Ara que ja fa massa temps que l'actualitat deixa un regust apocalíptic de final que s'acosta o de lenta agonia que llangueix amb la saturació de notícies nefastes, ara que anem tan assedegats d'esperança i de relats que ens permetin imaginar que revertir el desastre no és només possible sinó plausible és un bon moment per rellegir o per descobrir I del cel van caure tres pomes. Es tracta de la sisena novel·la de l'escriptora armènia Nariné Abgarian, publicada en el que sembla el llunyà temps prepandèmic de 2015, però que en català ens va arribar, molt convenientment, a finals de 2021 de la mà de l'editorial Comanegra i en la premiada traducció de Marta Nin.
A I del cel van caure tres pomes coneixem els habitants d'un poble fictici anomenat Maran que, tot i ser imaginat i situar-se a l'altiplà armeni, és la quintaessència de tots els pobles d'alta muntanya. Maran recorda qualsevol comunitat rural precapitalista basada en lligams ancestrals. El dia a dia dels vilatans transcorre amb la coreografia interminable de tasques sense descans: munyir el bestiar, fer el formatge, netejar l'era, bescanviar a la plaça, feinejar al mas... Maran és i no és un poble com els nostres. Tal com sol passar a pagès, s'ha anat buidant i ja només hi viu gent gran que recorda els seus morts i que no ha oblidat la llegenda de cada nissaga. Però la història recent de Maran està plagada de fets inusuals, ben bé com si els vents de la malastrugança hi haguessin colpejat més ferotgement que a la vall. És precisament per tanta resiliència enfront dels mals de la guerra, la fam, les esllavissades o les plagues que en aquest poble, de tant en tant, hi ocorren miracles.
A Maran l'apocalipsi ja fa temps que va arribar sota múltiples formes i, malgrat tot, Nariné Abgarian ens regala una ficció que ens recorda que la tendresa, la solidaritat, l'esperança i, en definitiva, la vida són tan màgiques i tan tossudes que es poden imposar davant el pitjor dels auguris, com un bri d'herba o una petita flor que s'entesta a seguir brotant entre les clivelles del ciment. Perquè, per moltes penes que hagi fet passar als personatges de cor noble d'aquesta novel·la, Abgarian ens diu que «el món era bell i serè, el món s'alegrava i cantava com un infant que s'ha banyat i atipat després d'una llarga dormida».
Pocs llibres fan venir ganes, com aquest, d'habitar l'indret on se situa. Si al poble sense nom que Rodoreda inventà a La mort i la primavera no voldria anar-hi mai tot i haver-m'hi endinsat amb tantes relectures, a Maran, en canvi, hi aniria de bon grat a meravellar-me amb la història del paó blanc que visqué trenta-tres anys o amb la d'aquella esquerda que respira al sostre d'una habitació per on va fugir l'ànima del pobre vell que durant anys havia maldat per arreglar-la. A Maran hi tornaria una vegada i una altra a gaudir de la flaire dels àpats cuits amb foc de llenya i a fer que els maranesos interpretessin els meus somnis, sobretot els somiats de dimarts a dimecres, perquè «precisament el dimecres, entre el primer i el segon cant del gall, arribaven els somnis profètics».
A Maran hi tornaria un i mil cops a fer que la gent gran m'ensenyés a no descuidar els mots, a destriar una carbassera d'una melonera, un mussol d'una òliba, una alzina d'un om... Hi tornaria per aprendre «les coses permanents, de les que transcendeixen el nostre efímer pas per la vida», com bé escrivia Toni Gomila en aquell poema recitat per Pau Riba. Quan llegim Abgarian en la magnífica traducció de Marta Nin, que encerta a donar-nos un català de pagès naturalment genuí, recordem que els noms genèrics humilien, que dir «arbre» no és el mateix que dir «pomera» o «ginjoler», perquè «les paraules diuen qui som, com vivim, què valorem i què menyspreem». I si hagués de definir breument el món de Maran, diria, amb Salvat-Papasseit, que en aquell poble res no és mesquí i que fins i tot a una mare que ja havia deixat d'alletar li vindrà llet al pit. Perquè per molt que sembli que l'extinció cavalca ferotgement arreu, a les comunitats que s'ajuden desinteressadament els arriba, tard o d'hora, l'inesperat do de la fertilitat.
I del cel van caure tres pomes
© Nariné Abgarian
© d’aquesta edició, Comanegra, 2021
© de la traducció, Marta Nin
