A mi m’hauria agradat ser guapa. Sí, ja sé que la bellesa està a l’interior i que hi ha altres coses importants, i blablabla. No cal tampoc que em feu comentaris del tipus de si ets molt guapa i tal i pasqual. No patiu per mi, ¿eh? Vaig tenir una adolescència una mica delicadota amb l’acne i tal, però diria que he après a treure profit del que hi ha: Tinc una certa gràcia, soc simpàtica, i suposo que fins i tot sexi.
Però a mi m’hauria agradat ser guapa. Tenir d’aquelles belleses naturals que fan que algunes persones agradin sempre, sense maquillatge, a primera hora, amb cansament o amb el cabell fet un desastre. Hi ha gent així, ¿sabeu? I jo, doncs no.
Potser m’hauria conformat amb tenir els ulls blaus, o les pestanyes més espesses, o un nas una mica menys prominent, o ser més alta i tenir una complexió més prima, o simplement ser rossa, o tenir delicades mans de pianista, jo que he tocat tant el piano.
Jo sempre he estat normal. Mai he fet girar els homes pel carrer, i si algú parla de mi, no dirà “aquella noia tan guapa”.
Ho tinc molt assumit. Quan era adolescent la meva àvia un dia em va fer asseure al seu costat i em va informar que no era guapa, i que per tant hauria de ser molt simpàtica, perquè per rica tampoc trobaria marit (sí, ho sé, és molt bèstia, però ella era així: estimava d’aquesta manera gruixuda que tenen les dones de poble d’estimar).
Potser em trobeu frívola, però deixem-nos estar de correccions polítiques i siguem sincers: no em negareu que la gent guapa té una entrada més fàcil. És cert que no n’hi ha prou: per més bellesa que tinguis, si després ets mala gent o beneita, si et put l’alè, si tens una veu de cotorra desafinada o no tens conversa, pots tenir problemes socials, però ja hi tens molt guanyat, si ets una persona que fa ganes de mirar.
Tampoc m’hi poso pedres al fetge. No he estat guapa, però tampoc he estat lletja, ja us ho he dit abans, hi ha un munt de gent com jo: no destaquem, però si ens miren amb carinyo, agradem.
I com que la meva àvia em va advertir bé, diria que vaig aprendre la lliçó: Quan algú parla de mi, no diu “aquella tan guapa”, però potser sí que dirà “aquella tan simpàtica”. I està molt bé que el potencial no sigui el físic, doncs així t’obligues a treballar altres qualitats per tenir èxit, des de la simpatia i el bon humor fins a la cultura, la conversa interessant, i tantes d’altres. I aquests altres atributs amb els anys solen millorar, de tant entrenar-los. En canvi, la bellesa física inexorablement perd amb els anys. Per tant, ves per on, potser la jugada m’ha sortit millor.
No he estat mai una dona guapa. Però mireu, tinc cinquanta-sis anys, i com que no venia de tan amunt, la caiguda no ha estat tan bèstia: la pèrdua de joventut no ha fet tants estralls en mi. Servidora de vostès va aprendre a treballar-se altres maneres d’agradar que, ja us ho he dit, van millorant amb la destresa i els anys.
La veritat: tampoc m’ha anat tan malament, la vida.
(Però a mi m’hauria agradat ser guapa.)
