Mentre part del continent europeu es vol convèncer que refugiats i migrants són la font de tots els mals, recuperem una novel·la imprescindible del segle XX català, quan els indesitjats érem “nosaltres”. Tots tres surten per l’Ozama, de Vicenç Riera Llorca i editat pel Club Editor, narra les peripècies de tres exiliats catalans a República Dominicana. Els refugiats d’aquesta novel·la són blancs europeus que fugen de la guerra i els hostes, descendents d’esclaus africans al Carib. Som el 1940 a Santo Domingo i al Ramon, el Miquel i el Lluís els toca viure una aventura aberrant: fugint del Generalísimo Franco són acollits pel Generalísimo Trujillo, un filonazi que aprofita l’allau d’europeus per “emblanquir” la població de l’illa. ¿Què els espera? O bé les colònies agrícoles implantades al mig de la selva, a la frontera amb Haití, o bé la misèria a la capital, on no hi ha feina ni possibilitats de reconstruir una vida. De caràcter molt diferent, tots tres es troben atrapats en el mateix dilema: morir d’inanició o fugir en una barca sense capità a bord.
Tots tres surten per l’Ozama és la primera de les novel·les en què un exiliat català parla de l’exili i del país que l’ha acollit. Vicenç Riera Llorca l’escriu des de la República Dominicana, on ha arribat el 1939 en un vaixell des de Bordeus. Potser és per això que el seu to és directe i cru, que l’estil s’acosta al de la narració periodística: partint dels tres protagonistes catalans, el punt de vista sovint es trasllada al dels personatges secundaris, ja sigui la mulata que s’ofereix sexualment buscant el favor dels homes blancs, el vidu que no sap com sobreviure ara que la dona és morta i deixa els fills a l’asil o el secretari d’Estat que abusa del seu poder amb impunitat. Gràcies a aquest punt de vista, dinàmic com l’ull del millor càmera documental, no només accedim a la vida interior de l’exiliat sinó que és l’illa sencera que es desplega davant nostre: Riera Llorca va saber, als anys quaranta del segle passat, acostar-se a conflictes racials o de classe en allò que tenen de més complex, i per tant de més ric. Una novel·la a l’alçada de la dels seus companys de generació nord-americans. Us n'oferim les primeres pàgines:
Tots tres surten de l'Ozama
Són les tres de la tarda. Fa un sol que esberla les pedres. Als molls, només hi ha els homes que treballen en la descàrrega d’un vaixell japonès i quatre nois que pesquen. Davant la Fortaleza hi ha un vapor anglès i, arrambada en aquest, una barcassa carregada de sacs de sucre; una grua hi deixa caure la seva cadena; un grup d’homes, amb el tors nu, lliguen a la cadena uns quants sacs que la grua aixeca lentament i descarrega dins la cala del vaixell. Recolzat a la barana, un oficial, la pipa entre les dents, presencia silenciosament el treball. De tant en tant, sense treure’s la pipa de la boca, crida una ordre. Un mariner jove segueix amb la mirada una noia de color que passa a l’ombra dels cocoters, al peu del mur de la Fortaleza. Un bot a motor remunta, brunzent, el riu. La ratlla del pont destaca, recta, sobre el blau del cel; en aquesta hora no hi passa ningú. A la vora esquerra, les casetes de tots colors que s’arrengleren arran de l’aigua tenen les portes tancades; darrere seu, el terreny s’eleva bruscament i al capdamunt, entre el verd de les palmeres i dels bananers, es veuen les taques blanques i blaves de les cases de Villa Duarte. Ni una persona.
Un vaixell entra al port.
Les grues del vapor japonès deixen al moll piles de sacs que extreuen del ventre de la nau. Uns quants treballadors els deslliguen, i mentre la grua torna a elevar-se i gira per recollir nova càrrega, els posen a correcuita sobre uns carretons que uns minyons de tors atlètic empenyen, corrent, fins a uns magatzems que hi ha al costat de l’Alcázar.
El vaixell que acaba d’arribar atraca davant el dipòsit número tres.
El Felito baixa al camarot, agafa el farcell de roba que ja té preparat a sobre la llitera i torna a pujar a coberta. Allí ja hi ha els descarregadors que comencen el seu treball. El Felito passa lentament la planxa.
Al moll, a l’ombra que fa l’edifici del dipòsit, hi ha un empleat de la Duana.
—Felito.
El Felito s’atura. Ja sap que l’altre li ha de mirar el farcell i que no té ganes de sortir de l’ombra; per això el crida. Al Felito no li sabria greu de caminar els pocs metres que el separen de l’empleat si no fos que li desplau que aquells tipus siguin tan ganduls. De bona gana l’engegaria al botavant, però convé estar bé amb els duaners i es limita a demanar:
—¿Què vols?
Es manté tibat, al sol. L’altre mira la suor que li raja per la cara i que ja li ha deixat xopa la camisa.
—Vine.
El Felito s’acosta dòcilment. El duaner li escorcolla el farcell i, sense dir un mot, se li tomba d’esquena.
—¿Me’n puc anar?
—Sí.
Se’n va cap a casa.
