remolí d’emocions, i no té gaire temps d’aturar-se. “Lluitar, lluitar, lluitar” és un lema indestriable de la seva llarga trajectòria, valenta i transgressora, que es va iniciar amb la novel·la L’adolescent de sal (1975) i amb la publicació del llibre de poemes El bell país on els homes desitgen els homes, escrit el 1974, prohibit per la censura, que no va ser publicat fins al 1985. L’activisme polític de Mesquida continua imparable en aquests temps d’invasió del feixisme, de decadència de la llengua, de gentrificació, de guerres. Trast, el seu darrer llibre, és això en gran mesura. Si els compromisos li ho permeten, l’any vinent emprendrà la redacció definitiva de Carnatge, un llibre que parlarà de la guerra civil, en què treballa des de fa més de vint anys. Biel Mesquida és la seva obra, coherent i generosa; un trencadís que beu del text del món; un cant a la vida i a la mateixa expressió literària, des d’una llengua explorada al màxim, bella, viscuda, humana, cantada, oral. Per ser llegida i escoltada en la seva veu imponent. Biel Mesquida és una abraçada. Un inclassificable, que enguany ha estat guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
Els primers sis mesos de 2026 els has viscut i vius amb un crescendo d’emocions: Les Jornades que la Fundació Mallorca Literària et va dedicar a finals de febrer; per aquells mateixos dies, la trucada de Xavier Antich comunicant-te que havies rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes d’enguany; pel març publiques Trast. I el 8 de juny l’acte de celebració del PHLC al Palau de la Música Catalana. Déu-n’hi-do. ¿Com portes aquest tsunami, que tu dius?
És un tsunami glamurós, feliç, d’estimació. Visc, encara, en un territori nou que he anomenat Pletòria. Pletòria és el meu país, una república catalana independent, culta, rica, lliure, desvetllada, feliç, on el lema és l’amor i on no hi ha dolor, ni guerres, ni sofriments i tots ens estimam molt. ¿Què et sembla? [riem] Estic hipersensible, surant, amb ganes d’escriure, de viure al màxim aquestes sensacions joioses que em va procurar la Jornada, el Premi d'Honor, les presentacions, Sant Jordi, i encara em queden moltes altres coses. Duc empenta i no poso el fre de mà, en tot cas he d’anar frenant a poc a poc.
Vius el present amb la màxima intensitat.
Jo visc el present i sempre l’he defensat, perquè des del present feim memòria. Els records procur estotjar-los via dietaris, via articles, però vivint el present al màxim. El títol de l’anterior llibre de poesia, Carpe Momentum, ja reflecteix molt la idea de viure el moment. Crec que la nostra societat no vol que els humans siguem conscients que la vida és comptada, que som fràgils, que hem de morir. Des dels grans mestres de les epopeies índies, sumèries, orientals, fins als de la nostra tradició occidental, com Homer, Virgili, Sèneca, Montaigne o Mercè Rodoreda, tots ens han anat dient que viure és preparar-se per morir.
Tu ets una persona molt vitalista. ¿Hi penses, en la mort?
Jo som molt vitalista, sí. I m’agradaria ser un assassí de la mort, matar la mort, i poder viure com si fos desmorir. Però també crec que és bo viure tenint consciència de la pròpia fragilitat. La meva padrina materna —les padrines i, en general, les dones crec que han estat les meves grans mestres— deia: “avui hi som i demà no hi som”. Ho diu Salvat-Papasseit al poema Mester d’amor, que comença amb el vers “Si en saps el pler no estalviïs el bes” i acaba dient “besa de nou, que la vida és comptada”. No ho oblidem. Aquest és el gran tema de la literatura.
Dius que les dones han estat les teves grans mestres. ¿Comencem per la teva mare?
Mumare, Paulina Amengual Payeras, va ser mestra i infermera i era una feminista avant la lettre. Va estudiar a l’institut Ramon Llull, de Palma, amb un professorat extraordinari, i va tenir de companys Josep Maria Llompart de la Peña i Encarna Viñas, entre d’altres. Ella i una companya seva escrivien poemes i contes, que enviaven a diaris locals; i tot d’una, un diari els va proposar col·laborar-hi cada setmana o cada quinze dies. Per consell de Cèlia Viñas, germana de l’Encarna, una dona extraordinària i poc valorada, mumare i la seva amiga es van dedicar a fer entrevistes a dones diverses, des d’una mestressa de casa, a una campiona de natació, que van publicar durant l’any 1934 o 1935. Això és de segle XXI! Jo me’n sent hereu per la meva hiperactivitat literària, cultural, per la curiositat, per aquesta viatgera que tenc. A mon pare no li agradava viatjar, però la mare, en canvi, anava a París, o a Roma, i s’hi quedava uns dies... “Tendré es meu primer fill on estigui”, deia, i això a Palma era un escàndol.
