L’epicureisme és una filosofia nascuda a l’antiga Grècia amb Epicur (341 aC-270 aC), que volia ensenyar a viure de manera senzilla i serena. Lluny del tòpic que el presenta com un amant dels plaers desmesurats, Epicur defensava una vida moderada, centrada en el pensament i la pau interior. Per a ell, la felicitat no depenia de les riqueses ni del poder, sinó de saber gaudir del que és essencial i de compartir-ho amb els altres. Per això donava tanta importància a l’amistat: no com un luxe, sinó com una necessitat vital. Els amics, segons Epicur, són un refugi per a l’ànima i el millor suport davant el dolor i la por. Tenir-ne és, per tant, una manera de viure amb saviesa, i és a partir d'aquí que es poden derivar reflexions sobre allò que és la justícia i la vida plena.
Aristòtil (384 aC-322 aC) a la seva obra Ètica a Nicòmac va descriure tres tipus d’amistat: l'amistat per utilitat: quan el que uneixen dues persones no és res més que el profit que un extreu de l'altre (és una relació temporal: quan ja no se'n poden beneficiar, s'acaba); l'amistat per plaer, en què la relació s’estableix pel gaudi compartit, ja sigui l’afició al futbol o l'anar al gimnàs o sortir de festa (i també tendeix a ser efímera); i l'amistat basada en la virtut, que és la més elevada i duradora: els amics es valoren per la seva bondat i es respecten pel que són, no pel que poden oferir. Són relacions que duren tota la vida.
Mentre Epicur posava l’accent en l’amistat com a refugi i font de serenitat, Aristòtil la veia com a mitjà per viure virtuosament i assolir una vida plena. Malgrat les diferències, tots dos coincidien en una idea: els amics són una part indispensable de la felicitat. Rellegir-los avui és una forma de recordar-nos la importància que té que donem espai i temps per cultivar aquestes relacions. Us n’oferim 14 reflexions.
Epicur:
1. «No és un amic qui busca la utilitat per sobre de tot ni aquell que no la relaciona mai amb l’amistat; perquè l’un intercanvia favors per gratitud, i l’altre destrueix una bona esperança per al futur». Exhortacions d’Epicur (39). Ètica, Editorial Proteus, 2008, traducció de Montserrat Jufresa.
2. «Compartim les desgràcies dels amics no amb lamentacions, sinó preocupant-nos per ells». Exhortacions d’Epicur (66). Ètica, Editorial Proteus, 2008, traducció de Montserrat Jufresa.
3. «El savi no pateix més pel seu propi turment que pel turment de l’amic, i per aquest està disposat a morir. Car, si abandona l’amic, la seva vida sencera quedarà destruïda i arruïnada a causa d’aquesta deslleialtat». Exhortacions d’Epicur (56-57). Ètica, Editorial Proteus, 2008, traducció de Montserrat Jufresa.
4. «Ni els temeraris ni els covards han de considerar-se mereixedors d’amistat. Car, per amor a l’amistat, també cal arriscar l’amistat». Exhortacions d’Epicur (28). Ètica, Editorial Proteus, 2008, traducció de Montserrat Jufresa.
5. «Aquells que han estat capaços de treure el màxim aplom dels que tenien a la vora, han viscut així en companyia amb grandíssim plaer i amb la confiança més ferma. I fins i tot si hi han compartit la més completa familiaritat, no ploren com si calgués compadir-se’n aquell que ja ha arribat a terme i se’n va abans que ells». Màximes capitals (40), Sobre la felicitat, VIBOP edicions, 2021, traducció de Jordi Cornudella.
6. «Tota amistat és desitjable per ella mateixa, però ha tingut el seu origen en el profit». Exhortacions d’Epicur (23). Ètica, Editorial Proteus, 2008.
7. «L’home de bé es dedica principalment a la saviesa i a l’amistat, de les quals aquesta és un bé mortal i aquella altra, immortal». Exhortacions d’Epicur (78). Ètica, Editorial Proteus, 2008, traducció de Montserrat Jufresa.
Aristòtil:
8. «A continuació hauríem de tractar de l’amistat. Sens dubte, és una virtut, o quelcom que comporta una virtut, i és d’allò més necessària per a la vida. Ningú, encara que fruís de tots els altres béns, no s’avindria a viure sense amics». Ètica Nicomaquea, Llibre VIII, Fundació Bernat Metge, 1995, traducció de Josep Batalla.
9. «Consegüentment, en les tiranies, tant les amistats com la justícia hi són en grau mínim, mentre que en les democràcies, ambdues coses hi són en grau màxim. Car els ciutadans, essent-hi iguals, hi tenen moltes coses en comú». Ètica Nicomaquea, Llibre VIII, Fundació Bernat Metge, 1995, traducció de Josep Batalla.
10. «L’amistat ajuda els joves a evitar l’error; els vells, a curar-se i a superar llur feblesa en l’activitat; i els qui són en la flor de la joventut, a emprendre nobles accions. En efecte, “quan dos van junts” esdevenen més capaços de pensar i d’actuar». Ètica Nicomaquea, Llibre VIII, Fundació Bernat Metge, 1995, traducció de Josep Batalla.
11. «Amb tot, és evident que solament entre els bons hi pot haver autèntica amistat, perquè els dolents només troben plaer, l’un en l’altre, quan hi ha alguna utilitat en perspectiva». Ètica Nicomaquea, Llibre VIII, Fundació Bernat Metge, 1995, traducció de Josep Batalla.
12. «Admetent, doncs, que l’amistat consisteix sobretot a estimar, raó per la qual elogiem els qui estimen els amics, sembla que cal admetre que l’amor és la virtut dels amics». Ètica Nicomaquea, Llibre VIII, Fundació Bernat Metge, 1995, traducció de Josep Batalla.
13. «El malvat no té vincles amicals amb si mateix, per tal com no hi ha res en ell que sigui amable. Si ésser d’aquesta manera és una gran dissort, cal defugir resoludament la maldat i intentar d’ésser bonhomiosos. Aleshores, tindrem vincles amicals envers nosaltres mateixos i podrem esdevenir amics d’altri». Ètica Nicomaquea, Llibre VIII, Fundació Bernat Metge, 1995, traducció de Josep Batalla.
14. «Tanmateix, d’amistat autèntica, basada en la virtut, no en podem tenir amb gaires persones. Ja seria prou que trobéssim uns quants amics d’aquesta mena». Ètica Nicomaquea, Llibre IX, Fundació Bernat Metge, 1995, traducció de Josep Batalla.
