Al meu butlletí final de primària, el comentari de la directora deia: “Puede cursar estudios secundarios. Tiene más facilidad para el área de letras”.
I a mi em va estranyar. Perquè m’ho passava genial a classe de matemàtiques (ai, el sr. Alarcón, amb aquell cap com de tortugueta emmurriada, aquells ulls blau cel i aquella paciència infinita amb les nostres hormones…). I perquè naturals era una de les meves assignatures preferides (bé, totes m’agradaven, menys la plàstica i l’atletisme, que odiava amb tot el meu cor).
Després, a sobre, a BUP el llatí de segon se’m va atravessar com un os de pollastre enmig de la gola, mentre que la física, amb el sr. Tarridas i la seva bonhomia immensa, em fascinava.
¿Vols dir que soc de lletres?, em preguntava sovint.
Sí, que t’agrada llegir i escriure, em contestava la vida.
Perquè clar, resulta que la gent de ciències havia de ser insensible a la poesia. Recordo les protestes d’una companya de l’altra classe que volia venir a la sortida al teatre amb nosaltres, i que el professor li va dir que els de ciències no podien “perdre temps de classe anant al teatre”. Es veu que si feies lletres, sí que podies perdre temps de classe.
Per posposar la decisió vaig fer un híbrid que se’n deien mixtes, en què teníem assignatures dels dos àmbits (i que, malauradament, no em va estalviar el llatí). Al capdavall, però, no vaig haver de triar perquè finalment no vaig anar a la universitat, en acabat de COU vaig continuar al conservatori i tota aquella distinció entre lletres i ciències va quedar diluïda. Si hi ha una disciplina integral, és la música: la complexitat de les harmonies tenien un gran component matemàtic i lògic, estudiar acústica em va fer continuar amb la física, i a classe d’estètica el Miquel Roger ens obria tot un univers filosòfic que encara ara estic paint (i a més, se li afegeix la disciplina física que comporta la interpretació, però aquest és un altre tema).
¿S’ha de ser de ciències o de lletres? ¿Per què hem de prendre partit?
Sempre he evitat posicionar-me en aquest aspecte, però ara que visc amb tres enginyers, he vist que sí. Que tinc més facilitat que ells per ajuntar lletres, que veig el món de manera diferent de com el veuen els meus homes. Ells són capaços de disseccionar les situacions, les analitzen molt més ràpid, i arriben a l’emoció a partir de la racionalitat (i a mi aquest mecanisme em sembla molt estrany, però de veres que els meus tres enginyers funcionen així).
En canvi, jo faig el camí contrari: allò important em neix a les vísceres. A partir d’aquí ho articulo, ho modelo, ho dic. Posar paraules a coses que no en tenen és una mica com convertir un senyal analògic en digital. En aquest procés domestico, col·loco, estructuro la realitat, sent conscient que es perd molta informació, però que és la manera d’ubicar-ho. I aleshores, quan ho tinc a lloc, veig que he arribat a la racionalitat des de l’emoció.
Suposo, doncs, que “el saber” és quelcom vague al qual arribem cadascú des de les nostres habilitats. I que és injust potenciar un o un altre camí, o decidir que els de ciències són més llestos que els de lletres. Cadascú arriba al coneixement des de la seva particularitat.
Hi pensava l’altre dia, en una visita que vam fer en família a un museu de la ciència. No us podeu imaginar el goig que fou aquella visita amb els meus fills, que en saben tant i que es preocupaven per explicar-me coses: la genètica, l’astronomia, les matemàtiques. Com gaudia quan ells traduïen en paraules el coneixement abstracte i me’l transmetien, amb lluïssor als ulls i fascinació pel que es trobaven. Quin goig, de veres.
I com m’agradaria entendre-ho més. Com m’agradaria poder continuar estudiant, com m’agradaria poder tenir al cap les lleis de la natura, i com em fascina veure tot el que no sé i que és allà, vigorós, rutilant, definitiu.
Durant aquella visita, fascinada amb els tempos geològics i la immensitat de l’univers, amb la màgia que fa que matemàticament les coses belles quadrin i que els àtoms es posin d’acord per fer cristalls, em vaig sentir immensament petita i també poderosament gran. Era conscient que amb prou feines copsava l'enunciat de tot el que no sé, i em va deixar una fam ferotge, com si se m’hagués permès guaitar per un foradet tot un món enorme que només entendré a trossos. I que genial que és prendre consciència d’això: que no ho podrem mai abastar tot, que mai en sabrem prou, que el coneixement és grandiós i no ens l’acabarem.
Vaig sortir fascinada del moment viscut i conscient que amb prou feines havia fet una ditada de mel de l’immens banquet que hi ha a la taula parada. Almenys tinc el cor, on deso la fascinació i les ganes de continuar mirant aquest enunciat que no s'acaba mai.
“Si fa sol” és una secció de l’escriptora i músic Maria Escalas, en què els textos es poden llegir al ritme de diverses bandes sonores.