I de ben petit et va portar a la seva escola, ¿oi?
Sí, jo anava amb ella i m’estava dins un bres. Mumare era mestra rural d’una escola unitària, on hi havia nines i nins de cinc a setze anys; quan em vaig començar a moure, veia els nins que duien una cartilla, i jo també en volia una! A dos anys ja sabia llegir, i a tres escrivia cartes als padrins. La gent flipava!
¿Quins eren els seus gustos literaris?
Mumare tenia una biblioteca amb molts llibres de literatura francesa, perquè era una afrancesada, com jo; també amb literatura espanyola, i molts de literatura catalana, per exemple tenia tots els volums de l’editorial Selecta: Alcover, Costa i Llobera, Bertrana, Carner... Jo vaig anar creixent a la seva ombra.
I les padrines, ¿què et van ensenyar?
Des de ben petit vaig estar envoltat de dones grans: les padrines, les foravileres, les ties, que sempre contaven històries, i també el meu padrí patern. Jo crec que això forma part de l’humus que constitueix la meva obra.
La meva àvia materna, Joana Payeras Capó, la protagonista de Passes per Palma, va anar a escola i va aprendre de llegir i escriure. Amb el meu padrí matern, que era un emprenedor -va ser comptable de la Campsa i el 1936 ja tenien cotxe, un Fiat Balilla- van anar a viure a Palma, i jo vaig poder conèixer la seva darrera casa, que era al Terreno. Era una dona molt elegant, va estudiar “Corte i confección sistema Martí”, i va posar un taller de sastressa. Ella duia tota la tradició foravilera de Mallorca: les cançons de treball, la cobla, que se la sabia tota: em va ensenyar “Tatuaje”, “Camino Verde” [la canta], i cançons tradicionals. Quan jo acabava les classes, anava a passar un mes amb ella al Terreno. Hi havia dues terrasses molt grans, i ens posàvem a cantar, em contava històries, jo recitava poemes que mumare m’havia ensenyat, era feliç.
¿Et va explicar alguna cosa de la guerra civil?
A la nostra família la guerra civil era tabú, no se’n podia parlar; jo intentava fer forat, però sempre em deia que no em podia contar res fins que fos més gran, i un dia em va explicar que havia vist un home que duia un collar d’orelles de tots els homes que havia assassinat. Em va impressionar moltíssim. Això és Trast. Tot aquest pòsit és a Trast.
¿Et sents una mica com un contador d’històries?
Jo cont coses quotidianes, transformo les fetes que he sentit, les refaig. Pensa que tenc no sé quants llibres que són un pur narrar, on procur que hi hagi sempre una exploració del llenguatge, del verb, de la llengua, que em dugui a territoris que mostrin allò que no ha mostrat ningú. I si ho ha mostrat algú altre, el que jo ofereixi sempre tindrà el meu ritme, la meva música pròpia. A Siete noches, Borges parla dels “Confabulatores nocturni”, uns homes de la mediterrània que voltaven de nit pels cafès i es guanyaven la vida explicant històries que havien sentit de petits, procedents de la tradició de Les mil i una nits, de la rondallística egípcia o grega, però que passades pel seu cervell, el seu cos, i la seva veu es convertien en unes històries úniques. Crec que jo som un poc com un d’aquests confabuladors nocturns.
“Escriure és llegir el text del món” és el títol d’un dels poemes de Carpe Momentum. ¿La teva escriptura és un mosaic de diverses lectures? ¿És cosir experiències, converses...?
Sempre dic que jo faig feina a les pedreres dels meus mestres: a les pedreres d’Homer, de Curzio Malaparte, de Llull, de Montaigne, Szymborska, de Julian Barnes, de Mercè Rodoreda, de Josep Pla, de Llorenç Villalonga, i tants d’altres. Qualsevol cosa que faig o llegeixo —que és el que s’ha de fer per escriure— des que em despert fins que m’adorm, em resulta un material d’escriptura, un material sensible. Sé que no tot el que m’envolta és meravellós, però jo ho il·lumin, ho faig volar i hi pos intensitat. Una mirada plana, ho veu tot pla; jo hi veig en relleu. I mir i sent en totes direccions. Això és viure i això és escriure. Escriure és crear aquests lligams, escriure és teixir. Jo faig teixits. Teixits Mesquida. [riu]
I brodes.
Quan escric faig punta de coixí. Vaig jugant amb les paraules i amb les frases, amb les seves músiques, com si fes boixets. En aquest brodat tan laboriós, es trenen els fils per fer les randes amb l’ajuda d’agulles que es claven al dibuix del coixí que està aferrat a una espècie de fal·lus mentre se sent la música de la fusta dels boixets, que es van tocant entre ells. I tot això ho fan les dones al cos del fal·lus, al cos del patriarca, de la dominació del mascle. [crida i riu] Sí, sí, sí, això és guapíssim! Les dones no maten, són els homes que maten. Les dones fan coses simbòliques i a través d’aquesta energia creen bellesa!
