Bjarni, al final de la seua vida, escriu a l’Helga que és la dona a qui ha estimat de manera apassionada. A la carta, que més que res és una reflexió poètica i filosòfica sobre l’amor, la passió, la pèrdua, la infidelitat, el pas del temps i l’existència, Bjarni fa un viatge a les decisions que no va prendre en el passat. Fa el viatge no per penedir-se’n, sinó per ratificar-se en els vells determinis malgrat el dolor que li hagin pogut comportar. Aquesta novel·la, tant curta com poètica, és un cant a un món rural que agonitza sota la dictadura del capitalisme i de la suposada llibertat que es concentra en el ciment i les temptadores ofertes, sense límits, de les ciutats. La naturalesa d’Islàndia i la seua cultura ancestral totalment submergida en aquell paisatge de foc i de gel, on l’entorn canvia constantment segons la llum, i un clima canviant que transmet sensació de solitud, són les altres dues grans protagonistes que acompanyen, tothora la carta i el seu protagonista.
El títol original en islandès és Svar við bréfi Helgu, que es tradueix literalment com a Resposta a la carta de l'Helga i que ha estat traduït per Macià Riutort com a Estimada Helga. Una delícia publicada per Eclecta que m'ha commogut. Aquí en teniu catorze fragments:
1. Algunes persones moren per causes externes. D’altres perquè han estat portant la mort dintre seu durant molt de temps aferrada a les seves venes. Tothom es mor. Cadascú ho fa a la seva manera.
2. Beneït sigui senzillament tot el que intenta i ha intentat existir.
3. Potser sí que el desig que s’està amagat al cor surt a la llum més clara si se sent la mor a prop.
4. Aquella nit vaig tenir mal de cor; era plenament conscient que havia enganyat l’Unnur, i era una cosa ben lletja, el meu cos ho sabia. Però també era cert que, per una escletxa, havia pogut guaitar dins del cel.
5. La visió del teu cos un il·luminat pels rajos de sol resultava refrescant a l’ull com la d’una flor a la cornisa pelada d’una penya. Realment, no conec res que es pugui comparar amb aquesta visió. L’única cosa que em ve a la ment és quan em va arribar el meu tractor Farmall: arrencar-ne l’embalatge i el cartró que protegien el motor i veure aquella magnificència radiant que m’havia de canviar totalment la vida. Guita quina pobresa d’esperit la meva.
6. El foc d’un amor que crema amb grans flamarades no s’apaga en un sol vespre.
7. Quan els homes giren l’esquena a la seva història es fan petits.
8. ¿I quina es la diferencia entre un objecte fet manualment a casa i un de fet en una fàbrica? El primer té ànima, l’altre no, perquè qui treballa amb les mans deixa una part de si mateix en el que crea.
9. Seria més o menys acceptable viure en una ciutat si, pel simple fet de viure-hi, la gent no s’hi tornés, gairebé sense adonar-se’n, tan insuportablement ensopida.
10. La seva era una intel·ligència natural, perquè cap escola no els havia dit com havien de pensar. Pensaven per si mateixos.
11. ¿Hi ha res més terrible que esperar que la vida passi?
12. He omplert amb imaginació i poesia els buits de la meva existència, i he comprès que l’ésser humà pot somiar grans somnis dormint sobre un coixí petit.
13. Que en el Fons del cor humà s’amaga un tarannà contradictori, que en Pau, l’antic apòstol de la Bíblia, va resumir perfectament: “Perquè no faig el bé que vull, sinó el mal que no vull: això és el que faig”.
14. El pitjor del dolor més profund és que, llevat del qui el porta a dintre, és invisible a tots els altres.
Estimada Helga
© Bergsveinn Birgisson
© d’aquesta edició: La Fatal SL, 2026
© de la traducció: Macià Riutort