A la ciutat hi ha certa curiositat pels refugiats. Fa uns mesos que n’arriben, individualment o en petits grups. Comencen a arribar-ne en massa. El mes anterior el Flandre va dur-ne dos-cents quaranta i el De la Salle n’ha desembarcat avui més de set-cents. El poble dominicà
no sap què podran fer aquí tants estrangers; n’ignora les possibilitats com les ignoren els mateixos refugiats. Aquests, mal informats, esperen normalitzar aquí les seves vides, però no saben en quines condicions. Els dominicans creuen que arriben amb diners i que crearan noves indústries i hi haurà més feina; però la creença és vaga i no desperta gaire interès. La veritat és que gaire bé tots els refugiats arriben sense diners i sense més béns que la roba que duen a sobre. A la majoria els ha pagat el passatge un servei d’ajut als exiliats i es diu que aquest servei ha pagat al govern dominicà cinquanta dòlars per cada visat. Els que acaben d’arribar són atesos per una comissió, integrada per dos representants d’aquell servei i per dos del govern dominicà, que dona als refugiats uns pocs dòlars perquè comprin l’indispensable per instal·lar-se: una cadira i un llit per persona, i una taula per cada unitat familiar. Els qui van aconseguir directament el visat i s’han pagat el viatge amb recursos propis —són pocs i gairebé tots homes que van sols— no reben cap ajut de la comissió. Els dominicans tracten els nou arribats amb respecte i amb simpatia. El respecte serà aviat substituït per la familiaritat, el temps just d’adonar-se que els refugiats venen sense diners. Però la simpatia subsistirà en molts casos.
El Miquel i el Ramon tornen a la Duana a recollir l’equipatge. Han trobat un hotel net i econòmic —on ja han llogat una cambra i s’han dutxat—, però no han vist el Lluís. Després de donar un tomb han anat a dinar en un restaurant. La primera impressió que el Miquel ha tret de Ciudad Trujillo ha estat de simpatia. El Ramon es manté reservat. Han vist uns quants carrers nets, els policies a qui han fet algunes preguntes han estat atents amb ells i la poca gent amb qui han parlat ha estat amable i expansiva, la qual cosa ha fet dir al Ramon:
—Em sembla que xerren massa.
Al restaurant els han donat un plat de carn estofada, un d’arròs blanc, un de mongetes —que, com han vist fer a l’altra gent, han barrejat amb l’arròs— i un quart de pollastre. Res de postres i, per beure, aigua. El Miquel ha trobat que s’hi menjava bé. El Ramon ha trobat que allò no era manera de servir, i ha observat que els tovallons que els han donat ja eren usats i que no hi havia ni dos plats ni dos vasos ni dues forquilles iguals.
Així que passen per la Puerta de Colón veuen que el transatlàntic francès ja és fora i que un xic més amunt d’on havia atracat hi ha un petit vaixell dominicà: el Presidente Trujillo.
No es veu ningú als molls llevat d’un negre que ve de la Duana amb un farcell als dits. El Miquel, que se sent eufòric i amb ganes de fer-se amb la gent del país, s’atura i inicia amb ell una conversa. El Ramon se’l guaita sense dir res; observa el negre, massís i bon jan, que escolta, somrient, el Miquel.
—Per celebrar la vostra arribada, us convido a beure.
El Felito els duu a un bar on beuen unes copes de rom.
El bar és un lloc atrotinat; el sòl és de terra, xop de líquids vessats i d’escopinades; les taules, brutes, esquerdades i trontolladisses; els seients, uns tamborets de fusta, incòmodes, sobre els quals cal tenir molta cura per mantenir l’equilibri. El Miquel està alegre i loquaç; el negre, tot cofoi. Més endavant els dos amics coneixeran una dita del país: “Si un negre i un blanc seuen en una mateixa taula, és perquè paga el negre.” Avui encara cap dels dos no ho creuria. A la paret hi ha un rètol que diu: SE RUEGA A LOS CLIENTES NO ESCUPIR MUCHO.
El Miquel fa preguntes i preguntes sobre el país, sobre la gent, sobre les possibilitats de treball… El negre contesta a tot, polidament. El Ramon no diu res; escolta, somrient i silenciós. La bona fe del Miquel el diverteix.
El seu engrescament d’ara amb aquest negre és entendridor. La conversa segueix, animada. El Felito contesta, més aviat amb vaguetats, les preguntes del Miquel. Amable, somrient… Ha passat més de mitja hora. De sobte el mariner s’aixeca i s’excusa. Ha d’anar a casa, perquè la dona ja deu saber que el vaixell ha arribat i s’estranyarà que ell trigui tant. Diu la seva adreça als dos amics i els invita que el vagin a visitar.
—Veniu a prendre cafè.
S’acomiaden com si fossin vells amics. El Miquel i el Ramon continuen cap a la Duana; el Felito puja pel carrer costerut. Al costat d’una tanca feta amb planxes de zenc veu uns nens que juguen. Un d’ells se separa del grup i se li acosta. El Felito li amanyaga el cap i li demana:
—¿On és la teva mare?
—No ho sé.
El Felito segueix el seu camí, i el nen —un fill que li va tenir, cinc anys enrere, una amiga— torna a jugar amb els seus companys.
En arribar al seu carrer, els veïns de la vorera dreta —on hi ha ombra—, que seuen a les portes de les cases per prendre la fresca, el saluden. Ell contesta amb un gest de la mà. Truca a la porta de casa seva i ningú no obre ni contesta. Rondina, es treu la clau de la butxaca i obre. Tot just ha entrat i ha deixat el farcell en un racó, que una veïna es fica a la casa.
—L’Albania us ha deixat un encàrrec.
El Felito es tomba, arrufa les celles i demana:
—¿Se n’ha anat?
—Sí.
Tots tres surten per l'Ozama
© Vicenç Riera Llorca
© d’aquesta edició, Club Editor, 2026
