Això d’entendre un acudit molt anys després, a vegades a mi em passa amb cançons. O potser el que em passa és que ho entenc més, perquè a mesura que vas sumant quilòmetres i vivències, versos que abans et pensaves que parlaven d’unes situacions ara et parlen d’altres moments vitals.
Per exemple, havia cantat moltes vegades els clàssics de Lluís Llach, i quan deia allò de “Que passaran els anys i vindrà l’adeu, com així ha de ser / i em pregunto si sabré trobar el gest correcte i em sabré acostumar a la teva absència…”, doncs jo pensava en les persones a qui estimava. I de fet, us he de confessar que, en la meva inexperiència pensava que no, que quan estimes és per sempre i que sempre, d’una manera o una altra, queden les persones a qui has estimat.
Però no vull parlar d’això, no avui.
Aquest dubte, o més aviat aquesta certesa que vindrà l’adeu, que ha de ser així, i no sé si em sabré acostumar a la teva absència o trobar el gest correcte, ara m’ha revengut per altres camins.
Perquè aquests dies estic tocant en una orquestra amb una companya que té exactament l’edat del meu fill petit, van néixer amb un dia de diferència. Em fa gràcia, de fet una de les màgies de la música és el seu component transgeneracional, això de treballar, de fondre’t amb persones en moments vitals tan diferents.
Però d’altra banda, quan vaig començar a fer bolos compartia faristol amb persones de la generació dels meus pares, i em fa mal recordar, tants anys després, que amb la meva insolència juvenil, en algun racó del meu cor pensava que començava a ser hora que ens deixessin lloc. ¿Què hi feien, amb més de cinquanta encara tocant en aquells concerts? ¿No s’adonaven que desentonaven?
Ara soc jo, la de més de cinquanta que toca al costat de gent molt jove que ho fa molt bé. Ara soc jo un dels caps canosos de l’escenari.
Ep, soc (encara) una persona totalment vàlida, i tant, altrament no em trucarien. Però potser algun dia em deixaran de trucar (de fet em truquen molt menys)
¿Quan serà el final?
¿Potser hauria de ser digna i retirar-me abans de que em retirin? ¿Quin és el gest correcte? Soc bona professional, seriosa, estudio, soc puntual, ajudo en el que puc (des de muntar faristols a compartir cotxe), tinc molta experiència, i encara em sento amb moltes coses per dir.
Però el món està ple de joves amb molta força i molta empenta. I ja hi ha corals a les quals no puc aspirar a cantar, no per una qüestió de possibilitats vocals, sinó perquè per edat ja no em deixen fer cap audició.
¿Sabré acostumar-m’hi? ¿Aquest orgull, aquesta terrible vanitat, no se sentirà ferida? D’altra banda, ¿no és millor retirar-me jo abans que em retirin?
El mestre Pich Santasusana fou un gran violoncelista del segle XX que, amb quinze anys, havia tocat a l’orquestra de Pau Casals, que havia estrenat obres de Montsalvatge, de Mompou o de Joaquín Rodrigo, entre d’altres. El seu net, músic com ell, em va explicar que l’avi un dia va agafar el violoncel, va tocar tota la tarda, i després va dir no hi tornaré més. Va desar al seu estoig l’instrument que havia tocat tants anys, i no va tornar a agafar-lo.
¿Seré capaç de fer això? ¿O potser continuaré tocant a casa, pel simple gust de la vibració de l’instrument en el meu cos, del so, de la música deliciosa que encara puc gaudir?
Suposo que la gent que fa feines menys vocacionals o més rutinàries, o més cansades o menys artístiques no té aquest problema: veu venir la jubilació amb alegria, i fa plans i compte enrere per als dies que falten per deixar-ho.
Però nosaltres, que no “fem de” músics, sinó que “som” músics, nosaltres... ¿com us podem explicar el sentiment de comunió intensa que tenim quan ens integrem en una orquestra, quan diluïm el nostre so en el tot, com podríeu entendre el sentiment de ser una cèl·lula petita en un organisme enorme que ens necessita per funcionar? ¿Com podríeu entendre el que se sent quan la veu que has estudiat a casa es fon amb totes les altres i es fa la màgia?
¿Com podré renunciar a tot això?
Encara toco bé, encara soc una bona peça a les orquestres. Però algun dia deixaré de ser-ho. ¿Seré capaç de retirar-me dignament?
¿Sabré adonar-me’n, o m’ho hauran de dir?
“Si fa sol” és una secció de l’escriptora i músic Maria Escalas, en què els textos es poden llegir al ritme de diverses bandes sonores.
