Surto de l’ascensor amb una barreja de nus al ventre i ales al cor. M’assec en un banc, respiro fondo. Intento processar tot el que he viscut. Sé que m’acompanyarà tota la vida, que avui és un d’aquells dies que comencen anònims i acaben eterns. Observo la gent que passa mentre continuo respirant fondo. Veig de lluny una coneguda, però no m’aixeco a saludar. Necessito estar sola. He de processar massa coses.
He vingut al Clínic a acomiadar-me de la MariCarmen. Ahir va trucar el seu home: Acabaven de posar nom al malestar que feia mesos que tenia, per arribar a la terrible conclusió que s’està morint. I que és força imminent.
La MariCarmen, que havia estat companya de feina del meu pare, és, en aquests moments, la darrera amiga que li queda. Quin fotut privilegi que és, sobreviure a tots teus amics.
Per a mi és una d’aquelles amistats heretades: amigues dels pares que, quan vas creixent, també adoptes tu. Diria que tothom en té, d’aquestes. M’ha vist néixer, m’ha vist créixer, ha estat present a molts moments de la meva vida, soc conscient que ella devia saber moltes coses de les que em passaven, el meu pare li devia explicar les nostres discussions ferotges (amb ella també discutia, perquè la MariCarmen i jo, ves per on, ens assemblem molt). Estava al corrent del meu camí vital, em va acompanyar, amb aquell entusiasme tan seu, en molts moments, va venir a les meves noces mentre estava passant per un moment terrible, va dur els meus fills a collibè. Aquests darrers anys ens enviavem whatsapp de bestieses, quan ella tenia previst anar a visitar el meu pare jo feia per anar a veure-la, si podia, i havia vingut a les presentacions dels meus llibres.
¿Se us ha mort algú de cop? És possible que en aquell moment hàgiu pensat “si hagués sabut que era la darrera vegada que ens veuríem, hauria tingut un altre tipus de conversa”.
Doncs bé. He pujat al Clínic sabent que anava a acomiadar-me. Les dues hem tingut molt clar que era la darrera vegada que ens veiem. ¿I sabeu de què hem parlat? Doncs dels cabells, de la decisió de no tenyir-me. Del meu darrer llibre. Una mica de política, una mica d’anar en barca, hem parlat dels meus pares, també.
I només al final, quan definitivament me n’anava, ens hem abraçat. Tot i que estava al llit, m’he sentit embolcallada pel seu cos rotund i flonjo. I li he dit gràcies, t’estimem, i ella m’ha dit i jo us estimo a vosaltres, i li he fet un petó a la galta per sobre la mascareta que m’ha semblat d'allò més ridícul, abans de separar-me d’ella i marxar sense girar-me per por de plorar.
Després m’he assegut en un banc del hall. No em veia amb cor de conduir ni de fer res més que d’interioritzar aquest moment intens que he passat. I m’he posat a pensar en com ho escriuria, això. Perquè sí, perquè les escriptores sempre estem pensant a escriure.
A les novel·les mediocres, en els moments dramàtics els escriptors carreguen molt les tintes, fan parlar els personatges amb frases grandiloqüents, mirant als ulls i pontificant sobre el que serà a partir d’ara la vida, i fan promeses i s’entretenen en detalls morbosos. Però a la vida real no ho fem pas. En els moments dramàtics solem somriure. A l’hora de dir un adeu definitiu, ho diem com si ens haguéssim de tornar a veure el dia següent. Intentem no plorar fins que no sortim de l’habitació del malalt. És el que diem a Mallorca: l’or no ha de menester daurar.
Per això alleugerim la intensitat, com qui es pren un sorbet de llimona després d’un gran àpat. Sí. Aquesta breu xerrada ha estat un sorbet de llimona. Gustós, intens, però volgudament lleuger. Perquè no cal embafar-nos amb transcendències impostades: ja ho sabem, les dues, que ens estimem, i que és un pal el que li ha passat, i que estem molt contentes d’haver-nos tingut cadascuna a la vida de l’altra.
I ara, al hall de l’hospital, respiro a poc a poc mentre processo tot això. I penso que la música que ha d’acompanyar aquest text que he decidit escriure serà alegre, riallera, perquè la MariCarmen és una persona que ha posat somriures i bon rotllo a la vida de tothom que ha estat amb ella, i em nego a parlar-ne amb una música greu ni trista.
Continuo respirant d’una manera conscient.
I després decideixo que com que la MariCarmen és aragonesa, li posaré una jota. Au.
“Si fa sol” és una secció de l’escriptora i músic Maria Escalas, en què els textos es poden llegir al ritme de diverses bandes sonores.
