Keitel, Roth, Buscemi, Madsen, Tarantino… surten de fer un mos al Pat & Lorraine’s. Càmera lenta, sona Little Green Bag i comença la màgia.
No en va els cineastes fan servir aquest recurs per seduir l’espectador fins a capturar-li el criteri: sobre una música que ens fa fluctuar entre l’esgarrifança i la fascinació, un grup de persones camina a càmera lenta en actitud desafiadora. Sovint van vestides de manera similar i exhibeixen una idea de grup, de cohesió –tant estètica com narrativa– que fa que vulguem formar-ne part. Encara que siguin delinqüents. O sobretot perquè són delinqüents.
Molen moltíssim.
Però aleshores et pares a mirar el detall i, com diuen ara els joves castellanitzats, sin más. És a dir, sí que poden tenir certa gràcia per separat –o no–, però ni de lluny la que sumen plegats. El grup multiplica.
Però, ¿per què passa?
Al cervell no li vinguis amb gaires esforços. El cervell fa trampes per estalviar-se feina. Quan veu un grup, no s’atura a processar cada cara, sinó que en fa una mena de mitjana i, digue-li tonto, el resultat és més atractiu que les parts.
Ara bé, perquè això passi, cal una certa homogeneïtat: si el grup és massa heterogeni, el cervell no pot construir un tot coherent i l’efecte es volatilitza. En canvi, quan hi ha harmonia, en l’actitud, l’estil o whatever, la il·lusió es multiplica. I si, a més, el conjunt desprèn poder o carisma o qualsevol altra cosa encisadora de masses, escampem aquestes qualitats per tots els membres i, altra vegada, com que el cervell no té temps ni ganes d’analitzar-los un per un, ens quedem amb la impressió global memorable.
D’aquest fenomen se’n diu l’efecte cheerleader, l’efecte animadora. Les animadores: aquelles noies guapes, àgils i populars de les pel·lícules nord-americanes que amenitzen els partits de futbol americà amb balls, crits i acrobàcies i es queden embarassades del quarterback als setze anys.
I el nom ve –wait for it– de la sitcom How I met your mother. L’any 2008, en una de les trobades llegendàries de la colla pessigolla al MacLaren’s, Barney Stinson sentencia que les noies semblen més guapes quan van en grup: es tracta de l’efecte animadora. Un gran gag que va obtenir la certificació científica el 2014, quan dos investigadors de la Universitat de Califòrnia van demostrar que era ben cert que, en grup, les persones semblen més atractives que per separat.
Ai, el grup. El gran aliat del mal. En el fons, l’efecte animadora ens demostra fins a quin punt la identitat individual es difumina dins el grup. Que el cervell prefereixi la imatge global abans que l’anàlisi del detall no és un problema en si mateix, el perill és quan aquest fenomen dona legitimitat a la follia col·lectiva i converteix el grotesc en admirable. Digue-li Reservoir dogs, digue-li Opus Dei.
"Què és" és una secció d'Esperança Sierra i Serra en què explica qüestions científiques (o no) en un to casolà.
