Quan els pares de la novel·lista Care Santos van morir, l'escriptora es va haver d’enfrontar a la tasca inevitable de treure els objectes d'una llar que, sense ells, s'havia convertit en un altre lloc. D'aquesta experiència va néixer Buidar la casa, una secció publicada quinzenalment a Catorze que ha pres la forma de llibre. El volum, editat per Columna i amb relats inèdits, explora un dol que no parla només de la pèrdua, sinó també de l’amor, dels vincles que ens conformen i de la profunda petjada que deixen els nostres pares en nosaltres. Us n'oferim un tast:
Clec
La clau fa un so característic quan gira dins del pany: clec. Un clec que vol dir: Ets dins. Aquest és el teu lloc. Aquell on vas arribar en néixer. On vas créixer. D’on vas marxar per necessitat, per supervivència. Diverses vegades. Tot i que ara et sembla que, malgrat tots els intents, mai no has marxat del tot. Potser no ho faràs mai.
És com una pel·lícula de ciència ficció d’aquelles de realitats paral·leles. Tots els temps conviuen entre les parets conegudes. En una cambra no he nascut i en la següent tinc vint anys i estic estrenant la meva primera estilogràfica. Els meus germans dormen junts o ja els han separat o ja han marxat de casa i ara soc jo la que ocupa l’habitació del germà mitjà, morta de tristor perquè he entès que no tornarà. Al menjador és Nadal o acabem d’arribar del casament del germà gran o és la nit del dia que vam enterrar el pare.
La mare parla per telèfon a la saleta o és a la cuina preparant un arròs amb bacallà o és morta al seu llit o no hi serà mai més, i la seva absència és el més estrany de tot, el més absurd que li ha passat al pis en tota la seva història. Amb les persones mor el sentit dels llocs i de les coses. Les coses i els llocs sense sentit defalleixen. Val més esborrar-los. He vingut per esborrar-ho tot.
Escriuré. M’he comprat un quadern japonès per tornar a escriure a mà. Escriure a mà vol dir sense presses, sense compromís, sense editors, potser sense lectors. Tornar a ser l’escriptora del començament, aquella que necessitava endreçar-se per dins, entendre’s, entendre el món. Escriure per tornar o per no marxar mai més. Perquè tot pervisqui en alguna banda. Intacte. Escriure és conservar.
La vida dels pares és com un missatge que sento que he de contestar. Com una carta. Aquestes pàgines són la meva resposta.
Buidar la casa
© Care Santos
© d’aquesta edició, Columna Edicions, 2026