S’ha dit de tu que ets un escriptor barroc. ¿Hi estàs d’acord?
Quan es llegeix un escriptor sovint se li aferren tòpics, se l’etiqueta. A mi me n’han ficat moltes, i una és aquesta. El que fan les etiquetes és tapar buits, sobretot quan no se sap què dir. Els tòpics són molt aferradissos i costa molt de treure’ls. M’he passat tota la vida arrabassant-me’ls: textualista, rococó, queer... Jo no form part de cap etiqueta d’aquestes que et redueix en un prestatge de literatura queer, literatura barroca, o literatura científica; no, no utilitz el barroc, el queer, o el científic per a la meva manera d’explorar la llengua i la seva dicció.
La teva obra té un alt component sonor. ¿Ser escriptor comporta també ser recitador, en el teu cas?
Jo vull que la meva llengua sigui un teixit sonor, que es pugui llegir i sentir, com Closcadelletra o com Passes per Palma, que se n’ha fet un àudiollibre. Quan he acabat un escrit, un llibre, el llegesc en veu alta per saber com sona. A Trast m’enregistrava. Si volia que desafinàs, ho deixava, però si hi havia un esgarip, paraula que m’agrada molt, el treia. Soc conscient que a la meva obra hi ha molta improvisació, però en aquest llibre l’he duita a l’extrem. La improvisació permet que el llenguatge vagi per on vulgui, sense cap retenció. I aquesta exploració és creactiva i significant.
A Trast no hi ha puntuació. ¿Quin efecte vols produir?
Pens que el lector també ha de construir el llibre. El lector escriu, això és una cosa que hem de tenir molt clara. Aquest llibre és també un cant a la lluita a favor de la meva pròpia llibertat i a la llibertat que ha de tenir el lector per llegir-lo.
A la teva obra, l’efímer sovint hi apareix també a partir de l’evocació d’objectes, d’elements naturals, com flors, arbres...
A la meva obra hi ha una apologia de l’efímer de l’efímer, que seria la tenuïtat. A l’estudi tinc dues taules, una de molt llarga plena llibres, i una altra vora la finestra amb un gerro llarguer, on l’altre dia hi tenia un ram de frèsies carbasses, que fan una olor que m’enamora. Encara mig adormit, vaig obrir la porta i en entrar em va arribar el perfum de la frèsia, com si vengués de les muntanyes, i va desaparèixer tot d’una. Vaig quedar tot jo reviscolat, com si hagués fruït d’un elixir que em donava vida. I vaig pensar: això és el que jo vull aconseguir a la meva literatura, que aquest pas del temps entri dins una olor, dins una forma. Jo tenc trossos de pedres del camp, amb forats, com calaveres, plenes de líquens negres i grocs, que esdevenen un altre objecte. Són objects trouvés, em passo la vida col·leccionant-ne. Són objectes que donen vida a un ambient, a un personatge, a una relació, i poden ser catalitzadors del record. Com el perfum d’aquelles frèsies, que em va transportar a la meva infantesa. Però el que m’agrada és la seva tenuïtat, allò que t’arriba amb aquella fragilitat efímera, que fa que desaparegui i es converteixi en una metàfora del fet de viure. Tot allò que escric obeeix a una voluntat poètica, però també a una voluntat de percepció dels sentits com una forma altíssima d’intel·ligència. I això ens ho volen llevar. Ens volen amb la percepció castrada, anestesiats, amb la sensibilitat atrofiada.
“Viure sempre seguit els sabors del temps, els sabor de l’instant etern”, trobem a Carpe Momentum. ¿La teva literatura actua com a resposta a la rapidesa extrema d’aquesta societat?
Aquest és un tema molt clàssic i molt contemporani, també. Crec que en una societat que viu inconscient del pas dels temps, la literatura hauria de ser un element sensibilitzador que li donés la capacitat de comptar-lo, perquè en un instant poden passar moltes coses: es pot passar de la vida a la mort, del dolor a l’alegria, de l’amor al desamor. M’agrada molt una història de quan era petit, d’un monjo que passejava per un bosc i es va quedar extasiat escoltant el refilet d’un ocell. Quan va voler tornar al monestir, ho va trobar tot diferent, i és que mentre escoltava l’ocell, havia passat un segle. Quan passeig pel bosc i em trob penjat d’un cant, pens: ¿quant de temps haurà passat...? Això es l’instant etern.
¿Trast és, en part, el llibre on han desembocat la ràbia, la decepció, el dolor d’una guerra que encara no ha acabat?
