Els bessons Claus i Lucas viuen en un país ocupat per forces estrangeres. Són enviats a una ciutat fronterera, fugint de la Guerra —una guerra—, que s’apropa al seu final. La seva àvia, una dona cruel i abjecta que viu en una caseta ruïnosa dels afores, els acollirà de mala gana. Els nois respondran a les penalitats practicant una sèrie d’exercicis amb l’objectiu de fer suportable l’insuportable: el fred, la gana, el dolor, la guerra. Anotaran els seus progressos en un quadern escolar i esdevindran uns mestres precoços i impassibles en l’art de sobreviure.
Així s’inicia la trilogia de Claus i Lucas, d’Agota Kristof (Hongria, 30 d'octubre de 1935 - Neuchâtel, 27 de juliol de 2011), formada per El gran quadern, La prova i La tercera mentida, que Amsterdam Llibres ha recuperat en aquest volum amb traducció de Sergi Pàmies. Aquestes tres novel·les configuren una de les al·legories més torbadores i inquietants sobre l’Europa de la Segona Guerra Mundial, la de la Guerra Freda i la de les revolucions de 1989. Però no tan sols això. Pocs escriptors han arribat tan lluny com Kristof en l’exploració de la identitat, la crueltat, la solitud i la mentida. Escrita amb desapassionada precisió, Claus i Lucas és una freda ganivetada de la qual el lector no acabarà de refer-se mai. Us n’oferim 14 fragments:
1. A força de repetir-les, les paraules perden a poc a poc el seu significat i el dolor que sentim s’atenua.
2. —I vostè, Peter? També hauria de contestar certes preguntes un dia o altre. He assistit alguna vegada a les seves reunions polítiques. Fa discursos, el públic l’aplaudeix. Creu sincerament en el que diu?
—Estic obligat a creure-hi.
—Però, en el fons de vostè mateix, què pensa?
—No penso. No puc permetre’m aquest luxe. Tinc la por a dins des de la infància.
3. —Només era un nen. Però no he oblidat res.
—Oblidarà. La vida és així. Amb el temps, tot s’esborra. Les records s’esfumen. El dolor minva.
4. —El dolor pot minvar, esfumar-se, ho he dit, sí, però no desaparèixer.
5. El nen tanca els ulls, en Lucas li fa un petó al front:
—Dorm bé, Mathias. I, quan tinguis massa pena, massa tristor, si no en vols parlar amb ningú, escriu-les. T’ajudarà.
El nen contesta:
—Ja hi he escrit. Ho he escrit tot. Tot el que m’ha passat d’ençà que vivim aquí.
6. Cadascú comet a la vida un error mortal, i quan ens n’adonem, ja s’ha produït l’irreparable.
7. —El que m’interessa és saber si escriu coses reals o coses inventades.
Li responc que provo d’escriure històries reals però que, en un moment donat, la història esdevé insuportable precisament pel seu realisme i que, aleshores, em veig forçat a canviar-la. Li dic que provo d’explicar la meva història, però que no puc, que no soc prou valent, que és massa dolorosa per a mi. Aleshores, ho embelleixo tot i descric els fets no com van succeir, sinó com m’hauria agradat que succeïssin.
8. Hi ha vides que són encara més tristes que els llibres més tristos.
9. On refugiar-se? No hi ha sortida. O les flames o les dents.
10. Per poc que hi pensis, no pots estimar la vida.
11. —Vostè pensa que soc boig?
Mou el cap.
—No, només penso que confon la realitat amb la literatura. La seva literatura. També penso que hauria de tornar al seu país, reflexionar una mica i després tornar.
12. —Per ser escriptor no calen estudis. Només cal escriure sense fer gaires faltes.
13. Cada dia, imprimim cent vegades la mateixa frase “Som lliures”, però pel carrer, per tot arreu, veiem soldats d’un exèrcit estranger, tothom sap que hi ha molts presos polítics, els viatges a l’estranger estan prohibits, i fins i tot a l’interior del país no podem anar a qualsevol ciutat.
14. La vida no serveix per a res, no té sentit, és una aberració, un patiment infinit, l’invent d’un no-Déu d’una maldat que supera l’enteniment.
Claus i Lucas
© Agota Kristof
© d'aquesta edició: Ara Llibres, 2019
© de la traducció: Sergi Pàmies, 2007
