Hi ha llibres que et desmunten el cervell. És meravellós, quan passa. I m’ha passat amb Gödel, Escher, Bach: un eterno y grácil bucle. El llibre, de Douglas Hofstadter, un filòsof científic nord-americà —que perfectament podria ser bessó de Warhol per l’aspecte, si se’m permet la vacuïtat del comentari— és una mena d’assaig on l’autor barreja matemàtiques, música i art per explicar com la consciència pot emergir dins un sistema finit.
L’origen d’aquesta idea —bastant llampada, per cert—, neix de la convergència de tres mons enderiats a reflectir-se. Hofstadter es va fixar en la demostració de Gödel que qualsevol sistema matemàtic prou potent —com l’aritmètica— acaba generant enunciats que parlen d’ell mateix i que no es poden resoldre des de dins. Un cercle viciós com el que representa Escher a Drawing Hands: buscar l’ou i la gallina en dues mans que es dibuixen l’una a l’altra. O les harmonies autoconscients de Bach.
Un bon dia, Hofstadter pren aquests prohoms de la transgressió i explica que, tot i que van treballar camps diferents, tots tres es van entestar a explorar la capacitat d’un sistema per girar-se sobre si mateix, observar-se i modificar-se fins al punt d’autosorprendre’s. És en aquest mateix llibre —que per no dir-ne tot el nom, que és molt llarg, es coneix popularment com GEB— on l’autor s’inventa el terme bucle estrany (strange loop).
Per Hofstadter, un bucle estrany és un fenomen en què un sistema finit, com pot ser un mirall davant d’un altre mirall, una càmera que grava la seva pantalla o una persona que es pensa a si mateixa, pot contenir una representació de si mateix. Una acrobàcia conceptual que vol explicar l’estranya il·lusió d’un jo que habita el jo i es governa a si mateix. ¿L’ànima del jo? Hauríem de traslladar tal incertesa al Vaticà, aviam què s’empesquen.
No ho farem.
I ara, que se’m permeti parlar de Bach en tot un paràgraf sencer.
Bach, amb la música i al tombant del segle XVIII, va demostrar que un sistema finit és capaç de contenir-se i repetir-se fins a l’infinit, sense esgotar-se mai. Infinit i mai en una fuga que pot durar, ¿què?, ¿un minut i mig? La grandesa de Bach encasta en noranta-sis segons un univers rodó en què les veus es busquen, s’imiten, s’empaiten i es retroben com si la música s’autoregulés.
Una mica, el que intentem fer els humans en aquesta pràctica que és existir. La ment humana funciona exactament igual: és un sistema finit que és capaç de contenir una imatge de si mateix. Ens pensem, ens recordem, ens projectem, ens jutgem. Com si dins el cervell hi hagués un CEO que ens ha convertit en un metajò que ha après a veure’s des de dins.
Prodigiós.
I què, ¿vaig entendre el llibre? Esclar que no, però em va fascinar, que és el que espero en general d’això que és viure: coneixement que em distregui del tedi i em faci sentir millor persona.
I quan aneu a cals pares, estigueu atents als prestatges aquells que ja no mireu de tan vistos. Potser hi ha el llibre que us toca llegir ara, perquè, com sabeu, hi ha llibres que es poden llegir en qualsevol moment de la vida, però n’hi ha d’altres —i a cals pares en sol estar ple— que només es deixen llegir quan és el moment just.
Ja em direu el què.
"Què és" és una secció d'Esperança Sierra i Serra en què explica qüestions científiques (o no) en un to casolà.