Trast encara el tenc molt a prop. L’he llegit diverses vegades, perquè jo som molt estricte amb el llenguatge i no vull veure-hi cap errada. Han estat lectures molt difícils, perquè he mirat amb lupa la sintaxi, l’ortografia i un poc el sentit, que també he corregit. La correcció és una construcció del llibre. Per jo el llibre té clarobscurs, té zones que encara no les acab d’enfocar; a més, hi ha hagut una creació de veus, d’imatges, de sentits, que volgudament estan moguts, descolorits, desenfocats, i això forma part d’aquesta desolació. Mentre escrivia, jo pensava en les antigues polaroids, que falsejaven els colors; hi ha com un aiguabarreig en totes direccions, cosa que ha fet la gran poesia del segle XX i ara ho ha de fer la del segle XXI. No es tracta de mirar en una sola direcció, sinó de tenir ulls per tot. Hem de tenir tot el cos ple d’ulls, tot el cos ple d’orelles, tot el cos ple de sexe, hem de tenir tot el cos ple de sentits, i hem de mesclar-los amb els seus milions de neurones que ens fan sentir i ens fan pensar. Hem de ser com una matèria hiperestèsica, hipersensible, que intenti captar tota aquesta gran riquesa. Altrament, tot queda pla, mort, sense sentit. Aquest llibre no és bo de llegir. Té molts angles morts entre les textures, entre els replecs, refulgents.
Trast reflecteix la teva indignació moral. I el teu activisme constant.
L’escriptura reflecteix la vida moral de l’escriptor. Sempre. Com també reflecteix la seva vida política; perquè tot és polític, tot és moral. I a Trast hi ha un poc la moral de la indignació. Jo som una substància discernidora, analista, i som un contestador, un indignat sempre seguit. Jo vaig néixer en plena dictadura i ara vivim en una democràcia plena de falsedats i de mentides, de desastres i abismes morals. Estam sempre lluitant, a l’aguait, sense parar. Jo sé que fins que em mori la meva obra serà lluitar, lluitar, lluitar. Batallar, batallar, batallar.
“He d’embenar les paraules perquè/no es dessagnin de la injustícia/inacabable.” ¿T’ha trasbalsat escriure Trast?
Crec que va ser mentre escrivia el primer poema, que em vaig aturar per reflexionar i ser conscient de com m’havia tocat allò que escrivia. Em sentia com si m’hagués passat pel damunt una piconadora i m’hagués deixat laminat. Esclafat. I alhora, dubtava de si ho feia bé, perquè es tracta d’un material molt delicat.
El tema de la guerra incivil és tan escruixidor, tan dolorós, tan bèstia, que Trast s’ha convertit en un document. És poesia documental, per bé que hi hagi ficció. Els documents de ficció no deixen de ser documents.
Aquest llibre m’ha fet malalt en certs moments, però crec que això forma part de la literatura. Un escriptor ha de patir. I ha de fruir, sí, però a posteriori. La postal fotogràfica feta i pintada per Pep-Maür Serra que va dins el llibre és una fossa amb els ossos d’una víctima de la guerra incivil del cementeri de Santa Maria del Camí i amb la seva duresa mostra la dignitat que tant ell com jo volem donar a les víctimes dels assassinats falangistes i militars a Mallorca que apareixen en el llibre. Les víctimes republicanes esdevenen llavors d’esperança i de renaixença!
El govern de les illes Balears nega la memòria històrica. L’estripa.
Que Gabriel Le Senne sigui president del Parlament demostra que això no és democràcia, és feixisme!
¿Ets un inclassificable total?
Jo form part de la generació Biel Mesquida. [riu] Jo sol som una generació. I ho dic de veritat. ¿La sexualitat? Jo no som metrosexual, no som homosexual, no som necròfil, no som polisexual. Jo som una empremta digital. Única al món. La meva sexualitat no és cap etiqueta d’aquestes, la meva sexualitat és Biel Mesquida. Cada humà té una orientació sexual singular, íntima, única al món! I he lluitat en tots els fronts d’alliberament sexual! Odii les etiquetes de tota casta: són reductores i inhumanes! No estic col·locat a cap prestatgeria de cap llibreria que dugui l’etiqueta de “literatura gai”. Ni gai, ni feminista, ni heterosexual, ni sàfica, ni de poliamorosos, ni de transgèneres, ni de verjos. L’única etiqueta que accept és la que digui “Literatura”.
Trast
© Biel Mesquida
© Primera edició: març 2026
© Biel Mesquida, 2026
© De la imatge de la postal: Pep-Maür Serra
Insecte de la coberta: morrut de les palmeres
© D’aquesta edició: LaBreu Edicions, 2026
"Converses literàries" és una secció de Marta Nadal en què entrevista dones del món de la cultura.
